El Guardià del Bosc (part II)

Els sis van entrar a la sala que contenia una porta bloquejada flanquejada per dues palanques. El contingut d’humitat de les criptes era molt alt i els líquens creixien entre les juntes dels blocs de pedra. Sobre la porta hi havia una inscripció gravada al mur en Llengua Èlfica.

– Qui a ferro mata a ferro morirà –. Va traduir en Magnòlius. Inconscientment en Grievius va posar la mà sobre el pom de l’espasa de bronze. Les armes que havien trobat al cofre del gegant serien finalment d’utilitat. Però què volia dir exactament aquella inscripció? Alguna cosa els deia que no trigarien a esbrinar-ho. En Balfur es va situar davant d’una de les palanques i l’Aerlian davant de l’altre i al senyal del nan tots dos van tirar del mànec. Altra vegada es va sentir com un mecanisme s’activava i la porta es va desbloquejar. En Grievius va ser el primer en atravessar-la seguit del paladí. Com sempre en Magnòlius i en Wilbern formaven el cos central del grup mentre que en Merendär i en Balfur tancaven la formació. La primera sala comunicava amb un passadís que conduïa a un mur amb una porta de ferro. En aquest punt el passadís es bifurcava a dreta i esquerra de la porta.

– Què és allò? – Va advertir en Grievius. La resta del grup es va girar cap a la ramificació del passadís que es perdia a mà esquerra i van veure una cosa que surava a l’aire. Flotava amb suavitat mentre s’anava acostant lentament als aventurers.

– Sembla una mena d’espora. Amb tanta humitat no m’estranya que en trobem però és la primera vegada que en veig una de tan gran –. En Magnòlius feia exhibició dels seus coneixements. Mentrestant l’espora s’havia anat apropant fins a estar a unes poques passes d’en Grievius i de l’Aerlian.

– Sembla conscient, com si s’apropés a nosaltres intencionadament –. Va comentar l’arquer. – No em fa bona espina, ara mateix m’encarrego d’aquesta cosa fastigosa –. En Grievius va desembeinar l’espasa de bronze però l’espora que era a menys d’un metre d’ell i l’Aerlian va explotar de sobte cobrint-los d’un núvol de petites espores.

– Però què...?! – L’Aerlian no donava crèdit al que passava. Quan les espores van entrar en contacte amb les armes i les parts d’armadura de ferro aquestes es van començar a rovellar. Es van espolsar ràpidament minimitzant els danys que va patir el seu equip. Sortosament la resta del grup era a una distància prudencial i no va resultar afectat per l’explosió.

– Serà millor que avancem amb compte. I res de fer servir les armes de ferro a menys de que sigui estrictament necessari –. Va aconsellar el nan. Com que en Grievius podria fer ús de l’arc va cedir l’espasa de bronze a l’Aerlian. En Wilbern es va equipar amb l’espasa de fusta que havia trobar aquell mateix dia i en Balfur va començar a treure punta a una llança de mànec curt que havia agafat d’un dels esquelets abans d’abandonar la masmorra de l’Arximag. En Merendär era l’únic que no disposava d’una arma alternativa pel que va creuar els dits i desitjar que la seva alabarda fos prou resistent i aguantés fins que sortissin del temple. Van comprovar que la porta metàl·lica estava bloquejada per quatre perns que s’introduïen a l’interior del mur. El grup va decidir investigar seguint la bifurcació de l’esquerra que els va conduir a una porta de fusta. En Grievius la va obrir per descobrir una sala petita de planta quadrada on dos cadàvers inflats per la presència d’aigua abans del drenatge de les criptes caminaven sense rumb. El so de la porta en obrir-se va fer que giressin els seus cossos blancs i tous i s’encaressin als aventurers. L’arquer va disparar una fletxa amb encert i del ventre d’una de les criatures va començar a brollar un líquid fosc i putrefacte. L’Aerlian va llançar un raig de llum sagrada al punt on s’havia clavat la sageta rebentant l’estómac del cadàver que va caure a terra on va restar inert. El segon difunt s’havia situat al llindar de la porta des d’on va intentar agafar al paladí. Les seves mans el van aferrar per l’avantbraç i el metall de l’armadura es va començar a corrompre. En Magnòlius va conjurar un raig de gel que va enviar a la criatura cap enrere altra vegada alliberant al seu company. Una segona fletxa va volar a travessant el crani putrefacte posant fi al moviment d’aquella abominació.

– Més ens val mantenir les distàncies contra les criatures d’aquestes criptes o sortirem d’aquí sense armadura –. Va dir l’Aerlian mentre amb un ganivet es rascava el rovell de l’avantbraç. La sala comunicava amb un altre passadís on el grup va trobar dos espores més. En Grievius va fer explotar la primera amb l’impacte d’una fletxa i en Wilbern es va encarregar de l’altre llençant-li una daga des d’una distància prudencial. A banda i banda del passadís hi havia nínxols on els morts descansaven rere una làpida de pedra. Van cobrir la distància del corredor sense més incidents i van arribar a una segona sala amb diversos bassals d’aigua i un desguàs al centre.

– Aquest és el punt a través del qual es deu haver drenat l’aigua quan vam activar el mecanisme de la capella –. Va reflexionar en Magnòlius.

– Mira! – En Wilbern corria cap a una de les cantonades de l’habitació amb entusiasme. – Una altra palanca –. Abans que ningú pogués dir res el mitjà va tibar d’ella i el so d’un mecanisme que s’activava a la distància els va arribar a través del passadís. Van desfer el camí a corre cuita, el so de les seves passes van pertorbar el descans de dos cadàvers que van partir les làpides dels seus nínxols i mica en mica es van començar a incorporar. El grup no es va aturar, va córrer fins al punt on havien agafat la bifurcació al primer passadís. La porta metàl·lica continuava bloquejada però dos dels quatre perns s’havien retirat.

– Possiblement si seguim per l’altra bifurcació trobarem algun mecanisme que ens permeti acabar de desbloquejar aquesta porta –. Va comentar en Balfur. Efectivament aquell temple subterrani semblava tenir una planta més o menys simètrica pel que era lògic pensar com ho feia el nan. El passadís dret era lleugerament més llarg i girava cap al nord on a banda i banda s’allotjaven més nínxols. Al final del passadís hi havia una porta de fusta. Aquesta vegada els aventurers no van tenir tanta sort i quan es van encarar cap a la porta diverses làpides es van trencar i varis cadàvers els van tallar el pas. Un total de sis no-morts arrossegaven els peus en una marxa lenta i funesta. En Balfur va carregar contra el primer sense perdre més temps amb la llança per davant. Va enfilar la criatura per l’extrem punxegut i amb l’embranzida va clavar la punta entre la junta de dos blocs de pedra immobilitzant-la mentre agitava els braços en un intent frustrat d’agafar al nan. En Grievius el Jove va col·locar dues fletxes a l’arc que van xiular i es van clavar sobre dos enemics. Malgrat tot aquests van continuar la seva marxa indiferents a qualsevol forma de dolor. En Wilbern va llançar una daga que va fallar i va rebotar contra la paret amb un so metàl·lic i en Merendär va carregar com ho havia fet en Balfur amb l’alabarda per davant. Però la força del comandant havia conegut millors dies i els no-morts van aguantar la càrrega fent que en Merendär perdés l’equilibri i es colpegés contra el terra amb violència. En Magnòlius i l’Aerlian es van afanyar a cobrir al comandant i un raig de llum seguit d’una descàrrega elèctrica van solcar l’aire. El raig va acabar amb la criatura que intentava agafar al comandant i la descàrrega va ser conjurada amb tal potència que va rebotar contra dos cadàvers deixant-los momentàniament desorientats i greument ferits.

