Refugi a les Muntanyes (part II)

Els van conduir fins a una zona on la muntanya s’alçava en una paret quasi bé vertical. Quan van ser a tan sols a unes passes van advertir que entre la roca hi havia una gran porta de pedra. Resultava pràcticament indetectable des de la distància. El nan que liderava la marxa la va colpejar amb la part plana de la seva destral primer dues vegades i després d’una petita pausa tres vegades més. De sobte es va sentir un mecanisme que es posava en marxa i les fulles de pedra es van començar a obrir. El nan va fer una mirada al grup que tenia al darrera i va senyalar l’interior amb un lleuger moviment de cap. Quan van traspassar el llindar van veure que a banda i banda de la porta hi havia dos nans que es van afanyar a tibar d’unes palanques de la mida d’en Wilbern activant novament el mecanisme que va tancar l’obertura i els va deixar a l’interior de la muntanya amb les parets il·luminades per la llum que desprenien unes esferes de vidre sobre una carcassa de bronze. El mitjà no va trigar a córrer a examinar un d’aquells artefactes.

– Què és això? Com pot ser que brilli d’aquesta manera? No veig foc ni brases al seu interior.

– Aprofiten l’energia del cristall que hi ha a l’interior de l’esfera de vidre per mitjà d’un dispositiu allotjat al suport de bronze –. Va explicar en Balfur sense donar massa importància. – A Gröhl-Karaz n’hi havia diverses d’aquestes. Depenent de la runa gravada al cristall es pot modificar el color de la llum que desprenen les esferes. Després de noranta dies el cristall es consumeix i s’ha de substituir per un de nou.

– Endavant, no fem esperar més temps al nostre Senyor. – Va dir el nan que sostenia el trabuc. L’entrada tenia un sostre tant alt que la llum de les esferes quasi bé no arribava a il·luminar i una amplada tal que ben bé hi podien passar dos carruatges l’un al costat de l’altre. Els van guiar a través d’unes escales de pedra perfectament esculpides que  s’internaven a la muntanya i que desembocaven en un gran saló de dimensions majestuoses i geometria rectangular d’on penjava una esfera gegant sustentada per un immens anell de bronze i quatre cadenes que es perdien direcció al sostre. La suau llum d’aquell artefacte proporcionava tota la il·luminació necessària com si es tractés d’un petit sol allotjat a l’interior de la muntanya. En aquell gran espai hi donaven diverses portes de fusta que conduïen a altres estances. Unes columnes de pedra aguantaven el sostre tant alt que no es podia veure a pesar de la claror que desprenia la gran esfera. Diversos nans conversaven amb pics a l’esquena.

– Això d’aquí és el Gran Saló de Pedra. Totes les fortaleses en tenen un on els nans dels diversos clans comparteixen els àpats o tenen l’oportunitat de conversar mentre beuen aiguardent o cervesa negra. Les fortaleses més importants en poden arribar a tenir més d’un.

Una part del Gran Saló de Pedra estava ocupat per les brases de les forges nanes des d’on els arribava el repicar del metall contra el metall. A l’altra banda hi havia diverses taules de fusta llargues amb tamborets baixos on els nans bevien i parlaven amb veu alta mentre altres nans anaven i venien carregats amb pics i carretons carregats de minerals i pedres precioses en brut en direcció a la forja. El bullici a l’interior de la fortalesa contrastava amb la calma a l’exterior de la muntanya on ningú hagués pogut imaginar que a tan sols uns metres per sota tenia lloc tota aquella activitat. Van continuar caminant fins a aturar-se davant d’una porta de dues fulles ornamentada amb una ferramenta treballada amb gran habilitat. Dos guardes nans embotits en armadures de coure i armats amb destrals de batalla flanquejaven el pas.

– Venim a informar al senyor de la fortalesa Odrin Tresbarbes de la nostra expedició a la superfície i de la mort del gegant –. Els guardes van obrir la porta sense dir res i un d’ells va anunciar la seva arribada. El nan que havia parlat els va indicar que entressin i van tancar la porta novament darrera seu. A banda i banda de la sala dos parells guardes apostats com estàtues custodiaven al seu senyor que els mirava assentat sobre una cadira de pedra de respatller alt. El grup va avançar juntament amb els nans de l'expedició fins a ser a unes passes d’en Odrin Tresbarbes i llavors aquests es van posar el puny davant el cor i van inclinar lleugerament el cap. En Balfur va fer el mateix.

– Vaja, veig que alguns dels que van partir a l’expedició no són entre vosaltres com també veig que heu dut visita a la fortalesa. – En Odrin Tresbarbes era un nan d’edat avançada amb una barba blanca que arribava fins a terra recollida en tres trenes rematades cadascuna amb un anell d’or. Vestia una armadura molt ornamentada i duia un casc alat de color daurat.

– El gegant va matar els germans Dorn i Born. La bèstia va resultar més espavilada i ferotge del que havíem imaginat. Si no hagués estat per l’aparició d’aquest grup potser no seríem aquí al davant ara mateix –. El nan va relatar com havien arribat en el moment just en que en gegant enviava a en Dorn pels aires i com el gnom havia invocat un gólem que li havia esclafat el crani amb els seus punys colossals. Aleshores el Senyor de la Fortalesa es va dirigir a en Balfur.

– Tu ets un dels nostres. Quin és el teu clan i què et porta a aquestes terres?

– El meu nom és Balfur Rocanegra natiu de la Fortalesa de Gröhl-Karaz i viatjo amb els meus companys en una missió de vital importància, destruir les Calaveres de la Disformitat. A aquestes alçades ja ens hem desfet de dues, la Calavera Daurada d’Ostermark i la Calavera de Pedra del temple del bosc.

En Odrin Tresbarbes va adoptar un rostre dur com la pedra de les parets que els envoltaven i es va aixecar de la cadira. Va caminar lentament sense dir res en direcció a en Balfur. Instintivament en Wilbern i l’Aerlian van posar amb discreció la mà sobre el mànec de les seves armes. Quan el senyor va ser a tan sols un pam d’en Balfur es va limitar a dir amb una veu quasi bé imperceptible “No tornis a pronunciar el nom dels Rocanegra entre aquestes quatre parets”. El seu rostre continuava immutable com esculpit en pedra i va afegir amb veu alta:

– He sentit a parlar de les Calaveres. No en conec massa cosa d’aquests artefactes a banda de la seva naturalesa demoníaca. Sabem que n’hi havia una al bosc, no massa lluny d’aquí –. El Senyor de la Fortalesa va fer mitja volta de retorn al seient de pedra. – Garl m’has d’explicar moltes coses. La resta podeu marxar però no sortiu de la fortalesa. Sereu els... els nostres convidats mentre el gnom i jo ens posem al dia. Els meus guàrdies us acompanyaran i us proporcionaran aliment i allotjament fins que decideixi com procedir.

