Refugi a les Muntanyes (part II)

Els van conduir fins a una zona on la muntanya s’alçava en una paret quasi bé vertical. Quan van ser a tan sols a unes passes van advertir que entre la roca hi havia una gran porta de pedra. Resultava pràcticament indetectable des de la distància. El nan que liderava la marxa la va colpejar amb la part plana de la seva destral primer dues vegades i després d’una petita pausa tres vegades més. De sobte es va sentir un mecanisme que es posava en marxa i les fulles de pedra es van començar a obrir. El nan va fer una mirada al grup que tenia al darrera i va senyalar l’interior amb un lleuger moviment de cap. Quan van traspassar el llindar van veure que a banda i banda de la porta hi havia dos nans que es van afanyar a tibar d’unes palanques de la mida d’en Wilbern activant novament el mecanisme que va tancar l’obertura i els va deixar a l’interior de la muntanya amb les parets il·luminades per la llum que desprenien unes esferes de vidre sobre una carcassa de bronze. El mitjà no va trigar a córrer a examinar un d’aquells artefactes.

– Què és això? Com pot ser que brilli d’aquesta manera? No veig foc ni brases al seu interior.

– Aprofiten l’energia del cristall que hi ha a l’interior de l’esfera de vidre per mitjà d’un dispositiu allotjat al suport de bronze –. Va explicar en Balfur sense donar massa importància. – A Gröhl-Karaz n’hi havia diverses d’aquestes. Depenent de la runa gravada al cristall es pot modificar el color de la llum que desprenen les esferes. Després de noranta dies el cristall es consumeix i s’ha de substituir per un de nou.

– Endavant, no fem esperar més temps al nostre Senyor. – Va dir el nan que sostenia el trabuc. L’entrada tenia un sostre tant alt que la llum de les esferes quasi bé no arribava a il·luminar i una amplada tal que ben bé hi podien passar dos carruatges l’un al costat de l’altre. Els van guiar a través d’unes escales de pedra perfectament esculpides que  s’internaven a la muntanya i que desembocaven en un gran saló de dimensions majestuoses i geometria rectangular d’on penjava una esfera gegant sustentada per un immens anell de bronze i quatre cadenes que es perdien direcció al sostre. La suau llum d’aquell artefacte proporcionava tota la il·luminació necessària com si es tractés d’un petit sol allotjat a l’interior de la muntanya. En aquell gran espai hi donaven diverses portes de fusta que conduïen a altres estances. Unes columnes de pedra aguantaven el sostre tant alt que no es podia veure a pesar de la claror que desprenia la gran esfera. Diversos nans conversaven amb pics a l’esquena.

– Això d’aquí és el Gran Saló de Pedra. Totes les fortaleses en tenen un on els nans dels diversos clans comparteixen els àpats o tenen l’oportunitat de conversar mentre beuen aiguardent o cervesa negra. Les fortaleses més importants en poden arribar a tenir més d’un.

Una part del Gran Saló de Pedra estava ocupat per les brases de les forges nanes des d’on els arribava el repicar del metall contra el metall. A l’altra banda hi havia diverses taules de fusta llargues amb tamborets baixos on els nans bevien i parlaven amb veu alta mentre altres nans anaven i venien carregats amb pics i carretons carregats de minerals i pedres precioses en brut en direcció a la forja. El bullici a l’interior de la fortalesa contrastava amb la calma a l’exterior de la muntanya on ningú hagués pogut imaginar que a tan sols uns metres per sota tenia lloc tota aquella activitat. Van continuar caminant fins a aturar-se davant d’una porta de dues fulles ornamentada amb una ferramenta treballada amb gran habilitat. Dos guardes nans embotits en armadures de coure i armats amb destrals de batalla flanquejaven el pas.

– Venim a informar al senyor de la fortalesa Odrin Tresbarbes de la nostra expedició a la superfície i de la mort del gegant –. Els guardes van obrir la porta sense dir res i un d’ells va anunciar la seva arribada. El nan que havia parlat els va indicar que entressin i van tancar la porta novament darrera seu. A banda i banda de la sala dos parells guardes apostats com estàtues custodiaven al seu senyor que els mirava assentat sobre una cadira de pedra de respatller alt. El grup va avançar juntament amb els nans de l'expedició fins a ser a unes passes d’en Odrin Tresbarbes i llavors aquests es van posar el puny davant el cor i van inclinar lleugerament el cap. En Balfur va fer el mateix.

– Vaja, veig que alguns dels que van partir a l’expedició no són entre vosaltres com també veig que heu dut visita a la fortalesa. – En Odrin Tresbarbes era un nan d’edat avançada amb una barba blanca que arribava fins a terra recollida en tres trenes rematades cadascuna amb un anell d’or. Vestia una armadura molt ornamentada i duia un casc alat de color daurat.