– Amunt comandant! Avui no serà el dia en que ens unirem als difunts –. Aquesta vegada el nan va carregar amb l’escut aixecat colpejant a un altre d’aquells sacs de carn pútrida que es va esclafar el cap contra el mur. En Merendär es va aixecar i va llançar un atac que gairebé va segar en dos el cadàver que avançava cap a en Balfur. Va ser un bon atac, ben executat i de força considerable però no va poder enganyar al nan que va reflexionar interiorment: “Fa una setmana l’hagués partit en dues meitats amb el mateix cop. Ha perdut la convicció i aquesta s’ha endut part de la seva força”. Mentrestant l’Aerlian l’Absolut s’havia situat a la seva alçada i va atacar a un dels no-morts. Mentre aixecava l’espasa va murmurar una pregària i la fulla de bronze va brillar amb una llum intensa. Quan aquesta va impactar contra el seu enemic hi va haver un petit centelleig de llum que va enviar al cadàver de retorn al seu descans etern. El grup es va desfer amb facilitat dels morts vivents restants. La llança d’en Balfur havia quedat inservible i les marques d’òxid de l’alabarda del comandant eren cada vegada més profundes.

– Hem d’afanyar-nos a trobar la Calavera i sortir d’aquí. Possiblement en Garl ja hagi descobert que el seu company és mort i ens estarà buscant –. Va comentar el nan mentre en Wilbern recollia la seva daga. En Grievius va obrir la porta de fusta del passadís i van entrar a un distribuïdor on naixia un sistema de passadissos de sostre de volta sustentat per un sistema d’arcs. La ramificació que s’estenia cap al sud estava parcialment inundada pel que van continuar direcció nord. Tots aquells passadissos eren plens de tombes d’homes i dones de civilitzacions perdudes en el temps. Finalment el passadís girava cap a l’oest i acabava en un cul de sac, en una petita sala amb més tombes i una palanca metàl·lica. L’Aerlian va tibar d’ella i altra vegada el so del mecanisme que havien activat els va arribar des de la llunyania. La vibració de les rodes dentades en moviment va propiciar l’enfonsament d’una part del sostre per on una quantitat immensa d’aigua va començar a entrar a la sala on eren els aventurers.

– Aquest túnels es deuen estendre per sota del riu del bosc –. En Grievius s’ho havia temut al observar que als passadissos la presència d’aigua era molt més intensa arribant a regalimar antre les juntes en alguns punts dels murs com si aquests ploressin.

– Ràpid, tornem allí on hem trobat la porta metàl·lica abans no sigui massa tard per a nosaltres –. Però quan en Magnòlius va acabar de dir aquestes paraules l’altre part del sostre va cedir i l’aigua els va començar a arrossegar amb força a través dels corredors de tornada al distribuïdor. En Wilbern menut i àgil no va tenir dificultats per a nadar en direcció a la porta per on havien vingut. La major part de l’aigua se l’empassava el passadís parcialment inundat i alineat amb el passadís per on havien anat a trobar la palanca. El mitjà va veure com en Grievius sortia del corrent en el moment precís i s’unia a ell. En Balfur va arribar rodolant sobre si mateix com un barril muntanya avall i va xocar contra la paret entre la porta i el corredor que s’inundava cada vegada més. Entre els dos van agafar al nan i el van ajudar a passar. En Merendär va sortir de l'aigua just a temps per que aquesta no l’arrossegués. L’Aerlian no va tenir tanta sort. Degut al pes de la seva armadura i malgrat els seus esforços va veure com la porta passava de llarg i era engolit pel passadís. Es va colpejar amb força contra la paret del fons mentre cada vegada el nivell de l’aigua era més elevat. Va intentar nedar amb totes les seves forces contra corrent però una i altra vegada s’estampava contra el mur. Necessitava alleugerir el seu pes pel que va deixar anar l’espasa de bronze que es va enfonsar. Va ajudar-se de les juntes del mur per vèncer el corrent i després d’un esforç titànic va arribar a la porta exhaust. En Grievius la va tancar desviant tota l’aigua cap al passadís. Van donar un parell de minuts a l’Aerlian perquè recuperés l’alè i es van dirigir de tornada al punt on es trobava la porta metàl·lica. Els perns restants s’havien retirat.

– Esteu llestos? –. Va preguntar en Balfur amb rostre seriós. – Si és com l’última vegada la Calavera estarà protegida així que aneu amb compte –. Va fer una última mirada al grup que va assentir i llavors va empènyer la porta que es va obrir amb un grinyol metàl·lic. Van caminar a través d’un passadís que conduïa a una mena de balcó interior. Uns cinc metres per sota seu s’estenia cambra de grans dimensions amb un gran arc de pedra que comunicava amb el Sanctum Sanctorum del temple. L’entrada estava custiodada per quatre éssers amb la pell pútrida plena d’ampolles i coberta de pus. Les seves túniques destenyides i desfilades els identificaven com els sacerdots del temple. Cadascun  duia una daga cerimonial amb una fulla que ben bé mesura dos pams. Els van sorprendre amb un atac des del nivell superior. Dues sagetes van volar directes als seus objectius i una descàrrega eléctrica va impactar al tercer sacerdot. En Wilbern va llançar una daga que es va clavar a l’estómac del que tenien més a prop i va veure com la fulla es desfeia. El quart sacerdot es va amargar al Sanctum. El mitjà va ser el primer en baixar i etzibar un cop amb l’espasa de fusta a un dels sacerdots. Aquest va intentar apunyalar a en Wilbern que el va esquivar fent una tombarella cap a un costat. L’Aerlian es va llançar a la batalla. Corria cap al seu objectiu amb les mans nues. En Wilbern li va passar l’espasa i el paladí la va agafar al vol al temps que murmurava unes paraules i enterrava la seva fulla a la cara d’un dels sacerdots. L’espasa es va partir i la llum sagrada va enviar aquell ésser a conèixer el seu creador. Després d’un descens accidentat en Merendär es va unir a la lluita mentre en Grievius i en Magnòlius els cobrien amb fletxes i sortilegis. Un dels sacerdots va ferir a l’Aerlian infligint-li un tall profund en una mà. En Balfur, que s’havia afanyat a socórrer al paladí el va despatxar amb un brutal cop d’escut que va partir la fusta amb un so sec.

– Per les barbes de Moradin! Ens estem quedant sense armes que fer servir –. El nan va deixar anar l’escut inservible i es va equipar l’altre que duia a l’esquena. Mentrestant en Merendär se les veia amb un dels sacerdots. Gairebé no hi havia rastre del comandant que havien vist lluitar amb ferocitat. Els seus moviments eren lents i poc definits. Mica en mica el seu adversari guanyava terreny. En veure aquesta escena el sacerdot que s’havia ocultat al cor del temple va sortir i amb la daga per damunt del seu cap es va abalançar contra el menut Wilbern. Aquest el va esquivar amb uns reflexes excel·lents i dues fletxes van a travessar la túnica de l’home que va trontollar. L’Aerlian va aprofitar per colpejar-lo amb la seva maça imbuïda de llum sagrada posant fi a la seva vida. Una incipient taca d’òxid va aparèixer al cap de l’arma del paladí. En Magnòlius va impactar amb un raig congelador a l’últim dels sacerdots i en Merendär a aprofitar que baixava la guàrdia per acabar amb ell. Els companys es van reagrupar i van passar sota el gran arc de pedra per entrar al Sanctum Sanctorum del temple.