Els membres del grup es van mirar sorpresos davant la revelació de que en Garl i el líder dels nans es coneguessin. En Magnòlius va llançar una mirada al gnom que es va encongir d’espatlles i va somriure. Els guàrdies els van escortar de tornada al Gran Saló de Pedra i el gnom i en Odrin Tresbarbes van quedar sols. Els van acompanyar fins a les taules on els nans menjaven i bevien sorollosament mentre mantenien converses animades sobre les troballes a les mines.

– Ajà! Això no és res, jo he tornat amb un carro carregat de ferro negre! En penso treure una dotzena de destrals com a mínim a la forja –. Deia un nan mentre treia un tros del mineral de dins un saquet i el mostrava per sobre la taula. Mentrestant un dels guàrdies els va indicar on podien agafar uns bols i uns coberts de ferro i un nan vestit amb un davantal els va servir cabrit amb bolets i els va donar un tros de pa i formatge. Van anar a seure a prop del individu que fardava sobre la seva perícia com a miner.

– Ajà! Els nous. He sentit a dir que heu derrotat un gegant allí fora. La gent parla molt aquí dins –. El nan va fer una cara de disgust en veure l’elf i llavors va clavar la seva mirada sobre en Balfur. – No sé com t’ho fas per viatjar amb un d’aquests –. Va dir senyalant a en Magnòlius amb el cap. – Són ben estranys els elfs, mai els arribarem a entendre. Prefereixen els seus arbres a la sòlida roca i et serviran totes les fruites i verdures que et puguis imaginar abans de donar-te una cuixa de pollastre o un tall de cérvol –. Va clavar queixalada sobre el seu plat de cabrit i va mastegar i empassar sorollosament abans de continuar: – I tu d’on ets? D’alguna de les fortaleses del nord? No vesteixes com els nans d’aquestes terres. Digues company, com et dius?

– Soc en Balfur... Forjatronadora. Vinc de les... mmmmmm... no crec que conegueu la meva terra natal.

– Forjatronadora? Sou fill de ferrer doncs? – Va inquirir el nan.

– No ben bé, el meu pare era ferrer i el meu avi també era ferrer però el meu esperit aventurer em va dur a abandonar les terres on vaig créixer.

– I on són aquestes terres?

– Molt al sud. Més enllà del Mar Escarpat –. En Balfur recordava les paraules d’advertència del Senyor de la Fortalesa Odrin Tresbarbes d’amagar el nom del seu clan i la seva procedència. – M’agradaria allargar la conversa però venim de fer un llarg viatge i els meus companys i jo necessitem descansar. Potser més tard podríem continuar la xerrada amb una gerra de cervesa negra.

– I tant! Jo aniré a la forja a veure com van aquestes destrals de ferro negre que he encarregat. Us deixo tenir el vostre merescut descans, arreveure –. Dit això el nan es va carregar el sac a l’espatlla i va marxar cap a la forja. La resta del grup va devorar el plat omplint el seu estómac com no havien fet des d’aquell dia a la cabana d’en Garl. Quan van haver acabat en Wilbern li va fer a en Grievius:

– Pssst! Mira que he trobat –. Li va dir a l’explorador amb un somriure d’orella a orella mentre li ensenyava un tros de metall negre per sota la taula.

– Wilbern! Amaga això. – En Grievius mirava els nans que menjaven a tan sols uns metres d’on estaven asseguts. Cap d’ells els prestava atenció.

– És bonic oi? Si li ha caigut del sac al nan tant amable que parlava amb en Balfur.

– Si ja... se li ha “caigut” oi? Mira Wilbern m’és igual d’on l’hagis tret, jo no et renyaré com faria l’Aerlian si sabés que no has pogut controlar aquestes mans tan llargues que tens però fes el favor d’amagar el mineral o acabarem per burcar-nos problemes. – El mitjà va assentir i es va guardar el mineral en una de les butxaques ocultes de la seva capa. La resta del grup s’havia aixecat i en Balfur preguntava a un dels guàrdies on eren els dormitoris. Aquest els va acompanyar fins a una cambra amb diversos llits, cadascun d’ells amb un bagul de fusta al peu. Sense dir res cadascú va desar la major part de les seves possessions i es va estirar al llit. En Wilbern aviat es va quedar adormit abrigat amb la seva capa de la que mai es desprenia mantenint ben a prop els seus “tresors”. En Grievius dormia amb la daga sota el coixí i en Magnòlius no havia desat totes les bossetes de cuir per si necessitava realitzar un conjur d’emergència. L’Aerlian dormia sense la seva armadura per primera vegada en molts dies. L’únic que no dormia era en Balfur que mirava estirat el sostre de pedra mentre es preguntava perquè en Odrin Tresbarbes havia reaccionat d’aquella manera al anomenar-li el nom dels Rocanegra. Però mica en mica el cansament el va anar vencent fins que va caure dormit juntament amb la resta dels seus companys.

Quan en Wilbern es va llevar va despertar a la resta del grup. Havien dormit més de set hores. En Magnòlius es va fixar en que en Garl descansava en un dels llits. Devia haver arribat després de que s’adormissin. Mica en mica van anar traient dels baguls les armes i armadures i es van anar equipant. El so de l’entrexocar de l’armadura de l’Aerlian va acabar per despertar el gnom que es va posar dempeus amb un salt i es va quedar mirant a la resta dels companys amb els ulls encara mig tancats. Van sortir al Gran Saló i aleshores en Magnòlius va demanar a en Garl que els posés al dia de la seva conversa amb el Senyor de la Fortalesa i de com aquest coneixia el seu nom.

– En Odrin fa més de dos-cents anys que dirigeix la fortalesa sota la muntanya. Jo encara fa molt més temps que guardo i protegeixo els boscos dels voltants pel que aviat va sentir a parlar del Guardià del Bosc. Abans d’avui ens havíem vist dues vegades. La primera al bosc, on em va venir a trobar amb una petita escorta de guàrdies nans per presentar els seus respectes i establir les bases de la nostra relació. Els nans no trepitjarien el bosc però a canvi em demanaven que em mantingués al marge del que succeís a la seva muntanya. La segona vegada, ara farà uns cinquanta anys, ens vam trobar a les portes de la fortalesa quan perseguia un grup de bandits i proscrits que havien estat talant arbres indiscriminadament amb la finalitat d’establir la seva base a la zona oest del bosc. Un explorador nan va informar a en Odrin Tresbarbes que s’havia vist un grup de malfactors muntanya amunt perseguits per un gnom a espatlles d’un gólem. Els nans els van tallar el pas i van donar mort als bandits. El mateix Odrin va sortir i vam intercanviar unes paraules de cortesia. Quan ens hem quedat sols aquest vespre m’ha demanat que compartís amb ell tot el que sabia sobre vosaltres i així ho he fet. Sap de la vostra missió i per la seva confiança en mi al llarg de tots aquests anys us ha deixat quedar-vos aquí i ens ofereix la seva hospitalitat un dia més perquè us pugueu preparar pel viatge. Però l’endemà haurem de continuar el nostre camí.

