Un grup format per tres homes fornits avançava amb determinació.
Les seves robustes botes esclafaven la terra compactada d'un camí actualment
oblidat. Les restes de fang de la pluja del dia anterior se'ls adheria al
calçat on s'unien en harmonia amb la brutícia que acumulaven les seves
armadures i els esquitxos de sang seca de les juntes allí on
l'aigua del ruixat no havia arribat a netejar. Les armadures estaven formades
per peces dispars. El que semblava el líder del grup vestia una cota de plaques
desgastada, una espatllera abonyegada d'acer i un elm rovellat del que
sobresortien les banyes d'algun animal. Els altres dos duien cuirasses de cuir amb
guardes metàl·liques que havien perdut el color fa molt temps. Tots ells tenien
el rostre dur i quadrat i la pell morena i terça. No eren ni molt menys
atractius. El de la cota de plaques era una bèstia de gairebé metro noranta amb
unes espatlles on ben bé s'hi podia carregar un bou. A la seva dreta caminava
un home amb la cara solcada per cicatrius, calb com un ou dur. Unes passes per
darrera caminava el tercer home. Esquifit amb uns ulls petits enfonsats a les
conques com dos pous profunds. Qualsevol que s'hagués creuat amb ells
per aquell camí s'hagués apartat només veure'ls entenent que aquells homes devien
de ser mercenaris. Però ningú es va creuar amb ells. Aquell camí era lluny de
qualsevol ciutat o poble, era un camí recòndit que creuava una terra
inhòspita.
Amb prou feines hi havia arbres als
voltants. La vegetació creixia feble i escassa. Els únics indicis de vida
d'aquell indret eren el so d'un riu de cabal pobre que transcorria entre les
pedres. De tant en quant algun animaló s'apropava a aquell rierol per saciar la
seva set moment en que els mercenaris aprofitaven per dur-se alguna cosa a la
boca apart de les racions de carn salada que carregaven. De sobte el líder es va
aturar. A l'horitzó s'alçava una columna de fum. Aleshores aquell home va fer
un breu somriure deixant entreveure les seves dents grogues i torçades.
- Gairebé hem arribat - Això és tot el que
va dir. Els seus companys sabien que no era un home de masses paraules però tan
se val, ells tampoc ho eren pas. Van seguir el curs d'aquell riuet esquifit.
Temps enrere algun viatger havia dit que si un troll es posés a pixar a les
muntanyes seria capaç de produir un riu amb més cabal que aquell. Des
d'aleshores els peregrins que s'aventuraven en aquelles terres el coneixien amb
el nom de Rierol de Troll. I aquests mateixos peregrins sabien que l'únic lloc
on un es podia aturar en aquell indret i menjar alguna cosa calenta era a la
taverna que es trobava seguint el riu de baixada i que duia el seu mateix nom.
Finalment els tres homes van veure la
silueta de la taverna. Una construcció fusta atrotinada d'un sol cos i dues
plantes que amenaçava en caure en qualsevol moment. Però malgrat el seu aspecte
aquella taverna ja duia molts anys en peu oferint refugi, cervesa i menjar
ranci als viatgers. El líder es va situar davant de l'entrada i va mirar el
cartell de fusta. Les tres primeres lletres havien caigut fa molt temps de
manera que es llegia "Rol de Troll". Va sentir la bullícia provinent
de l'interior abans d'obrir la porta. Quan va posar el primer peu a l'interior
de l'establiment va haver d'ajupir el cap per esquivar un tamboret de fusta que
va impactar contra el brancal de la porta partint-se en amb un so sec. Dos individus
s'estovaven de valent a cops de puny mentre que una munió d'homes de tots
colors i procedències, nans i algun elf animaven i apostaven monedes sobre
d'una bota de vi. El mercenari va tornar a mostrar aquell somriure pertorbador
i es va dirigir a la barra seguit dels seus dos companys. De la cuina sortia
una olor repugnant. Alguns homes menjaven un estofat d'un color grisenc amb
carn de dubtosa procedència.