El que van veure no és fàcil de descriure. La llum de les torxes il·luminava la sala. Dos brasers cremaven a banda i banda d’un altar sobre el qual descansava la Calavera de Pedra. Darrera l’altar una criatura deforme d’un color rosat intens custodiava l’artefacte. Aquell ésser era com una massa de carn que s’aguantava sobre dos extremitats i de la que brollaven braços de diferents mides. No tenia cap, ni cara ni ulls. Al lloc on hi hauria el d’haver estat el pit hi havia mandíbules que llançaven mossegades a l’aire. En Grievius li va disparar una sageta directa a una d’aquelles grotesques boques. Quan la fletxa va impactar la criatura va començar a retorçar-se i a créixer. La seva pell es va enfosquir fins a obtenir la mateixa tonalitat de carn putrefacte que tenien els sacerdots. A altres zones la pell es va esquinçar com si aquell creixement l’hagués estirat massa i no hagués suportat tanta tensió deixant alguns òrgans al descobert. Diverses pústules es van anar formant arreu del cos d’aquella bèstia supurant sang i pus. Dos dels braços es van desenvolupar mentre que la resta van caure a terra on van restar immòbils. Un cap va anar prenent forma sobre les espatlles i de sobte una immensa boca es va obrir mostrant diverses fileres de dents afilades com ganivets. Finalment la criatura va obrir dos ulls menuts injectats en sang i va introduir una de les mans a l’interior del seu ventre obert. D’allí va treure una espasa descomunal amb la fulla rovellada coberta de bilis amb el mànec d’os. La bèstia que ben bé devia mesurar més de quatre metres al finalitzar la transformació es va dirigir cap als aventurers.

En Wilbern va ser el primer en reaccionar. Va llançar la daga que li quedava que es va clavar al costat de l’estómac de la criatura i es va fondre. L’elf va conjurar una descàrrega que va fer diana al pit d’aquella abominació que es va aturar una fracció de segon i va continuar avançant. El jove Grievius va disparar una fletxa que va desaparèixer engolida per les carns putrefactes. Aleshores en Balfur, veient que seria inútil envestir un ésser amb aquella mida, es va equipar la seva destral i va atacar amb determinació. La monstruositat el va apartar d’una manotada com si fos un mosquit. En Wilbern va aprofitar que la criatura estava distreta amb el nan per moure’s discretament fins a la seva esquena i executar un cop de gràcia. El mitjà va desembeinar les dues espases de ferro i va atacar calculant la posició dels òrgans vitals. Quan les fulles es van enfonsar a la seva carn va deixar escapar un profund lament i un raig de saliva corrosiva va rajar de la seva boca. L’ésser es va encarar a en Wilbern i el va atacar amb l’espasa. El mitjà es va apartar a temps per esquivar la trajectòria de l’arma però la bèstia li va clavar un cop de puny amb l’altre mà que el va enviar rodolant per terra. En Merendär es va interposar entre la criatura i en Wilbern i va enfonsar el cap de la seva alabarda a l’interior del seu ventre. Aquesta es va retorçar de dolor, va agafar al comandant amb una mà i el va alçar amb tal violència que el mànec de l’alabarda es va partir i la part superior va caure al terra. En veure que perdien la batalla en Grievius va canviar el seu objectiu. Va tensar l’arc i va executar el seu millor dispar amb la intenció de destruir la Calavera de Pedra. La fletxa va impactar contra l’artefacte i una petita esquerda va aparèixer a la superfície. Mentrestant l’Aerlian va intentar expulsar el mal que habitava en aquella bèstia del seu pla terrenal. Va murmurar les paraules pertinents al seu Déu i va tocar amb la mà nua el cos d’aquell ésser que es va sacsejar violentament mentre una llum divina obria ferides greus a la seva pell. Malgrat tot el paladí no va tenir força suficient per desterrar aquell dimoni. En Merendär que seguia atrapat es movia a tort i a dret amb els espasmes de la criatura. Un raig congelador es va projectar des de la mà d’en Magnòlius fins al pit de la bèstia. En aquest moment el comandant va aprofitar per clavar-li la meitat del mànec de l’alabarda que encara aferrava al canell en un intent desesperat d’alliberar-se però l’únic que va aconseguir va ser atraure novament la seva atenció. Aleshores tot va succeir molt de pressa. Els dits d’aquella abominació van estrènyer amb força a en Merendär que va deixar escapar un crit seguit d’un esput sanguinolent. L’Aerlian i en Wilbern van iniciar un seguit d’atacs amb la finalitat que es fixés novament en ells però la criatura es va introduir la part superior del comandant dins la boca i les seves mandíbules es van tancar amb força partint el seu cos en dos. La meitat inferior va caure al terra tacant les rajoles amb la sang d’un fill de Stirland mentre quatre fileres de dents trituraven la part superior del cos amb armadura inclosa. El temps va semblar aturar-se pels aventurers davant d’aquesta escena. A excepció d’un. La ira es va apoderar d’en Balfur que va rodar fins on havia caigut el que quedava de l’alabarda d’en Merendär. Amb moviments ràpids la va agafar i amb la força d’un colós impulsada pel desig de venjar la mort del seu company va segar de banda a banda el ventre d’aquell horror miserable que es va estremir obrint els ulls davant la sorpresa d’aquell atac i es va desplomar a terra amb un impacte que va sacsejar les columnes d’extrem a extrem. El sostre es va esquerdar i un raig d’aigua es va filtrar a través seu.

– No tenim temps a perdre –. L’Aerlian va reaccionar amb prestesa dirigint-se a l’altar i agafant la Calavera de Pedra. – Destruïm-la i busquem una sortida abans no s’inundi per complet el temple.

 La màgia protegia l’artefacte fent-lo extremadament resistent. Part del sostre va cedir i l’aigua va començar a caure en grans quantitats.

– Jo i en Magnòlius buscarem una sortida i us indicarem el camí. Mentrestant vosaltres intenteu destruir la Calavera –. Dit això en Grievius va sortir de la sala acompanyat per l’elf. En Balfur va colpejar l’artefacte amb la seva destral fent l’esquerda més profunda. Finalment després de més de cinc minuts colpejant-lo repetidament l’artefacte va esclatar amb una força que va enviar al paladí, al nan i al mitjà un parell de metres enrere. Van caure a l’aigua que ja els arribava per la cintura. Just en aquell moment en Magnòlius va aparèixer per sota l’arc de pedra.

– Hem trobat una obertura oculta al terra de la sala on ens hem enfrontat als sacerdots. Un dels cadàvers l’havia ocultat al desplomar-se a sobre seu. En Grievius ens espera allí.

Dit això tots es van afanyar a córrer a la cambra anterior. Tal i com havia dit el mag l’arquer els esperava. Quan els va veure arribar es va ajupir i va tibar d’una argolla de ferro que va obrir una petita trapa de fusta per on van saltar a un passadís inferior que ja es començava a inundar. Aquell passadís comunicava fins al que semblava ser un pou antic que ja ningú feia servir per on es filtrava la llum del sol. La fusta del cubell s’havia podrit feia temps però la cadena encara aguantava. Van pregar perquè malgrat les marques d’òxid la cadena suportés el seu pes i un a un es van anar enfilant fins a la sortida. El primer en sortir del temple va ser en Grievius.

– Nois! El bosc! El pou dóna al bosc –. L’arquer somreia alleugerit de respirar l’aire pur de l’exterior altra vegada. Aviat van ser a fora l’Aerlian, en Magnòlius i en Wilbern. Quan va arribar el torn del nan aquest va fer una última mirada enrere.

– Adéu comandant. Farem que la teva mort no sigui en va. M’encarregaré personalment de que el teu nom sigui recordat –. En Balfur es va ajustar la meitat de l’alabarda d’en Merendär a l’esquena i va iniciar l’ascens.

Quadern de viatge d'en Wilbern.
Mapa del temple de la Calavera de Pedra.

El Guardià del Bosc (part I)

Els sis companys van menjar l’estofat en silenci. Només se sentia el soroll de les culleres de fusta contra el bol i el so de les goles afamades deglutint els trossos de carn de conill. El gnom es mirava aquell espectacle entre divertit i curiós. El primer en parlar va ser en Balfur amb restes d’estofat encara sobre la seva barba.