– Aleshores no tenim temps a perdre –. Va dir en Balfur. – Proposo que anem a la forja a veure quines armes ens podem proporcionar amb l’or que tenim i que comprem provisions.

La resta de companys es van mostrar d’acord. Van anar tots a la forja on el ferrer estava acabant de donar forma a unes destrals de ferro negre a cop de martell. Quan els va veure arribar va trempar l'acer de la fulla de la destral i els va demanar en què els podia servir. Després d’una estona regatejant preus i oferint les peces velles del seu equip juntament amb la major part de les monedes d’or que duien en Balfur va comprar una destral de ferro negre, va canviar la seva armadura per una nova i va acordar amb el ferrer la reparació de l’alabarda. L’Aerlian també va oferir la seva armadura plena de marques i bonys i una quantiosa suma d’or per una cota de malles de ferro negre. En Wilbern va comprar una espasa llarga dentada de bronze i un parell de dagues i el jove Grievius va sortir d’allí amb un trabuc i una dotzena de perdigons d’aquell mineral fosc. Hagués preferit un arc però els nans no en fan servir i entre una ballesta i el trabuc va preferir provar sort amb l’arma de foc. En Magnòlius per la seva banda no va voler res, els nans no tenen mags entre els seus pel que no venen res relacionat amb la màgia, a la qual temen i repudien. El nan de la forja els va dir que trigaria un parell d’hores a reparar l’alabarda pel que van aprofitar a anar a comprar provisions de cara al viatge que els esperava. Segons en Garl el llogaret del que els havia parlat es trobava a mig dia de la muntanya i el poble més proper a pràcticament un dia i mig pel que van decidir comprar pa, formatge i carn salada per dos dies. Ho estaven empacant tot quan de sobte van sentir el so d’una explosió que va fer trontollar la fortalesa. El Gran Saló de Pedra es va omplir de nans que pujaven de les mines i sortien de les estances privades armats per reunir-se amb la guàrdia que començava a formar sota la gran esfera lluminosa.

– Què passa? A què ve tot aquest enrenou? – Va preguntar en Wilbern al nan que tenia més a prop.

– No ho sabem, els exploradors no han informat de res però algú està atacant les portes de la fortalesa –. Dit això el nan va continuar corrent cap allí on anés. Una segona explosió va fer que l’esfera es balancegés juntament amb les cadenes que l’aguantaven i una sorra fina va caure del sostre. Odrin Tresbarbes va aparèixer per un dels corredors embotit en una armadura brillant seguit per una dotzena de guàrdies amb màscares de bronze i destrals de guerra. El ferrer que els havia atès es reunia amb el seu mestre, el Ferrer Rúnic de la fortalesa, un nan amb una barba blanca tan llarga que tocava amb la seva punta el terra de pedra. Tots dos es posaven una armadura de ferro negre i agafaven els seus martells. Una tercera explosió seguida pel so de la pedra al trencar-se. A través de l’escala que comunicava el Gran Saló amb l’exterior va arribar un núvol de pols i rocs que baixaven rodolant des de dalt. D’entre la pols van sortir tres ogres amb l’alçada de dos homes adults i panxes prominents armats amb espases colossals.  Darrera seu van arribar dos ogres més que tibaven d’unes regnes de cuir gruixut amb els seus braços musculats. Quan la pols es va començar a dissipar els nans van veure que aquells ogres guiaven un mamut descomunal. La bèstia devia tenir uns sis metres d’alçada i al llom carregava un canó de fosa que encara treia fum de la boca. L’arma era tan llarga com la seva esquena i estava subjectada per diverses tires de cuir i cadenes de ferro que donaven la volta a l’animal. Pujat a la gropa del mamut i al final del canó hi havia un sisè ogre amb una metxa encesa a la mà. El silenci es va apoderar del Gran Saló de Pedra i les dues faccions van restar encarades a l’espera de que algú donés el primer pas. Un dels ogres que duia una armadura d’ossos amb algunes peces d’acer va avançar unes passes i va parlar en una incipient Llengua Comú.

– Exploradors tots morts –. Va dir amb una veu profunda mentre un dels seus companys llançava el cos d’un nan a l’espai que s’havia format entre les dues forces. Aquest va colpejar el terra i va restar immòbil. – Entregar arquer i amics seus o tots morir.

En Odrin Tresbarbes va respondre com a líder dels nans:

– Com t’atreveixes a posar un peu en una fortalesa de nans. Per què busques a l’arquer i als seus companys?

– Ells matar petit goblin –. L’ogre va somriure mostrant les seves dents negres i torçades i va afegir. – Petit goblin robar pedra que brilla a ogres i ogres perseguir petit goblin. Però ogres trobar goblin mort a dins de cofre amagat al bosc –. El somriure de l’ogre es va esvaïr de cop.

– Què et fa pensar que aquells qui busques són aquí? – Va inquirir el Senyor de la Fortalesa.

– Xaman ogre realitzar ritual i parlar amb goblin des de Més Enllà. Goblin explica que grup de tres d’homes i dos homes més petits interroga a canvi de llibertat. Goblin explica que home arquer li talla coll amb ganivet i després marxa direcció muntanya i ogres segueixen direcció. Rastre acaba a porta de pedra.

En sentir a l’ogre en Grievius va entendre que el rastre que havien seguit al sortir del temple devia de ser el rastre d’aquells ogres en direcció a les muntanyes. Al agafar la drecera de la cova els havien avançat i havien passat de perseguir els ogres a convertir-se en la seva presa. El que no podia creure és que el simple fet de matar aquell goblin al bosc que els havia parlat d’una gemma brillant i d’uns ogres per mitjà d’uns dibuixos hagués pogut causar aquella situació. En Grievius va fer una passa endavant amb la intenció d’entregar-se i no causar vessament de sang a la fortalesa quan  en Odrin Tresbarbes va dir:

– Ho sento però aquells qui busques es troben emparats per les lleis de la nostra hospitalitat i no us seran entregats. D’altra banda heu matat als nostres exploradors i no us podem permetre marxar impunement. Tots dos sabem que qualsevol altre intercanvi de paraules només allargarà l’inevitable.