– El gegant va matar els germans Dorn i Born. La bèstia va resultar més espavilada i ferotge del que havíem imaginat. Si no hagués estat per l’aparició d’aquest grup potser no seríem aquí al davant ara mateix –. El nan va relatar com havien arribat en el moment just en que en gegant enviava a en Dorn pels aires i com el gnom havia invocat un gólem que li havia esclafat el crani amb els seus punys colossals. Aleshores el Senyor de la Fortalesa es va dirigir a en Balfur.

– Tu ets un dels nostres. Quin és el teu clan i què et porta a aquestes terres?

– El meu nom és Balfur Rocanegra natiu de la Fortalesa de Gröhl-Karaz i viatjo amb els meus companys en una missió de vital importància, destruir les Calaveres de la Disformitat. A aquestes alçades ja ens hem desfet de dues, la Calavera Daurada d’Ostermark i la Calavera de Pedra del temple del bosc.

En Odrin Tresbarbes va adoptar un rostre dur com la pedra de les parets que els envoltaven i es va aixecar de la cadira. Va caminar lentament sense dir res en direcció a en Balfur. Instintivament en Wilbern i l’Aerlian van posar amb discreció la mà sobre el mànec de les seves armes. Quan el senyor va ser a tan sols un pam d’en Balfur es va limitar a dir amb una veu quasi bé imperceptible “No tornis a pronunciar el nom dels Rocanegra entre aquestes quatre parets”. El seu rostre continuava immutable com esculpit en pedra i va afegir amb veu alta:

– He sentit a parlar de les Calaveres. No en conec massa cosa d’aquests artefactes a banda de la seva naturalesa demoníaca. Sabem que n’hi havia una al bosc, no massa lluny d’aquí –. El Senyor de la Fortalesa va fer mitja volta de retorn al seient de pedra. – Garl m’has d’explicar moltes coses. La resta podeu marxar però no sortiu de la fortalesa. Sereu els... els nostres convidats mentre el gnom i jo ens posem al dia. Els meus guàrdies us acompanyaran i us proporcionaran aliment i allotjament fins que decideixi com procedir.

Els membres del grup es van mirar sorpresos davant la revelació de que en Garl i el líder dels nans es coneguessin. En Magnòlius va llançar una mirada al gnom que es va encongir d’espatlles i va somriure. Els guàrdies els van escortar de tornada al Gran Saló de Pedra i el gnom i en Odrin Tresbarbes van quedar sols. Els van acompanyar fins a les taules on els nans menjaven i bevien sorollosament mentre mantenien converses animades sobre les troballes a les mines.

– Ajà! Això no és res, jo he tornat amb un carro carregat de ferro negre! En penso treure una dotzena de destrals com a mínim a la forja –. Deia un nan mentre treia un tros del mineral de dins un saquet i el mostrava per sobre la taula. Mentrestant un dels guàrdies els va indicar on podien agafar uns bols i uns coberts de ferro i un nan vestit amb un davantal els va servir cabrit amb bolets i els va donar un tros de pa i formatge. Van anar a seure a prop del individu que fardava sobre la seva perícia com a miner.

– Ajà! Els nous. He sentit a dir que heu derrotat un gegant allí fora. La gent parla molt aquí dins –. El nan va fer una cara de disgust en veure l’elf i llavors va clavar la seva mirada sobre en Balfur. – No sé com t’ho fas per viatjar amb un d’aquests –. Va dir senyalant a en Magnòlius amb el cap. – Són ben estranys els elfs, mai els arribarem a entendre. Prefereixen els seus arbres a la sòlida roca i et serviran totes les fruites i verdures que et puguis imaginar abans de donar-te una cuixa de pollastre o un tall de cérvol –. Va clavar queixalada sobre el seu plat de cabrit i va mastegar i empassar sorollosament abans de continuar: – I tu d’on ets? D’alguna de les fortaleses del nord? No vesteixes com els nans d’aquestes terres. Digues company, com et dius?

– Soc en Balfur... Forjatronadora. Vinc de les... mmmmmm... no crec que conegueu la meva terra natal.

– Forjatronadora? Sou fill de ferrer doncs? – Va inquirir el nan.

– No ben bé, el meu pare era ferrer i el meu avi també era ferrer però el meu esperit aventurer em va dur a abandonar les terres on vaig créixer.

– I on són aquestes terres?