– Has dit que ens esperaves. Com sabies que vindríem aquí? Ni tan sols sabem on estem de fet. A quina zona de Stirland representa hem anat a parar?

– Stirland? – Va dir el Gnom amb ulls sorpresos. – No, no. Esteu al nord, molt al nord, als boscos que llinden amb les terres a l’altra banda de la serralada de l’Espina del Món. Per quin nom ho coneixeu els humans...mmmmm, crec que en dieu Lurkwood. L’últim bosc abans d’aventurar-se més enllà de la cartografia de qualsevol dels vostres mapes –. El gnom es va deixar caure sobre un tamboret de fusta i va creuar les cames.

– Però això no respon a la pregunta d’en Balfur, com sabies que vindríem? – Va inquirir en Magnòlius.

– Bé, no sabia que serieu vosaltres però fa temps que esperava que algú aparegués en aquest bosc. Algun foraster, potser més d’un. Però abans de confiar-vos més coses sobre aquestes terres necessito saber que sou qui esperava. Com heu arribat aquí? Que busqueu?

– No ha sigut un viatge voluntari. Viatjàvem per Stirland quan un home amb una màgia poderosa que es fa dir l’Arximag ens va traslladar a una masmorra en la que ens vam trobar atrapats i obligats a combatre contra esquelets que cobraven vida –. Tant sols el pensament del que havien viscut va fer que en Magnòlius s’encongís a la cadira mentre parlava.

– L’Arximag dieu? – El gnom no dissimulava la seva sorpresa davant les paraules dels aventurers. – No pot ser... l’Arximag és una bona persona. Sempre ha ajudat als habitants d’aquestes terres. Per quin motiu voldria tancar-vos en una masmorra?

Els companys es van mirar entre ells tenint un debat en silenci. Podien confiar en el gnom? Era prudent explicar-li a aquella criatura el motiu del seu viatge? Semblava que si volien obtenir respostes abans les haurien de donar. L’Aerlian va fer un gest d’assentiment en silenci i en veure que ningú s’oposava en Magnòlius va prosseguir:

– Perquè ens vam negar a recuperar les Calaveres de la Disformitat tal i com ell volia. A més a més es va assabentar de que vam destruir la Calavera Daurada cosa que no el va fer somriure massa.

– No pot ser! L’Arximag cercant les Calaveres... I com vau escapar d’allí?

– La pedra de llum! – Va dir en Wilbern amb entusiasme. – Vam trobar una pedra que brillava a l’interior d’una font i al intentar agafar-la ens va portar aquí.

– La vostra història no deixa de sorprendre’m. Aquesta pedra de la que parles és la Gema de Garrond. Un artefacte màgic que s’apareix als aventurers en dificultats i els porta allí on més desitgen estar. Feia temps que no sentia d’algú que hagués topat amb ella. Llavors, què és el que més desitgeu?

Aleshores, gairebé al mateix temps el grup va comprendre perquè havien viatjat a aquells boscos. En Grievius el Jove va respondre en veu baixa, gairebé imperceptible:

– Destruir les Calaveres de la Disformitat –. Tots van assentir. La Gema de Garrond els devia d’haver portat allí on es trobava un d’aquells artefactes malignes. En Grievius va continuar amb veu més segura. – Ara ens toca a nosaltres obtenir respostes. Qui ets tu i què en saps de les Calaveres que cerquem?

– Sóc el Guardià del Bosc. El meu nom real és molt llarg i complex però alguns m’anomenen simplement Garl –. El gnom va entornar els ulls pensatiu com si sospesés què els podia explicar a uns desconeguts i va prosseguir. – Sé moltes coses sobre artefactes màgics. Si d’alguna cosa podem presumir els gnoms és dels nostres coneixements i una vida de dedicació a l’estudi d’aquests objectes. Sobre les Calaveres que cerqueu n’hi ha una no massa lluny d’aquesta cabana, en un temple que porta temps abandonat. Si voleu demà us hi puc portar, ara és massa tard i vosaltres hauríeu de descansar.

Això no li van discutir pas. Estaven esgotats. Mentre el gnom parlava en Wilbern i la seva curiositat havien descobert un parell de barrils de fusta en un racó de la sala.

– Què hi ha aquí dins? – Va preguntar el mitjà.

– Vi. Un de molt bo amb aromes de fruits del bosc. El faig jo mateix, ajuda a escalfar-se quan arriba l’hivern.

– No et faria res si n’agaféssim una mica oi? – En Balfur s’havia aixecat i caminava cap a les botes. – Ens ajudaria a refer l’esperit i a començar amb energies renovades.

El gnom els va convidar a beure’n tant com volguessin i tots es van servir una copa generosa. Per primera vegada des de la destrucció de la Calavera Daurada el grup reia com si res enfosquís els seus cors. La segona copa va succeir a la primera i aviat el barril del gnom va ser buit. Aquest també va estar bevent com un company més i brindant pel seu èxit davant l’Arximag. En Balfur tenia el nas vermell com un pebrot i el jove Grievius, poc acostumat a seguir el ritme al nan, no va trigar massa en caure en rodó. Mica en mica les espelmes es van anar consumint i el foc va quedar reduït a brases mentre un a un els companys queien en un son profund i reparador.

El primer en despertar va ser en Merendär, amb prou feines va tastar el vi i va passar la nit en silenci i al marge de la gresca. La resta encara dormia però el gnom no era a la cabana. El comandant va despertar als seus companys:

–  Amunt, el gnom ha sortit pel que haurem de buscar el temple del que ens va parlar pel nostre compte. Ha deixat aquesta nota escrita sobre el barril buit. En ella explica que ha hagut de marxar a resoldre un conflicte al bosc que involucra a un bon amic seu, un tal Drendre. Ens indica que per trobar el temple hem d’anar en direcció nord-est durant unes dues hores i que el veurem fàcilment ja que no hi ha més edificis en aquella part del bosc.

Mentre el comandant parlava la resta del grup s’espolsava la son de sobre i es preparava per sortir. En Magnòlius repassava els ingredients de les bossetes de cuir que penjaven del seu cinturó mentre en Balfur s’ajustava la destral i l’escut a l’esquena. Aviat es van posar en marxa i la cabana va anar quedant enrere fins a convertir-se en un punt menut en el paisatge i desaparèixer. En Grievius el Jove s’orientava per la posició del sol. El camí els va guiar a una part del bosc on els arbres eren tan alts que tapaven el cel. Aquells arbres semblaven soldats, guardians que s’alçaven imponents des dels inicis dels temps. La humitat afavoria el creixement de molsa i líquens a totes les cares dels troncs. Entre això i la impossibilitat de veure la posició del sol el grup aviat es va perdre.

– Estàs segur que aquest és el camí? Ja fa més de dues hores que caminem. Segons les indicacions del gnom ja hauríem d’haver topat amb el temple –. L’Aerlian desconfiava de la ruta que seguien ara mateix.

– Potser ens hem desviat lleugerament. És difícil de saber. Aquesta part del bosc sembla molt antiga. Potser en Wilbern es podria enfilar a un dels arbres i indicar-nos la posició del sol.

Mentre contemplaven aquesta possibilitat van sentir un so sord i repetitiu que provenia d’uns metres d’on es trobaven. La vegetació no els deixava veure’n l’origen.

– Està bé, canvi de plans. Wilbern, ves cap aquella zona – Va dir en Balfur mentre senyalava el lloc d’on provenien els sons. – i fes una ullada a veure que hi ha. No corris cap risc, tant sols observa i torna a informar-nos. Prendrem una decisió una vegada sapiguem a què ens enfrontem.