L’ogre va entendre el missatge i es va llançar a l’atac cap allí on era l’Odrin Tresbarbes acompanyat pels dos ogres que tenia a dreta i esquerra. Els altres ogres van deixar anar les regnes del mamut que va envestir contra la zona on es trobava la forja i el Ferrer Rúnic acompanyat de diversos nans. En qüestió d’uns segons va esclatar una batalla a la fortalesa i els crits de nans i ogres i el repicar del ferro contra el ferro van omplir l’aire. El líder dels ogres va començar a obrir-se pas entre els nans a cops d’espasa. Un dels nans es va cobrir amb l’escut de bronze però la força de l’ogre va partir l’escut en dos i la contundència de l’impacte va esclafar l’armadura i els ossos del guerrer. Els altres dos seguien al seu líder aniquilant als nans que es creuaven en el seu camí. A la forja el mamut envestia amb els seus ullals i enviava als nans pels aires, molts dels quals ja no es tornaven a aixecar.

– Aerlian, Wilbern i Magnòlius aneu a ajudar a combatre el líder dels ogres. Jo, en Garl i en Grievius ens encarregarem del mamut i dels ogres de la forja. No podem permetre que aquestes bèsties prenguin el Gran Saló –. Dit això en Balfur va agafar la seva nova destral fosca com la nit i es va dirigir acompanyat del gnom cap a la forja mentre el mitjà, l’elf i el paladí corrien a socórrer a la guàrdia d’Odrin Tresbarbes. En Grievius va quedar plantat allí on era atònit per la batalla que es lliurava davant seu.

Els nans superaven en nombre als ogres però no tots ells eren soldats i els miners amb prou feines causaven una petita molèstia a aquelles criatures immenses que se’ls treien de sobre com si fossin mosques. Finalment l’ogre de l’armadura d’ossos es va plantar davant el Senyor de la Fortalesa. Quatre soldats es van afanyar a combatre amb el seu líder causant algunes ferides superficials a la pell de l’enemic. En Wilbern va aprofitar el caos de la batalla per esmunyir-se fins a l’esquena de l’ogre i enfonsar la fulla de les seves espases als seus bessons. Aquest va reaccionar amb fúria intentant girar-se per colpejar al mitjà però en Wilbern va ser més àgil i va extreure la fulla de les armes al temps que eludia l’atac. L’espasa dentada va deixar una ferida oberta a l’ogre que sagnava en abundància. L'espasa gegant d'un segon ogre va descriure un arc i va acabar amb dos soldats nans. Uns segons més tard aquell ésser era abatut per una dotzena de trabucaires descarregant una ràfega de perdigons contra el seu estómac. El líder dels ogres es va enrabiar encara més al veure caure el seu company i va llançar un atac contra en Odrin que va impactar al pit del nan. El Senyor de la Fortalesa es va elevar per sobre el terra i va sortir disparat cap enrere uns metres colpejant el terra amb la seva armadura daurada perdent el coneixement. L’Aerlian que era a prop d’allí va córrer a sanar-lo mentre la resta de soldat combatien als dos ogres restants. Un arc de descàrrega va sortir de les mans d’en Magnòlius colpejant contra l’armadura d’ossos esmicolant-la allí on havia impactat i desestabilitzant al seu portador. En Wilbern va aprofitar per enfonsar-li l’espasa dentada una vegada més. Mentrestant en Grievius s’havia acostat a la zona on havia caigut en Odrin Tresbarbes. Caminava aliè a la batalla amb el trabuc enfundat a l’esquena.

– Prou... és culpa meva. Preneu-me i pareu aquesta massacre.

Però amb prou feines li va sortir un fil de veu que va quedar emmascarat pels sons del combat. Els trabucaires van carregar les armes i van disparar contra un dels ogres que estava ocupat combatent a 3 soldats nans però es movia massa i gran part dels perdigons es van perdre a l’aire.

A la forja els nans combatien armats amb martells a dues mans. Intentaven mantenir-se tant allunyats com podien del cap del mamut evitant que una envestida d’aquella bèstia posés fi a les seves vides. Atacaven a les potes intentant abatre l’animal mentre els dos ogres que anaven a peu combatien des de terra. El Ferrer Rúnic va colpejar a un d’ells al genoll amb el seu martell al temps que una de les runes inscrites al cap de l’arma brillava provocant una explosió que va polvoritzar l’articulació de l’humanoide. Aquest es va precipitar a terra on mitja dotzena de nans van posar fi a la seva vida esclafant-li el cap amb els martells.

– Aquests ogres no valen res una vegada són a terra. Feu-los caure i jo mateix els partiré el crani com una nou amb el meu martell –. Els nans van respondre amb un crit a les paraules del Ferrer Rúnic i van continuar lluitant amb la moral ben alta. En Balfur va clavar la destral a una de les potes de darrere del mamut fent-li un tall profund. Aquest va envestir amb els ullals a dreta i esquerra enviant a un parell de nans contra una de les columnes de pedra. En Garl va avançar cap a l’animal al temps que pronunciava unes paraules en veu baixa i ficava la mà dins de la butxaca d’on va treure una petita branca de fusta. Quan el gnom la va partir en dos de la ferida que li havia fet en Balfur van començar a brollar arrels que van acabar de seccionar l’extremitat i van travessar el terra de pedra immobilitzant a l’animal. Un grup de trabucaires va disparar a les potes de davant i finalment la bèstia es va precipitar a terra. Els treballadors de la forja atacaven al cap amb els seus martells mentre de tant en tant l’animal arremetia contra algun nan desafortunat. L’ogre que hi havia al damunt va baixar per un dels costats de l’esquena i va acabar amb un parell de trabucaires mentre la resta corrien per recuperar una posició des d’on poguessin disparar. En Balfur el va atacar per darrera enfonsant la destral en un dels seus bessons. Malgrat la ferida l’ogre va mantenir l’equilibri i va colpejar al nan contra un dels costats. L’armadura el va protegir del cop però la força de l’impacte el va enviar rodolant per terra. El Ferrer Rúnic va aprofitar per clavar una martellada al peu de l’ogre. En el moment en que el ferro va picar contra la bota una runa diferent a la primera va brillar i un raig de lava va esquitxar el calçat prenent foc al cuir i cremant la pell del seu portador. Quan l’ogre va caure a terra va durar pocs segons abans que la resta de nans convertissin el seu crani en una pasta rosada. En veure que els seus companys havien caigut l’últim dels humanoides va començar a córrer cap a la sortida però una vegada més el so del tro va ressonar al Gran Saló i dotzenes de perdigons es van allotjar a l’esquena d’aquell covard exhalava el seu últim sospir.