- Rierol de Troll, eh? Aquest lloc
s'hauria de fer dir El Troll Rostit. Què collons és aquesta olor? - El líder va
fer un breu gest d'assentiment a l'home d'ulls petits. Però ells, com la majoria
de les persones presents no eren allí pel menjar. Sobtava com n'era de plena la
taverna en aquell lloc recòndit. Però la veritat és que aquell establiment
comptava amb cert renom entre els aventurers. Amb el temps el boca a boca
s'havia anat escampant i mercenaris, buscadors de tresors, caça recompenses i algun
eixelebrat s'havien convertit en clients habituals. I aquells tres homes havien
acabat allí com la majoria. Atrets per la curiositat, la voluntat de corroborar
les històries que els havien arribat i la promesa d'una gerra de cervesa
decent.
En aquell moment un dels homes que
protagonitzaven la baralla de panxa prominent va colpejar violentament la cara
del seu adversari que va caure al terra d'on no es va tornar a aixecar fins
passat ben bé un dia. Una ovació per part d'alguns peregrins en contrast amb
l'esbronc i la consternació dels altres. Mentre es repartien les monedes el
taverner havia sortit de la cuina.
-Us puc oferir una gerra de cervesa o una
copa de vi? - La veu estrident va fer tornar la mirada dels mercenaris a la
barra d'on sobresortia mig cap de color verdós i uns ulls negres i espavilats
els observaven. Els primers rumors es confirmaven. El taverner era un goblin.
Un goblin menut i verd que duia tot sol el Rierol de Troll, servint begudes i
cuinant aquells estofats immenjables. El seu nom real era Maetirsk però allí
tothom l'anomenava simplement Tirsk. I la taverna era coneguda simplement com
La Taverna d'en Tirsk. Com havia pogut sobreviure durant tant de temps un
goblin menut entre mercenaris àvids de sang, saquejadors i busca bregues era
molt senzill. A través de les seves històries. D'alguna manera aquella
menyspreable criatura s'havia guanyat la simpatia d'aquella banda de criminals
i busca vides. Era sabut per tothom que si algun inconscient tractava de tocar
un sol pèl d'en Tirsk acabaria amb una espasa enfonsada al pit.
- Tres cerveses, les més fortes que
tinguis. - El líder es va remullar els llavis tallats per tants dies a la
intempèrie. En Tirsk es va afanyar a servir-les i a recollir les monedes que hi
havia sobre la barra.
- Tirsk! Aquest ha quedat ben estès! On
està la meva recompensa? - L'home panxut que havia participat a la lluita es
colpejava l'estómac amb energia. El taverner li fa servir una gerra
d'aiguardent que ben bé es podria fer servir per treure l'òxid de l'elm del
mercenari. Va fer un glop generós i va afegir -. Ara per què no ens entretens
amb una de les teves històries? Què en dieu? - Els parroquians van colpejar la
taula amb les seves gerres, un amb el bol d'estofat que va saltar i esquitxar
la paret, les veus es van alçar demanant una història al taverner.
- Està bé. Algú vol més estofat? No?
Acosteu-me un seient. - Un home menut però robust li va posar un tamboret alt
mentre la resta agafava una cadira i s'acostava a en Tirsk. El panxut va agafar
el taverner per sota els braços com si fos un nen que no pesés res i el va
seure sobre del tamboret de fusta.
Això confirmava el segon rumor, si més no
parcialment. Es deia que en Tirsk havia sigut aventurer durant molts anys abans
d'obrir la taverna. Que havia viatjat per tot el món, que havia descobert
tresors inimaginables i combatut contra criatures abominables juntament amb
altres companys. Les seves històries s'havien estès entre viatjants fins a convertir-se
en el principal reclam de la taverna Rierol de Troll.
- Bé per on anava? - Va dir en Tirsk
mentre es remullava la gola en cervesa.
- En Merendär havia contractat al grup
d'aventurers per trobar aquelles calaveres estranyes. - Va dir l'elf que fins
ara s'havia mantingut al marge.
- Ah si! En Merendär, ja ho recordo. No va
ser una gran aventura pel comandant de la guàrdia provincial de Stirland. El
pobre d'en Merendär es va veure superat en moltes ocasions. Sort que comptava
amb l'ajut dels intrèpids aventurers. Esteu llestos per sentir una història
sobre mags d'intencions desconegudes, parets amb oïdes i artefactes màgics? Si?
Comencem doncs.
El mercenari no sabia si en Tirsk havia
participat en aquestes històries o eren fruit de les seves invencions però
aviat descobriria que els seus relats tenien la fama que es mereixien.