El mitjà es va moure amb agilitat sense fer cap mena de soroll. Semblava que llisqués sobre el terra. Va cobrir la distància en un obrir i tancar d’ulls i va treure el cap entre la vegetació. El que va veure el va deixar sense aler. Un gegant dormia estès a terra amb una panxa prominent apuntant al cel. Els sons que havien sentit eren els roncs d’aquella bèstia que jeia no massa lluny de les restes d’un esquelet de cavall. Tot semblava indicar que la criatura s’havia posat a dormir després de tenir un bon tiberi. Abans de donar mitja volta en Wilbern va advertir que el gegant aferrava un cofre de fusta de grans dimensions amb una de les mans. Va tornar on l’esperaven la resta dels aventurers i els va explicar el que havia vist.

– Podríem intentar fer-nos amb el cofre. Segur que trobem coses interessants a dins –. Els ulls d’en Wilbern brillaven d’emoció.

– Si aquesta bèstia es desperta ens matarà a tots –. Va sentenciar en Balfur. – Enfrontar-nos a un gegant no és una opció per a nosaltres.

– Estic d’acord –. Va coincidir l’Aerlian l’Absolut. – No crec que sigui prudent córrer aquest risc per un cofre que no sabem que conté. Més ens valdria posar-nos en marxa i retrobar el camí al temple.

– Mmmm, podria funcionar. Els gegants tenen un son molt profund. Podríem intentar agafar el seu cofre sense despertar-lo. Si alguna cosa surt malament i ens descobreix sortim corrents abans no s’adoni del que esta passant. Ens sembla bé a tots?

El grup va acceptar la proposta d’en Grievius. Intentarien fer-se amb el cofre però al mínim indici de que aquella criatura es despertava desistirien i marxarien per on havien vingut. En Wilbern va proposar un pla. Podien intentar substituir el cofre per l’esquelet de cavall. Així el gegant no notaria la seva absència. Era un pla arriscat però era el millor que tenien. Van acordar que en Merendär i l'Aerlian s’encarregarien d’agafar l’esquelet i portar-lo al costat del cofre. En Balfur i en Grievius farien servir la seva força per aixecar amb suavitat la mà del gegant. Aleshores venia la part complicada. En Wilbern i en Magnòlius agafarien ràpidament el cofre i mentre en perfecte coordinació el comandant i el paladí col·locarien les restes del cavall al seu lloc, moment en que els dos companys restants baixarien la mà de la criatura fins a deixar-la en la seva posició original.

Quan tothom va tenir clar el seu paper es van dirigir amb cautela cap a darrera dels arbusts. El nan era qui feia més soroll al moure’s però tal i com havia afirmat en Grievius els gegants tenien un son profund. El grup estava en tensió, gairebé contenint la respiració mentre en Merendär i l'Aerlian carregaven l’esquelet del cavall. Aviat van tenir-lo al lloc indicat i el pla es va executar amb rapidesa. En Balfur i en Grievius van alçar la mà del gegant i immediatament el mitjà i l’elf van retirar el cofre que va ser substituït per l’ossamenta de l’equí. Van tornar a deixar la mà de la criatura amb suavitat i es van afanyar endur-se el cofre d’allí.

Quan van estar a una bona distància d’on dormia la bèstia en Wilbern el va examinar. Semblava un cofre de fusta normal de grans dimensions. El que pel gegant era un cofre equivalia a un bagul per a qualsevol criatura de mida normal. Finalment el mitjà es va decidir a obrir-lo. Quan ho va fer de dins en va sortir una criatura verda d’orelles punxegudes armada amb una daga. En veure es aventures va engegar a córrer. En Grievius va intentar disparar-li una fletxa en una cama però va fallar.

 – De pressa Magnòlius! Llança-li un raig congelador per alentir-lo però no el matis, el volem viu per interrogar-lo –. El va instar en Balfur.

El mag es va concentrar, va murmurar unes paraules en llenguatge arcà i un raig intens de llum blava va impactar contra el goblin. L’elf no va controlar la força de la seva màgia que de ben poc no va acabar amb la vida d’aquella miserable criatura. En Balfur i en Wilbern el van capturar i el van dur fins a la resta del grup. El goblin es mostrava poc inclinat a parlar amb el ells i finalment va ser l’Aerlian qui el va convèncer.

– Si ens dius el que saps et curarem i podràs marxar. Sinó passaràs a millor vida. Digue’ns, què feies dins d’aquest bagul?

El goblin va respondre en la seva llengua gutural i el grup no va entendre ni una paraula. Pel que semblava era incapaç de parlar la Llengua Comú però sí que els entenia. En Wilbern li va acostar una branca i li va dir que dibuixes a terra. Tampoc van tenir massa sort. El goblin dibuixava pitjor que un nen menut. Va esbossar el que semblava una figura d’orelles punxegudes i després una mena de pedra al seu costat i una mà cap a la pedra.

– Una pedra? Has trobat una pedra...uhmm. Brillava aquesta pedra pedra? – El va interrogar en Wilbern.

El goblin es va afanyar a exclamar un “Nyiiighhh!” i a dibuixar unes ratlles al voltant de la pedra. Podia ser que aquella criatura hagués topat amb la Gema de Garrond també?

– On és la pedra ara? – Va voler saber en Balfur i el goblin va dibuixar una figura estesa amb una panxa enorme i una fletxa que anava de la pedra a la panxa. – Doncs anem bé. Si el gegant s’ha cruspit la pedra més ens val donar-la per perduda. Com vas acabar tancat aquí dins? – Va dir el nan senyalant el bagul. El goblin va dibuixar tot de figures grans que el grup va interpretar com a ogres i unes fletxes que anaven del ogres al gegant i del gegant als ogres.

– Ho has fet molt bé. No crec que en traiem res més d’aquesta criatura. El curaré i que marxi –. L’Aerlian va murmurar una plegaria i la llum de la seva mà va cicatritzar les ferides del goblin. Tant bon punt aquestes es van tancar va engegar a córrer altra vegada.

– Espera Aerlian! Merda! No ens ha dit on eren els ogres –. Va exclamar en Grievius. Però en Magnòlius ja havia començat a murmurar les paraules que van projectar un segon raig d’energia que va tornar a encertar al goblin. El van tornar a dur on era la resta del grup però la criatura va començar a xisclar i a sacsejar-se. Sota el pànic de que els xiscles poguessin despertar el gegant en Grievius el Jove va posar fi a la vida del miserable tallant-li el coll.

Abans d’abandonar aquella zona del bosc van descobrir que al cofre hi havia una espasa de bronze, una espasa de fusta i algunes monedes d’or. En Grievius es va quedar amb l’espasa de bronze i en Wilbern amb la de fusta, van ocultar el cadàver del goblin dins del cofre i es van posar novament en marxa. En Merendär avançava com si li pesessin les espatlles i amb un humor taciturn. No duien massa temps caminant quan van descobrir un petit clar al bosc des d’on es veia perfectament el sol. Això els va servir per orientar-se novament i avançar en la direcció adequada. Finalment van arribar a una zona on començava un camí empedrat ple de molsa i líquens i desgastat pel pas del temps. Un esquelet clavat en un pal de fusta senyalava cap a la direcció on el camí s’endinsava i el cartell que duia penjat al voltant del coll deia “En Drendre senyala el camí”. El grup va saber de seguida que aquell esquelet es tractava de l’amic al que el gnom havia sortit a socórrer. No hi havia rastre del gnom. Potser no l’havia trobat i encara era voltant pel bosc.

– Aquí hi ha un rastre –. Va informar en Grievius. Unes petjades s’endinsaven en el bosc seguint un camí natural. Els companys van decidir separar-se en dos grups. El primer, format per en Wilbern, en Merendär i en Magnòlius seguirien el camí que portava al temple i explorarien els voltants cercant una entrada o la presència d’alguna amenaça. El segon grup format per en Grievius, en Balfur i l’Aerlian investigarien l’origen d’aquell rastre. Van acordar trobar-se en aquest mateix punt passada una hora per informar de la situació i prendre una decisió i d’aquesta manera el grup va començar a caminar en diferents direccions.