A l’altra banda del Gran Saló en Odrin Tresbarbes s’havia posat dempeus i lluitava ferotgement contra el líder dels ogres juntament amb la resta de soldats i els aventurers. L’Aerlian el va encertar partint una de les genolleres d’os al temps que en Magnòlius l’impactava amb una descàrrega. Però quan en Wilbern el va intentar atacar va esquivar l’estocada del mitjà i li va etzibar un cop de punt que el va enviar cap enrere deixant-lo estès a terra. Mentrestant els esforços combinats de soldats i trabucaires van abatre a l'altre ogre. El líder estava enfurismat però havia de fer front a tants enemics començava a defallir i aviat en Odrin va trobar una oportunitat. En el moment en que va caure sobre els seus genolls li va li va infligir un tall profund al ventre amb el cap de la seva destral. Mentrestant el paladí sanava al mitjà que va recuperar la consciència i es va aixecar amb el seu ajut. En Grievius que s’havia acostat fins a quedar a tant sols uns metres del líder dels ogres tenia la mirada perduda. Dos trabucaires van impactar al pit d’aquell ésser grotesc que va començar a llançar atacs lents i maldestres que els nans van esquivar sense masses dificultats. En Wilbern es va venjar enfonsant una vegada més l’espasa al ventre ple de ferides de l’ogre que va trontollar encara de genolls i va haver de posar els palmells de les mans a terra quedant a quatre grapes. Aleshores finalment el jove Grievius va sortir del seu estat hipnòtic i recobrant el control de sí mateix va córrer cap aquell ésser. Quan va ser a tan sols unes passes va saltar i fent una giravolta a l’aire va llançar una potent puntada de peu contra la cara de l’ogre. Aquest es va desplomar inconscient davant les mirades estupefactes dels seus companys i desenes de nans. Finalment havien abatut a l’enemic. Els nans van encadenar al líder dels ogres i quan aquest va recobrar el coneixement en Balfur el va interrogar:

– Aquesta pedra brillant de la que parles, la que us va robar el goblin. On és?

L’ogre va escopir a terra i aleshores un nan el va colpejar amb el mànec de la destral.

– No saber! Pensar que vosaltres tenir pedra després de matar goblin. Sense pedra tots estar perduts. Ogres i nans.

– Què vols dir? – Va preguntar en Magnòlius. Però l’ogre no estava disposat a parlar més. Enlloc d’això feia força intentant lliurar-se de les cadenes que li havien posat. En veure l’actitud d’aquell ésser en Odrin Tresbarbes va donar una ordre i un grup de trabucaires va posar fi a la seva existència. Els nans tenien un munt de companys als que enterrar i més ferits encara dels que fer-se càrrec. El Gran Saló havia quedat arrasat. Trossos de pedra, fusta i esquitxos de sang cobrien el terra. El cadàver gegantí d’un mamut ocupava la major part de la zona de les forges i enmig de tot aquell caos un nan, un elf, dos humans i un mitjà se sentien responsables d’haver dut la desolació a la fortalesa dels nans.

Refugi a les Muntanyes (part I)

El nas del nan va treure el cap per sobre l’obertura del pou. L’Aerlian el va ajudar a sortir estibant-lo d’un dels braços i aviat en Balfur va poder respirar novament l’aire fresc del bosc. Però el que va veure quan va ser fora no el va complaure gens. La seva incursió al temple i la destrucció de la Calavera de Pedra havia alliberat una màgia maligna que havia despertat els morts enterrats a l’exterior del santuari. Un a un els cossos dels difunts sortien de les seves tombes removent la terra.

– No podem quedar-nos ni un minut més aquí –. Va dir l’Aerlian.

– En Grievius ha trobat un rastre que va cap a les muntanyes al nord-oest del bosc. Podríem seguir-lo a veure on porta –. Els ulls d’en Wilbern no amagaven la curiositat que sentia el mitjà.

– O podríem intentar tornar a la cabana del gnom i fer un glop d’aquell vi que té –. En Balfur no podia pensar en res més que en un merescut descans. – Però suposo que ara per ara aquesta no és opció viable. Tenint en compte que ja ens vam perdre una vegada al bosc i vam donar amb el temple de casualitat no seríem capaços de desfer el camí.

El grup va debatre durant un parell de minuts. No tenien massa temps per prendre una decisió meditada doncs cada vegada hi havia més morts que s’alçaven i alguns havien advertit la presència dels aventurers començant a caminar cap a la seva direcció.

– Està bé, seguirem el rastre cap a les muntanyes doncs. Però esteu alerta. La majoria de les nostres armes les hem perdut al lluitar contra el dimoni que custodiava la Calavera així que haurem d’extremar les precaucions, no ens vindria gens bé un combat directe –. En Grievius tenia raó. La punta de totes les seves fletxes s’havia fos quan la Gran Abominació li va llançar una ràfega de vòmit. També havia perdut la seva espasa curta. Per sort la seva armadura al ser de cuir no havia patit cap dany. En Wilbern li va cedir una daga i va conservar l’última de les espases que li quedaven per a ell. En Balfur havia recollit l’alabarda del difunt comandant i havia realitzat una reparació provisional amb la poca corda que els hi quedava. L’Aerlian encara tenia la seva maça intacta però havia perdut l’espasa de bronze en la inundació de les criptes. Qui havia sortit més ben parat era en Magnòlius que només necessitava els ingredients que duia en les nombroses bossetes de cuir que penjaven del seu cinturó. Però tot i així alguns dels components que duia havien quedat inservibles quan s’havien mullat.  El grup va començar a caminar en silenci cap a les muntanyes. El rastre era evident. A banda de les petjades del terra s’observava un rastre de branques que s’havien partit dels arbres i un munt de marques als troncs com si alguna cosa els hagués colpejat amb violència. Van seguir el rastre durant un parell d’hores abandonant el bosc i començant a ascendir per un camí natural des de la falda de la muntanya. La vegetació era escassa en aquest punt. Només els arbustos i alguns arbres eren prou forts per arrelar en aquella zona on la pedra i les grans roques formaven el paisatge principal. Tot això dificultava la tasca seguiment però sortosament en Grievius no era un explorador qualsevol. Després d’uns vint minuts seguint aquell camí el grup va arribar a l’entrada d’una cova que s’endinsava a la muntanya. En aquell precís instant un voltor va descendir en cercles aterrant davant seu. A l’esquena de l’au un gnom els mirava amb ulls de satisfets.

– Aha! Per fi us trobo, amb l’espessor de les copes dels arbres del bosc se’m feia molt difícil buscar-vos –. En Garl va desmuntar del carronyaire. – Què ha passat, esteu tots bé?

El grup es va mirar atònit per la sobtada aparició del gnom i finalment en Balfur va dir:

– Estem bé. Hem aconseguit destruir la Calavera de Pedra que albergava el temple. Malgrat això el comandant Merendär no ha sobreviscut, va lluitar amb ferocitat i va perdre la vida en el combat contra el dimoni que guardava l’artefacte.