– Molt al sud. Més enllà del Mar Escarpat –. En Balfur recordava les paraules d’advertència del Senyor de la Fortalesa Odrin Tresbarbes d’amagar el nom del seu clan i la seva procedència. – M’agradaria allargar la conversa però venim de fer un llarg viatge i els meus companys i jo necessitem descansar. Potser més tard podríem continuar la xerrada amb una gerra de cervesa negra.

– I tant! Jo aniré a la forja a veure com van aquestes destrals de ferro negre que he encarregat. Us deixo tenir el vostre merescut descans, arreveure –. Dit això el nan es va carregar el sac a l’espatlla i va marxar cap a la forja. La resta del grup va devorar el plat omplint el seu estómac com no havien fet des d’aquell dia a la cabana d’en Garl. Quan van haver acabat en Wilbern li va fer a en Grievius:

– Pssst! Mira que he trobat –. Li va dir a l’explorador amb un somriure d’orella a orella mentre li ensenyava un tros de metall negre per sota la taula.

– Wilbern! Amaga això. – En Grievius mirava els nans que menjaven a tan sols uns metres d’on estaven asseguts. Cap d’ells els prestava atenció.

– És bonic oi? Si li ha caigut del sac al nan tant amable que parlava amb en Balfur.

– Si ja... se li ha “caigut” oi? Mira Wilbern m’és igual d’on l’hagis tret, jo no et renyaré com faria l’Aerlian si sabés que no has pogut controlar aquestes mans tan llargues que tens però fes el favor d’amagar el mineral o acabarem per burcar-nos problemes. – El mitjà va assentir i es va guardar el mineral en una de les butxaques ocultes de la seva capa. La resta del grup s’havia aixecat i en Balfur preguntava a un dels guàrdies on eren els dormitoris. Aquest els va acompanyar fins a una cambra amb diversos llits, cadascun d’ells amb un bagul de fusta al peu. Sense dir res cadascú va desar la major part de les seves possessions i es va estirar al llit. En Wilbern aviat es va quedar adormit abrigat amb la seva capa de la que mai es desprenia mantenint ben a prop els seus “tresors”. En Grievius dormia amb la daga sota el coixí i en Magnòlius no havia desat totes les bossetes de cuir per si necessitava realitzar un conjur d’emergència. L’Aerlian dormia sense la seva armadura per primera vegada en molts dies. L’únic que no dormia era en Balfur que mirava estirat el sostre de pedra mentre es preguntava perquè en Odrin Tresbarbes havia reaccionat d’aquella manera al anomenar-li el nom dels Rocanegra. Però mica en mica el cansament el va anar vencent fins que va caure dormit juntament amb la resta dels seus companys.

Quan en Wilbern es va llevar va despertar a la resta del grup. Havien dormit més de set hores. En Magnòlius es va fixar en que en Garl descansava en un dels llits. Devia haver arribat després de que s’adormissin. Mica en mica van anar traient dels baguls les armes i armadures i es van anar equipant. El so de l’entrexocar de l’armadura de l’Aerlian va acabar per despertar el gnom que es va posar dempeus amb un salt i es va quedar mirant a la resta dels companys amb els ulls encara mig tancats. Van sortir al Gran Saló i aleshores en Magnòlius va demanar a en Garl que els posés al dia de la seva conversa amb el Senyor de la Fortalesa i de com aquest coneixia el seu nom.

– En Odrin fa més de dos-cents anys que dirigeix la fortalesa sota la muntanya. Jo encara fa molt més temps que guardo i protegeixo els boscos dels voltants pel que aviat va sentir a parlar del Guardià del Bosc. Abans d’avui ens havíem vist dues vegades. La primera al bosc, on em va venir a trobar amb una petita escorta de guàrdies nans per presentar els seus respectes i establir les bases de la nostra relació. Els nans no trepitjarien el bosc però a canvi em demanaven que em mantingués al marge del que succeís a la seva muntanya. La segona vegada, ara farà uns cinquanta anys, ens vam trobar a les portes de la fortalesa quan perseguia un grup de bandits i proscrits que havien estat talant arbres indiscriminadament amb la finalitat d’establir la seva base a la zona oest del bosc. Un explorador nan va informar a en Odrin Tresbarbes que s’havia vist un grup de malfactors muntanya amunt perseguits per un gnom a espatlles d’un gólem. Els nans els van tallar el pas i van donar mort als bandits. El mateix Odrin va sortir i vam intercanviar unes paraules de cortesia. Quan ens hem quedat sols aquest vespre m’ha demanat que compartís amb ell tot el que sabia sobre vosaltres i així ho he fet. Sap de la vostra missió i per la seva confiança en mi al llarg de tots aquests anys us ha deixat quedar-vos aquí i ens ofereix la seva hospitalitat un dia més perquè us pugueu preparar pel viatge. Però l’endemà haurem de continuar el nostre camí.