*   *   *

En Wilbern va ser el primer en trobar les escales que baixaven a les criptes. Donaven al bosc, per la part de darrera del temple però l’entrada estava inundada. L’aigua arribava per la meitat de les escales que conduïen a la porta de ferro que permetia l’accés al recinte. La major part del temple es trobava sota terra. L’única construcció sobre rasant corresponia a una petita capella de planta circular. El grup es va dirigir cap allí. Les parets estaven plenes d’algun tipus d’escriptura antiga que segons en Magnòlius tenia un origen malèvol. Al centre de la capella hi havia unes pedres amb un gravat cadascuna d’elles. Els gravats s’unien en un dibuix sense sentit. Quan en Wilbern va tocar una de les pedres es va activar un mecanisme que va fer que aquesta girés noranta graus.

– Sembla que les pedres formen una mena de dibuix. Crec que si les posem en ordre passarà alguna cosa –. Dit això en Magnòlius va moure una altra de les pedres. Els va portar una estona unir-les en l’ordre adequat però quan ho van fer van sentir un soroll mecànic com si diverses rodes dentades s’haguessin posat en funcionament sota terra. El so d’unes cadenes, alguna cosa que cedia seguit d’una corrent d’aigua que avançava. Tots tres van sortir a l’exterior i es van dirigir a les escales per descobrir que el nivell d’aigua havia baixat fins a formar uns quants bassals davant la porta. Van descendir per comprovar que la porta es pogués obrir i així va ser. A l’altra banda van trobar una sala amb més restes d’aigua i humitat i unes palanques als dos extrems de la paret oposada que flanquejaven una segona porta. Van decidir tornar i informar a la resta del grup del que havien descobert.

*   *   *

Les petjades els van conduir a una mena de campament protegit per una rústica estacada de troncs mal tallats. En Grievius es va avançar i va informar que el campament era buit. Hi havia rastres de que s’havia lliurat una batalla en aquell campament per tot arreu però no van poder treure més informació. Qui havia acampat allí i què els havia atacat eren preguntes per a les quals no trobarien resposta. El grup va aprofitar per saquejar les poques coses de valor que hi quedaven. En Balfur va trobar algunes monedes d’or amagades en una de les tendes i algun tipus de poció que es va trencar quan va intentar agafar-la. En Grievius també va aconseguir unes quantes monedes d’or juntament amb una moneda d’origen desconegut que cap dels companys va saber identificar.

En veure que allí hi havia poc més a fer tots tres van decidir tornar al punt de reunió i esperar a que en Wilbern, en Magnòlius i en Merendär tornessin amb millors notícies sobre la seva expedició.

*   *   *

Es van posar al dia sobre els descobriments que havien fet en aquella última hora. Com que al campament no quedava res per fer i semblava que els pistes morien allí van decidir dirigir-se cap al temple i destruir la següent Calavera. En Balfur es va fixar en que al comandant li passava alguna cosa. Mentre caminaven en direcció a l’entrada que conduïa a les criptes li va preguntar:

– Va tot bé Merendär? Des de que hem arribat aquí que estàs una mica estrany –. El comandant va mirar a en Balfur. El nan va veure la mirada trista d’un home d’edat avançada en contrast amb la mirada desafiant i orgullosa que havia conegut els dies anteriors.

– Sóc el comandant de la Guàrdia de Stirland. La major part dels meus homes han mort i ara em veig atrapat en unes terres inhòspites lluny de casa en una aventura que sembla lluny d’arribar a la seva fi. Sense homes als que guiar el títol de comandant és tan sols això, un títol sense utilitat. Alguna cosa em diu que mai tornarem a casa. Mai tornaré a veure Stirland.

En Balfur el va voler animar però no va saber què contestar en aquell moment. I amb aquelles funestes paraules per part del comandant el grup iniciava el seu descens a les criptes.

Quadern de viatge d'en Wilbern.
Reproducció del dibuix goblin als boscos de Lurkwood.

Pànic a la Masmorra (Part II)

Quan la tènue llum màgica que emetia el portal es va esvair amb el seu tancament el grup va quedar totalment a les fosques. En Merendär es va afanyar a encendre una torxa i el grup va poder observar que es trobava en una sala amb les parets de pedra adornades amb relleus. Un segon cop d’ull va revelar que aquells relleus eren en realitat esquelets humans adherits a als murs.

– Sabia que no podíem confiar en l’Arximag. No sé on som però més val que ens afanyem a trobar una sortida –. El comandant es va dirigir cap a una de les dues portes que hi havia a la sala i la va empènyer. – Endavant, no hi ha temps a perdre –. En Grievius anava segon seguit d’aprop per l’Aerlian. En Wilbern i en Magnòlius anaven el centre i en Balfur a la rereguarda. Abans d’abandonar la primera sala en Balfur va fer un grunyit de disgust. Dos esquelets es desenganxaven del mur lentament.

– De pressa passeu –. El nan es va afanyar a tancar la porta confiant en que aquelles criatures no els haguessin vist. Va comunicar la situació a la resta del grup que es va moure amb rapidesa. Van córrer a través del passadís on havien anat a parar intentant fer el menor soroll possible. A l’altre extrem del passadís hi havia una porta. En Grievius havia agafat el relleu passant davant del comandant que li havia cedit la torxa. Quan l’arquer va obrir la porta una olor putrefacte els va colpejar la cara. La sala quadrada tenia un desguàs al centre. Dins d’aquella habitació l’olor era encara més intensa. Les cames del jove Grievius van perdre fermesa i si no s’hagués recolzat contra el mur hauria caigut a terra. El paladí el va ajudar a creuar la sala fins a una segona porta. Al obrir-la tots dos van respirar alleugerits. Mentrestant en Magnòlius i en Wilbern creuaven amb dificultats, l’un tapant-se la boca i el nas  amb la túnica i l’altre caminava mentre intentava controlar un mareig creixent. Finalment es van reunir a l’altra banda de la sala amb els seus companys. En Merendär anava davant d’en Balfur. Tenia un atac de tos i arcades quan de sobte va caure primer sobre els seus genolls i després va quedar estès a terra. El nan, que observava com els esquelets entraven al passadís per l'altre extrem, va entrar dins la sala i va tancar la porta. Les presses per socórrer al comandant van fer que aquesta no quedés ben ajustada deixant un rastre evident. En Balfur es va carregar l’home a les espatlles i va avançar amb la tossuderia que caracteritza a la seva raça. A mig camí en Merendär va deixar anar un raig de vòmit i sang.

– Aparteu, deixeu-li espai perquè respiri –. Va dir el nan quan es va unir a la resta dels membres. El comandant va fer un gemec quan el va deixar al terra. En Balfur va bloquejar l’entrada amb una de les seves destrals. Així guanyarien temps per refer-se si aquells esquelets els seguien el rastre.

– Que diantres és aquest lloc? –. En Grievius el Jove era el menys habituat al perill per la seva edat però la resta estaven tant sorpresos i tant inquiets com ell. De sobte una figura va començar a moure’s a la paret. Lentament s’anava alliberant. En Wilbern va actuar amb uns ràpids reflexes i li va llençar una daga que li va partir una costella. La criatura, indiferent per l’atac del mitjà es va acabar alliberant. Aferrava una espasa i es dirigia cap al grup. En Grievius va intentar disparar una fletxa però degut als nervis i al mareig que encara no havia desaparegut la sageta se li va partir al tensar l’arc ferint-li un dels dits. L’Aerlian es va encarar a l’esquelet i murmurant unes paraules en veu baixa al seu déu va obrir la mà i d’ella va sorgir un raig de llum que va impactar contra la caixa toràcica de la criatura que va es va desplomar. En Balfur va esclafar la calavera amb la seva robusta bota i la sala va quedar altra vegada en silenci. El comandant començava a recuperar-se però encara se’l veia molt dèbil.