– Tampoc han sobreviscut la majoria de les armes que dúiem amb nosaltres. Hauríem de trobar algun poble o petita ciutat on abastir-nos d’altra banda la nostra empresa es veurà abocada al fracàs –. Acostumat al combat a distància en Grievius se sentia nu sense les seves fletxes.

– Hi ha un petit poble a l’altra banda de les muntanyes –. Va informar el gnom. – No és ni de lluny una ciutat sinó més aviat un assentament de grangers i ramaders però allí podreu descansar i recuperar forces. Tinc entès que tenen un ferrer que forja les eines que fan servir per treballar el camp. Potser us podria proporcionar un parell d’espases i amb això i algunes fletxes serieu capaços de fer via fins al proper poble.

No eren precisament les notícies que el grup esperava escoltar però eren el millor del que disposaven. El gnom va continuar:

– Ara que la Calavera de Pedra ja no és una amenaça pel bosc us podria acompanyar i oferir-vos el meu ajut per mostrar-vos el camí de tornada. Aquesta cova travessa la muntanya fins a la cara oest en sentit ascendent. Sortireu a prop de l’alçada del cim i haureu de baixar fins a la vall però tot i així viatjareu més de pressa que si feu tota la volta seguint el camí.

Mentre el gnom parlava en Wilbern havia estat rumiant en com donar-li la notícia de que havien trobat al seu amic Drendre, o més aviat al que quedava d’ell. Els aventurers van topar amb un esquelet amb el braç alçat en la direcció on van trobar el temple. L’esquelet duia un cartell de fusta penjat al voltant del coll en el que deia “En Drendre senyala el camí”.

– Garl la veritat és que no sabem com dir-te això però el fet és que mentre cercàvem el temple vam... bé... vam trobar a l’amic que havies anat a visitar aquell matí, en Drendre. Sento dir-te que estava clavat en una pica i que havien posat el seu braç senyalant en la direcció del temple.

El gnom el va mirar estranyat com si no acabés d’entendre on estava el problema.

– En Drendre és així. Ell sempre ha sigut així d’ençà que el vaig conèixer.

El grup va intercanviar mirades de confusió i en Grievius va preguntar:

– Vols dir que aquella cosa, aquell esquelet és el teu amic?

– En Drendre, si! – El gnom parlava com quan un adult intenta explicar una cosa evident a un nen. – A vegades quan tinc unes hores lliures el visito i parlem. És un bon amic en Drendre i un bon conversador.

Més mirades de confusió seguides d’uns segons de silenci. Finalment en Balfur va canviar de tema i va proposar agafar la drecera a través de la muntanya a pesar de que el rastre que seguien continuava pel camí. Als nans ja els agrada caminar per sistemes de corredors sota terra i sentir-se envoltats per roca i tot i que aquesta cova no tenia res a veure amb les grans sales de pedra de la fortalesa de Gröhl-Karaz en Balfur va agrair canviar els arbres del bosc per un paisatge més familiar. La resta es van mostrar conformes i van caminar a través d’un túnel que desembocava en un espai més gran. Un parell de torxes il·luminaven l’interior de la cavitat amb un sostre prou alt perquè l’Aerlian pogués passar dret. En Grievius es va posar la daga a la mà i en Wilbern va desembeinar l’espasa. Les torxes deixaven prou clar que aquella cova ja tenia hostes. El mitjà va reprendre al gnom:

– No ens havies dit que aquestes coves estan habitades.

– I no ho estan pas habitualment. A vegades els bandits que viuen del pillatge dels llogarets propers a les muntanyes s’hi refugien. Altres vegades hi ha animals salvatges com óssos o llops però ningú no hi viu de manera permanent.

Mentre el gnom donava explicacions van sentir un soroll amortitzat que venia de més al fons, allí on ja no hi havia torxes. En Grievius es va posar un dit davant els llavis i va avançar amb en Wilbern. Van passar a través d’un punt on la cova s’estrenyia i comunicava amb un altre espai amb un barranc sota el qual circulava un riu subterrani. Havien sentit so de l’aigua que circulava entre les roques però ara que s’havien acostat més van identificar un segon soroll. A un dels racons un home vestit amb robes de cuir negres desgastades pel seu ús roncava sobre un sac de palla. L’explorador va començar a avançar sigil·losament cap a la seva posició. De sobte a la part de darrera, on s’havia quedat la resta del grup, algú es va posar a xiular i aquell home va obrir els ulls. Però en Grievius va ser ràpid i en un segon va cobrir la distància que els separava i li va posar la daga davant la gola.

– Si fas un sol soroll et tallo el coll. Per com vesteixes i les coses que tens al voltant m’atreviré a dir que ets un bandit. Ara digues on són els teus companys?

L’home va llançar un grunyit i va escopir al terra. En Grievius li va etzibar una puntada de peu a les costelles i el bandit es va retorçar de dolor.

– Parla o et degollaré com un porc i llançaré el teu cadàver al riu.

– Estic sol –. Va confessar mentre s’agafava les costelles. – Els demés han sortit a saquejar els voltants. A vegades algun ramader confiat s’apropa a la falda de la muntanya i ens permet tenir un bon sopar a base d’ovella però quan tornin trobaran el teu cadàver i ens repartirem el que portis a sobre –. La rapidesa en que es va moure el bandit va sorprendre a l’explorador que va veure com amb un moviment àgil li prenia la daga i intentava apunyalar-lo. Però ell també tenia bons reflexes i amb una mà va desviar el cop agafant al seu adversari pel canell que empunyava l’arma. Els dos forcejaven pel control de la petita fulla afilada quan d’entre les ombres va aparèixer en Wilbern i va enfonsar la seva espasa a l’estómac del bandit. Aquest va obrir molt els ulls i va afluixar la força amb que agafava l’arma moment que en Grievius va aprofitar per recuperar la daga i apunyalar-lo al coll posant fi a la seva vida. Amb l’ajut del mitjà van fer rodar al cos i el van llançar pel barranc. Quan va arribar al riu es va sentir un xipolleig i va quedar parcialment cobert d’aigua. Pel que semblava el riu no era massa profund. En Grievius i en Wilbern van aprofitar per examinar la zona amb més atenció. Un parell de troncs gruixuts s’havien disposat a manera de pont fent possible creuar el barranc que devia tenir uns vuit metres d’ample. Al racó on havien trobat al bandit dormint van trobar diversos sacs, barrils i caixes de fusta. En Grievius va començar a revisar els sacs un a un i llavors en Wilbern va advertir que entre els barrils hi havia un cofre menut també de fusta. Va aprofitar que el seu company era distret amb els sacs per fer-hi una ullada. A l'interior hi va trobar un munt de monedes d’or que es va afanyar a posar dins la butxaca. Ja les contaria després quan ningú l’estigués observant però n’hi devia haver entre vint i trenta a primera ullada. Mentre acabaven de registrar-ho tot la resta dels companys els van enxampar, el gnom anava l’últim i xiulava mentre caminava. En Wilbern li va llançar una mirada reprovatòria.

– Què ha passat? – Va preguntar en Magnòlius. – Hem sentit a algú que cridava i hem començat a córrer cap a on éreu.

– Un bandit que possiblement s’havia confiat durant la seva guàrdia i havia decidit fer una becaina. S’ha despertat quan el gnom ha començat a xiular –. Va explicar en Grievius. – La resta de la banda ha sortit de pillatge i a aquest l’hem matat i l’hem llançat al riu quan ha intentat resistir-se. Crec que el millor seria donar-se pressa i travessar la cova abans no tornin i ens trobin per aquí.

L’explorador va repartir un parell de pans rodons i tres peces de fruita que havia trobat als sacs apilats al racó. Com que havien esgotat tot el menjar que duien aquesta troballa era pràcticament més valuosa que un sac ple d’or. La resta de menjar estava en mal estat pel que van decidir no tocar-lo. L’Aerlian va descobrir pólvora en un dels barrils. Com que era un barrilet de mida menuda va decidir carregar-lo. Havia de fer ús de totes dues mans però el seu pes era acceptable i potser els podria ser d’utilitat en cas de que haguessin de segellar la cova. Amb cura va creuar el barranc a través dels troncs seguit d’en Grievius, en Magnòlius i del gnom que anava xiulant i fent saltirons. Després va passar en Balfur i finalment va arribar el torn del mitjà. Quan en Wilbern era a unes passes d’arribar a l’altre extrem va fer un pas en fals i va relliscar cap a un dels costats. En Balfur que tot just havia creuat va reaccionar ràpidament i el va agafar just a temps ajudant-lo a recuperar l’equilibri. En Wilbern va saltar a terra ferma i va deixar anar un sospir.

– Ha estat a prop –. Va comentar i el nan va fer un moviment amb el cap en senyal d’assentiment. Sense dir res més van caminar a pas lleuger fins a posar-se a l’alçada d’en Grievius que duia una de les torxes que havien trobat a l’inici de la cova. Van continuar per aquell corredor subterrani durant una bona estona fins que l’explorador es va aturar de sobte. En aquest punt el camí es bifurcava. Després d’un moment d’indecisió van agafar el túnel que quedava a mà dreta fins arribar a un eixamplament que acabava en un cul de sac. Les brases d’un foc il·luminaven tènuement aquell espai. Quan en Grievius va avançar un parell de passes una figura es va llançar sobre seu sortint de la penombra. L’explorador va alçar el braç esquerra i una mandíbula es va tancar al seu voltant clavant-li les dents a l’avantbraç. Un gos de presa tibava d’ell amb ferocitat. En Magnòlius va fer un pas endavant i entornant els ulls va murmurar unes paraules inintel·ligibles per a la resta.

– No! – Va exclamar l’Aerlian. Però era massa tard. De les mans del mag en va sortir un llampec que va il·luminar durant un segon la sala sencera impactant contra l’animal. La descàrrega va enviar a tots dos uns metres enrere en direccions oposades. En Grievius va aterrar amb les espatlles sobre el terra de pedra i el gos va colpejar la paret de la cova amb força i va caure inert. El paladí es va afanyar a deixar el barril de pólvora a terra i socórrer al jove ajudant-lo a aixecar-se del terra. La ferida del braç no era greu, els guants de cuir l’havien protegit de la major part de la mossegada i l’atordiment per la descàrrega ja li començava a passar. – Ets boig? Maleït mag algun dia ens mataràs a tots –. En Magnòlius el va mirar encongint-se d’espatlles i va començar a inspeccionar el lloc juntament amb en Balfur. El nan va trobar un sac de gra de la meitat de la seva mida i se’l va carregar a sobre. En Magnòlius va trobar unes monedes en un sac de cuir i se’l va penjar del cinturó amb la resta de bossetes carregades d’ingredients per als seus sortilegis. Tant bon punt en Grievius el Jove es va refer el paladí va agafar novament la pólvora, van tornar sobre les seves passes i van prendre la bifurcació de l’esquerra. Quan duien un parell de minuts seguint el túnel el nan va dir.

– Ho noteu? L’aire és més fresc. Aquest túnel deu conduir a l’altra cara de la muntanya –. El grup va accelerar el pas i passats uns altres cinc minuts van arribar a la boca de la cova des d’on es veia la llum del sol. En Wilbern va començar a córrer sorollosament cap a la sortida mentre saltava i reia d’emoció però quan estava a mig camí una figura es va alçar a la seva dreta. El seu cap pràcticament tocava el sostre de la cova i de cop va bramar amb força i agafant una clava de la mida d’un arbre menut es va dirigir directament cap al mitjà. En Grievius i la resta es van afanyar a posar-se a l’alçada del seu company i les flames de la torxa van il·luminar la grotesca cara d’un troll empipat després de que pertorbessin el seu son. Aquelles criatures de gran mida i força descomunal eren molt perilloses i tal i com estaven armats en aquell moment un troll suposava una sentència a mort pel grup. Sortosament el paladí havia tingut a bé carregar la pólvora tot aquest temps.

– De pressa Grievius, la torxa! – Va cridar l’Aerlian al temps que feia rodar el barril de pólvora en direcció al troll. L’explorador va llançar la teia que va volar en cercles il·luminant intermitentment les parets de la cova. Malauradament aquesta va caure a unes passes del barril. El troll va restar confós uns segons per l’aparició sobtada de tantes persones i va aixecar la clava per sobre el seu cap per llançar un atac al a la zona on s’apinyava el grup. Mentre aquests es desplaçaven per esquivar l’atac el gnom xiulava i caminava impassible entre les cames del troll. La seva mida i la seva manca de sentit de l’autoconservació el van ajudar a passar desapercebut i així en Garl es va fer amb la torxa novament i amb la mateixa parsimònia va començar a caminar de tornada al grup. Però aquesta vegada el troll el va veure de reüll i va intentar esclafar-lo amb la seva arma. El gnom va fer un saltiró cap a un dels cantons i va entregar la torxa a en Grievius que va alçar el braç al temps que cridava:

– Correu, a la sortida! – Dit això va donar no més d’uns segons perquè la resta del grup cobrís a corre cuita la major distància possible i aleshores va realitzar el llançament. Aquesta vegada va encertar la boca del barril i es va produir una explosió que fa fer trontollar mitja muntanya. En Wilbern i en Magnòlius que eren pràcticament a l’exterior van sentir la força de l'ona expansiva que quasi els fa perdre l'equilibri. L’Aerlian i en Balfur van sortir rodant amb unes quantes roques seguits per en Grievius que volava a dos pams del terra i que es va estavellar contra l’elf. En Garl va solcar l'aire i va aterrar sobre els seus peus fent una pirueta a l’aire com un equilibrista. Es van prendre una estona per recuperar l’alè. L’entrada de la cova s’havia vingut avall pel que no hi havia perill de que ningú els sorprengués per darrera. Van partir el pa i cadascú va menjar un quart del rodó amb una mica de fruita, estaven afamats però més valia guardar alguna cosa per si no aconseguien arribar al poble aquell mateix dia. El gnom no va acceptar res.