– No podem perdre més temps –. Va instar en Magnòlius. – Si no ens movem els esquelets que ens seguien acabaran per atrapar-nos.

– Tens raó. Tu, en Grievius i l’Aerlian continueu. Jo em quedaré uns minuts amb en Balfur mentre es recupera el comandant i si tot va bé vindré darrera vostre –. Va dir en Wilbern mentre recollia la daga que havia llançat. L’elf va assentir, va posar la mà sobre el pom i el va fer girar. Immediatament va notar una màgia estranya però la va rebutjar i va creuar la porta que es va tancar de cop darrera seu. El jove arquer també va notar que alguna cosa li recorria el cos al intentar obrir la porta però fos el que fos ho va resistir i va entrar. El va seguir l’Aerlian i quan aquest va travessar el llindar el comandant ja es posava dempeus. En Wilbern va fer una mirada a en Balfur que va assentir amb el cap i el mitjà va creuar just a temps per sentir com algú colpejava contra la porta bloquejada.

– Ens preocupava que no et recuperessis a temps. Sents això a l’altra banda de la porta? Els esquelets ens deuen d’haver seguit. Ens he comprat uns quants minuts bloquejant l’entrada però la destral no resistirà massa més. Hem de continuar.

En Merendär no va dir res. Només va assentir conforme a que entenia la situació i va allargar la mà fins a tocar el pom de la porta per on la resta del grup havia passat. De cop alguna cosa es va ficar dins del comandant. Una màgia es va apoderar d’ell obligant-lo a tenir visions terribles dins del seu cap. L’home va caure de genolls a terra per segona vegada presa del terror tremolant com una fulla. Mentre en Balfur el reconfortava i intentava transmetre-li valor el mànec de la destral es començava a estellar i les calaveres dels esquelets es podien veure a través dels taulons que s’havien partit. Finalment  l’arma va cedir amb un espetec i la porta es va obrir. Com un veritable hereu del clan Rocanegra el nan es va encarar contra el primer esquelet i li va propinar un cop de destral que li va partir el braç on duia l’escut. La criatura sense immutar-se va alçar l’espasa i va llançar un atac que en Balfur va bloquejar amb la seva arma. Lluitava davant el llindar de la porta de manera que tots dos esquelets no podien combatre alhora. El segon atac del nan va descriure una mitja lluna a l’aire picant amb la part plana de la destral contra les costelles del no-mort que es van trencar amb un so sord juntament amb la columna. L’ésser es va desplomar mentre continuava realitzant moviments erràtics des del terra. El segon esquelet avançava.

– De pressa comandant. Ha de creuar ara! –. En Merendär va fer un esforç per tocar el pom de la porta resistint les imatges macabres que intentaven obrir-se camí fins a la seva ment i va creuar a l’altra banda. L’esquelet es dirigia cap a en Balfur amb l’escut aixecat. El nan va esperar la seva oportunitat i quan la criatura va baixar l’escut per atacar amb l’espasa la va envestir. El robust cos del Rocanegra va impactar amb violència contra aquell sac d’ossos. L’espasa va rebotar contra la cota de plaques del nan i l’esquelet es va estavellar contra la paret de pedra. La calavera es va partir i la pelvis va quedar destrossada. En Balfur el va rematar sense masses dificultats. La destral que havia utilitzat per a bloquejar la porta havia quedat inservible. El nan va fer una última mirada a la sala, va girar el pom i va resistir la màgia maligna amb la facilitat característica de la seva raça. A l’altra banda l’esperaven en Grievius, l’Aerlian, en Wilbern i en Merendär.

– On és en Magnòlius? –. Va preguntar en Balfur.

– No ho sabem. En Grievius va creuar immediatament darrera seu i al arribar a aquesta sala ja era buida –. Es va afanyar a respondre en Wilbern. – Cap de nosaltres l’ha vist d’ençà que va travessar el llindar –. I d’aquesta manera, tot d’una, el grup havia quedat reduït a cinc persones.

*   *   *

Quan la porta es va tancar darrera de l’elf aquest va quedar completament a les fosques. Va restar dempeus a l’espera de que en qualsevol moment es tornaria a obrir i en Grievius el Jove entraria amb la torxa il·luminant l’habitació. Va esperar dos, cinc, deu minuts però ni l’arquer ni cap altre company va creuar el llindar. Va ser en aquest moment que, al passar la mà per la paret que tenia darrera en Magnòlius es va adonar de que no hi havia cap porta. Va murmurar unes paraules i de la seva mà va sorgir un arc de descàrrega que va il·luminar momentàniament la sala. Estava envoltat per quatre parets i cap d’elles tenia d’obertures. El següent arc va il·luminar la sala durant poc més d’un segon. El temps suficient per veure que les parets eren recobertes d’esquelets. El mag va notar com l’espurna del pànic naixia al seu estómac. Va fer ús de tot l’autocontrol que tenia i va aconseguir dominar el pànic. Es va moure sense separar-se del mur palpant les parets amb compte de no despertar als esquelets. Finalment es va donar per vençut i va quedar quiet envoltat per la foscor.

L’elf no tenia clar si havien passat uns segons o uns minuts quan va sentir un soroll provinent de l’altra banda dels murs. Va tractar d’orientar-se posant l’orella sobre les parets allí on no hi havia cap esquelet. Finalment va donar amb la zona des d’on els sons se sentien més nítids. En Magnòlius va passar la mà pel mur i va descobrir que a l’alçada del seu cap les pedres ballaven una mica. Va rascar la superfície i una sorra fina va caure als seus peus. De cop alguna cosa va colpejar des de l’altra banda de l’habitació i dues de les pedres van cedir. L’elf es va haver d’apartar per evitar que una d’elles li esclafés el peu. La llum provinent de l’obertura el va cegar. Una silueta sostenia una torxa. A mesura que els ulls d’en Magnòlius s’adaptaven a la llum que desprenia el foc la silueta es va anar definint fins que finalment va reconèixer a l’Aerlian que li somreia des de l’altra banda del mur.

– És aquí. L’he trobat –. Va informar el paladí. Al seu cap es va unir el cap d’en Grievius el Jove. – Ara et traiem d’aquí –. Va dir l’arquer i en Magnòlius va respirar alleugerit.

*   *   *

L’Aerlian es va adonar de seguida que alguna cosa passava amb la paret de la sala que havien trobat. Una habitació rectangular de grans dimensions i diverses columnes de pedra. Al centre de l'estança hi havia un sarcòfag del mateix material. Al rascar aquell mur es van adonar de que les pedres ballaven i la sorra es desprenia. Allí va ser on van trobar al mag desaparegut. En Grievius l’estava ajudant a eixamplar el forat quan de sobte en Wilbern va cridar demanant ajut. Els esquelets els estaven envoltant. Fora al passadís en Balfur i en Merendär lluitaven colze amb colze contra aquelles abominacions però tres d’aquelles criatures s’havien colat a la Sala del Sarcòfag.

– Tenim problemes –. Va fer saber l’Aerlian a en Magnòlius. – És una llarga història, t’hem estat buscant per tot arreu. Hem d’anar a ajudar a en Wilbern a combatre aquest maleïts engendres però en un obrir i tancar d’ulls tornarem a per tu –. I els dos humans van marxar emportant-se la torxa i deixant a l’elf novament en la foscor. Llavors va sentir com alguna cosa cruixia darrera seu. La llum i el so que havien fet al treure les pedres havien cridat l’atenció dels esquelets que “dormien” a la paret. Aleshores l’espurna va esdevenir flama i el foc del pànic es va escampar per tot el cos del mag.