– Jo ja he dut les meves provisions –. Va dir al grup i va començar a mastegar unes fulles que duia en una bossa desgastada de pell. Amb prou feines tenien forces per fer altra cosa que no fos omplir l’estómac en silenci a base de pa ranci i fruita verda. Tot just duien una estona ajeguts quan un so ensordidor va trencar la pau de la muntanya i va retronar uns segons a l’aire. Sonava a prop d’on el grup descansava de manera que tots es van posar dempeus amb prestesa i van recollir l’equip. Un segon so de la mateixa naturalesa que el primer els va arribar i va ressonar a la vall. El grup va córrer a esbrinar-ne la font. Van dirigir-se al nord de la seva posició i van descobrir una vessant que conduïa a una petita plana en la que un gegant s’enfrontava a cinc figures que en comparació semblaven diminutes. Els aventurers es van afanyar en el seu descens, fossin qui fossin aquelles persones estava clar que necessitaven el seu ajut. Quan van ser més a prop van veure que aquelles siluetes que no havien reconegut en la distància eren nans. En Balfur va forçar encara més el pas per unir-se a la batalla amb els seus compatriotes. Dos dels nans duien trabucs. Aleshores van comprendre que els sons que havien escoltat provenien dels dispars d’aquelles armes de foc. Els altres tres duien una destral a cada mà i s'alternaven per córrer al voltant del gegant i distreure’l mentre els trabucaires carregaven armes. Una tasca perillosa com va demostrar el gegant quan va encertar a un dels nans amb el seu garrot matant-lo pràcticament a l’acte.

– Tranquils, hem vingut a ajudar –. Va dir en Balfur veient les mirades que li llançaven els nans i sense esperar resposta va córrer cap a les cames del gegant i va enfonsar la punta de l’alabarda al peu de la criatura que començar a donar puntades amb ràbia. En Balfur va rodar cap a un cantó i el tro d’un trabuc al disparar-se va retronar novament. Mentrestant en Magnòlius s’havia unit a la lluita i les seves descàrregues solcaven el cel i enfurismaven al gegant. L’Aerlian va intentar un atac per darrera amb la intenció de fracturar el taló d’aquell ésser descomunal amb la seva maça però el seu moviment continu feia que el paladí no trobés el moment d’atacar. En Wilbern i en Grievius havien decidit quedar-se el marge. L’arquer perquè només comptava amb una daga i veia un acte temerari arremetre contra el gegant amb aquella arma que no li faria ni pessigolles. El mitjà estava simplement atònit per l’espectacle d’aquella muntanya de músculs i ràbia en constant moviment intentant arrasar tot el que es trobava al seu abast. Aleshores en Garl va avançar unes passes situant-se a prop del mitjà i va treure una pedra de la butxaca esquerra, la va sostenir uns segons davant els seus ulls i quan va haver murmurat unes paraules en veu baixa la va llançar uns metres per davant. Un altre dispar va encertar al gegant al pit que ja presentava ferides arreu del tors. La ira l’encegava i amb un bram que es va sentir a tota la vall va escombrar l’àrea que tenia al davant amb el seu garrot. En Balfur es va llançar a terra i el tronc va passar justament uns centímetres per sobre seu però un dels trabucaires no va ser prou ràpid i l’impacte el va enviar volant muntanya avall. En Wilbern es mirava aquell espectacle horroritzat. El gegant cobert per la seva sang no semblava estar a prop de defallir i els seus aliats es reduïen cada vegada que aquella bèstia encertava un cop però quan ja pensava que no en sortirien vius va passar una cosa increïble. La pedra que feia uns minuts havia llançat el gnom va començar a créixer i créixer fins a tenir la meitat de la mida del gegant. Aleshores la roca es va moure i al veure com aquesta abandonava la posició fetal i es posava dempeus el mitjà va comprendre que es tractava d’un golem de pedra. Quan es va alçar completament i va separar els granítics braços de la resta del seu cos li treia ben bé un cap al gegant. Aleshores en Garl li va ordenar quelcom en un llenguatge incomprensible i la criatura va avançar cap al seu adversari. L’Aerlian, en Balfur i la resta de nans es van apartar al temps que el golem colpejava amb brutalitat el rostre del gegant evitant morir esclafats quan aquest es va precipitar cap al terra. Va intentar plantar cara amb totes les seves forces a l’ésser de pedra però estava massa cansat pel combat contra els nans i aviat la carn va cedir a la roca. Quan el gegant va deixar de moure’s en Garl va dir unes paraules i el colós va començar a fer-se petit altra vegada recuperant la seva forma original de petita pedra que el gnom va recollir i va introduir de tornada a la butxaca. Tots el miraven sense donar crèdit del que acabaven de veure. Finalment el que semblava el nan més veterà va reaccionar i es va dirigir al grup.

– No sé qui sou però de no ser per vosaltres ara mateix estaríem probablement morts i per això us donarem l’oportunitat d’explicar-vos. Què feu en aquestes muntanyes?

En Balfur els va explicar que havien perdut la majoria de les armes en la seva expedició al temple, de com havien perdut un company intentant sortir d’allí i de que amb prou feines els quedaven provisions. De com el rastre de diverses petjades i vegetació morta els havia conduït a les muntanyes i del moment en que havien sentit els dispars dels trabucaires. Va ometre algunes coses així com els detalls de la seva missió però els nans es van mostrar satisfets amb les seves respostes.

– Ets un dels nostres i ens heu ajudat a derrotar al gegant. De tant en tant algun treu el nas per aquesta zona i enviem una patrulla a fer-se’n càrrec però aquest d’aquí ha resultat especialment ferotge –. Una donar unes puntades de peu al cos inert per reforçar les seves paraules i va afegir. – Està bé acompanyeu-nos i us portarem al nostre assentament i us oferirem menjar i repòs. Allí parlareu amb el nostre Senyor i ell decidirà que fem amb vosaltres.

Dit això el nan va fer senyals al grup perquè el seguís. L’altre nan amb destrals anava al centre de la columna i el trabucaire tancava la marxa.

– Una ciutat de nans, no estàs content Balfur? – Els ulls d’en Wilbern brillaven novament amb l’emoció de l’aventura mentre el grup caminava cap a l’entrada de la fortalesa.