En Wilbern bloquejava la porta lluitant contra aquelles carcasses sense vida una a una. Duia una espasa curta a cada mà i amb moviments àgils i ràpids les apunyalava repetidament. En Grievius disparava des de darrera i un dels seus dispars va encertar a una de les calaveres que va sortir disparada cap enrere. Un dels esquelets va llançar una estocada a en Wilbern que la va esquivar retrocedint amb una acrobàcia. El paladí es va interposar entre l’esquelet i el mitjà i va tornar a murmurar les paraules que van projectar un raig de llum divina de la seva mà. L’ésser es va desmuntar i va restar inert.

Al passadís en Merendär lluitava amb la seva llança amb una ferocitat impròpia de la seva edat. El comandant despatxava els esquelets de dos en dos amb moviments amplis amb la seva arma que escombrava grans àrees. Els ossos l’envoltaven. En Balfur estava satisfet d’haver-lo carregat quan el comandant no estava travessant els seus millors moments doncs el seu ajut havia estat determinant en la lluita contra els no-morts. Mentre el nan reduïa els últims esquelets la resta del grup s’afanyava a rescatar a en Magnòlius de la sala on l’havien trobat. Quan el van treure d’allí dins l’elf encara estava en estat de xoc. A través del forat es van colar uns escarabats de la mida del puny d’un home adult. En Grievius els va esclafar i es van donar pressa a tornar a tapar la major part de l’obertura que havien practicat.

– Aquesta sala acaba en un cul de sac. Haurem de tornar per on hem vingut –. Va sentenciar en Balfur que seguit d’en Merendär i d’en Wilbern van començar a desfer el camí. Quan van haver marxat en Grievius va mirar el sarcòfag, es va acostar i va intentar aixecar la làpida que el cobria. Aquesta no es va moure.

– Ajuda'm Aerlian. Comprovem que no hi ha riqueses enterrades sota aquest sarcòfag abans d’abandonar la sala.

– No crec que sigui una bona idea despertar més morts. Ja has vist el que passa en aquest lloc. Sigui qui sigui qui reposa en aquest sarcòfag no hauries de pertorbar el seu descans.

En Magnòlius que ja començava a recuperar-se no estava d’acord amb el paladí.

– He passat per molt per renunciar a la possibilitat de trobar un pergamí antic o un coneixement caigut en l’oblit. Deixeu-me pas, jo partiré la pedra amb la força de la meva màgia –. L’elf va murmurar les paraules arcanes i del palmell de la seva mà va sortir un llampec que va fer trontollar la sala amb el seu tro. El llampec es va estavellar contra la làpida de pedra i va rebotar  de tornada enviant varis metres enrere al mag i a l’arquer i deixant-los mig estabornits.

– Ja us ho he dit, la màgia que percebo en aquest sarcòfag és sinistre. Afanyem-nos a enxampar a la resta –. Dit això el paladí va fer servir la llum que emetia el palmell de la seva mà per guiar-los de tornada.

En Merendär acabava amb un esquelet quan en Grievius el Jove, l’Aerlian i en Magnòlius van arribar allí on eren. En Wilbern i en Balfur havien trobat un passadís ocult a la sala anterior. Van avançar a través d’aquell corredor fins anar a trobar una sala de dimensions semblants a la Sala del Sarcòfag. Al centre una font emetia una llum blavosa i freda que il·luminava tènuement l’estança. Dins de l’aigua i al centre de la font el grup va descobrir que l’origen d’aquella llum sobrenatural provenia d’una gema. La sala també acabava en un cul de sac.

– Aneu amb compte. No sabem quin tipus d’artefacte pot ser aquest –. Però mentre en Merendär demanava precaució la curiositat del mitjà el va empènyer a agafar aquella gema –. NO! – Va advertir el comandant però era massa tard. La llum es va intensificar inundant l’habitació i durant uns segons tots van quedar encegats. Quan la sala va recuperar la seva il·luminació altra vegada en Wilbern ja no hi era.

– No tenim elecció Merendär, no hi ha cap altra sortida. Sigui on sigui que ha anat en Wilbern nosaltres anirem amb ell –. Dit això en Magnòlius va agafar la pedra i amb un centelleig de llum també va desaparèixer. El va seguir en Grievius i l’Aerlian. En contra de la seva voluntat el comandant va fer el mateix i en Balfur va veure com la llum se l’empassava. Era l’últim, els nans no senten massa devoció per la màgia ni pels artefactes màgics però tampoc volia quedar-se en aquella sala sol per sempre. Va allargar la mà i va sentir com el terra donava voltes mentre la llum s’ho empassava tot.

Quan en Balfur va obrir els ulls es va trobar amb en Wilbern i l’Aerlian. L’única llum provenia de la mà del paladí.

– On és la resta del grup? –. Va inquirir el nan

– No ho sabem. El primer en arribar vaig ser jo. Després va aparèixer l’Aerlian i vaig pensar que quina sort perquè no hi veia absolutament res. Tot i que més tard vaig lamentar veure on era. Ho reconeixes? És la primera sala on ens va deixar el portal. I finalment vas aparèixer tu. De la resta no en sabem res.

– Segurament l’artefacte els ha dut a un altre lloc –. Va deduir l’Aerlian.

– Vols dir a una altra sala d’aquí? A l’exterior? Sabia que alguna cosa no anava bé. Per això els Rocanegra no som amics de la màgia.

– Només tenim una opció. Hem de tornar a la sala de la font i tocar la gema –. Els ulls d’en Wilbern brillaven amb l’emoció. Semblava que s’estava divertint. Aquests mitjans... el seu esperit aventurer acabaria duent la seva raça a l’extinció.

– Doncs més val que ens afanyem. Correu! – Va instar l’Aerlian al mateix moment que les parets cobraven vida i més esquelets en sortien amb parsimònia. Els tres companys van córrer tant de pressa com van poder. En Wilbern va tenir dificultats travessant la sala d’on sortia aquella olor putrefacte però entre tots tres aviat es van trobar a l’altra banda. Van continuar corrent fins arribar de nou a la cambra que contenia la font. El mitjà es va parar davant la gema va dedicar el somriure d’un nen als seus companys i va tocar la pedra. La llum va inundar l’habitació una vegada més emportant-se l’alegre Wilbern a algun lloc desconegut.

– Ens veiem a l’altra banda Balfur –. Una segona explosió de llum es va endur l’Aerlian deixant novament al nan sol.

– Odio aquests artefactes –. Va dir-se a si mateix i sense pensar-s’ho tres vegades va posar la mà sobre la gema.

Aquesta vegada quan va obrir els ulls va reconèixer la sala on estava com la sala on en Merendär havia recuperat forces. La desesperació es va intentar apoderar del nan però la seva tossuderia era més forta. Va córrer novament a través del passadís que havia descobert amb en Wilbern, va envestir un esquelet amb l’espatlla apartant-lo a un costat i es va parar esbufegant per tercera vegada davant de la font. Si no sortia d’allí en aquest intent dubtava que tingués forces per continuar endavant. Aquesta vegada va tancar els ulls quan agafava la gema, la llum se l’empassava i tot donava voltes. Va notar com el terra deixava de moure’s i aleshores va obrir els ulls lentament com si temés veure on es trobava. Quan els va tenir del tot oberts va veure que es trobava a una cabana de fusta amb el sostre baix. Al foc hi havia una olla d’on sortia una olor deliciosa a estofat. La resta dels seus companys jeien a terra o en cadires mentre un gnom de somriure afable removia l’estofat amb un cullerot i el servia en bols de fusta.

– Per què has trigat tant? – Va preguntar en Wilbern i sense esperar a que arribés cap resposta va afegir. – El gnom ens estava esperant.

Però en Balfur estava massa cansat per preguntar res. Ja hi hauria temps per fer preguntes així que es va deixar caure a terra i sense dir res va esperar que li servissin el seu bol.