– Aleshores no tenim temps a perdre –. Va dir en Balfur. – Proposo que anem a la forja a veure quines armes ens podem proporcionar amb l’or que tenim i que comprem provisions.

La resta de companys es van mostrar d’acord. Van anar tots a la forja on el ferrer estava acabant de donar forma a unes destrals de ferro negre a cop de martell. Quan els va veure arribar va trempar l'acer de la fulla de la destral i els va demanar en què els podia servir. Després d’una estona regatejant preus i oferint les peces velles del seu equip juntament amb la major part de les monedes d’or que duien en Balfur va comprar una destral de ferro negre, va canviar la seva armadura per una nova i va acordar amb el ferrer la reparació de l’alabarda. L’Aerlian també va oferir la seva armadura plena de marques i bonys i una quantiosa suma d’or per una cota de malles de ferro negre. En Wilbern va comprar una espasa llarga dentada de bronze i un parell de dagues i el jove Grievius va sortir d’allí amb un trabuc i una dotzena de perdigons d’aquell mineral fosc. Hagués preferit un arc però els nans no en fan servir i entre una ballesta i el trabuc va preferir provar sort amb l’arma de foc. En Magnòlius per la seva banda no va voler res, els nans no tenen mags entre els seus pel que no venen res relacionat amb la màgia, a la qual temen i repudien. El nan de la forja els va dir que trigaria un parell d’hores a reparar l’alabarda pel que van aprofitar a anar a comprar provisions de cara al viatge que els esperava. Segons en Garl el llogaret del que els havia parlat es trobava a mig dia de la muntanya i el poble més proper a pràcticament un dia i mig pel que van decidir comprar pa, formatge i carn salada per dos dies. Ho estaven empacant tot quan de sobte van sentir el so d’una explosió que va fer trontollar la fortalesa. El Gran Saló de Pedra es va omplir de nans que pujaven de les mines i sortien de les estances privades armats per reunir-se amb la guàrdia que començava a formar sota la gran esfera lluminosa.

– Què passa? A què ve tot aquest enrenou? – Va preguntar en Wilbern al nan que tenia més a prop.

– No ho sabem, els exploradors no han informat de res però algú està atacant les portes de la fortalesa –. Dit això el nan va continuar corrent cap allí on anés. Una segona explosió va fer que l’esfera es balancegés juntament amb les cadenes que l’aguantaven i una sorra fina va caure del sostre. Odrin Tresbarbes va aparèixer per un dels corredors embotit en una armadura brillant seguit per una dotzena de guàrdies amb màscares de bronze i destrals de guerra. El ferrer que els havia atès es reunia amb el seu mestre, el Ferrer Rúnic de la fortalesa, un nan amb una barba blanca tan llarga que tocava amb la seva punta el terra de pedra. Tots dos es posaven una armadura de ferro negre i agafaven els seus martells. Una tercera explosió seguida pel so de la pedra al trencar-se. A través de l’escala que comunicava el Gran Saló amb l’exterior va arribar un núvol de pols i rocs que baixaven rodolant des de dalt. D’entre la pols van sortir tres ogres amb l’alçada de dos homes adults i panxes prominents armats amb espases colossals.  Darrera seu van arribar dos ogres més que tibaven d’unes regnes de cuir gruixut amb els seus braços musculats. Quan la pols es va començar a dissipar els nans van veure que aquells ogres guiaven un mamut descomunal. La bèstia devia tenir uns sis metres d’alçada i al llom carregava un canó de fosa que encara treia fum de la boca. L’arma era tan llarga com la seva esquena i estava subjectada per diverses tires de cuir i cadenes de ferro que donaven la volta a l’animal. Pujat a la gropa del mamut i al final del canó hi havia un sisè ogre amb una metxa encesa a la mà. El silenci es va apoderar del Gran Saló de Pedra i les dues faccions van restar encarades a l’espera de que algú donés el primer pas. Un dels ogres que duia una armadura d’ossos amb algunes peces d’acer va avançar unes passes i va parlar en una incipient Llengua Comú.

– Exploradors tots morts –. Va dir amb una veu profunda mentre un dels seus companys llançava el cos d’un nan a l’espai que s’havia format entre les dues forces. Aquest va colpejar el terra i va restar immòbil. – Entregar arquer i amics seus o tots morir.

En Odrin Tresbarbes va respondre com a líder dels nans:

– Com t’atreveixes a posar un peu en una fortalesa de nans. Per què busques a l’arquer i als seus companys?

– Ells matar petit goblin –. L’ogre va somriure mostrant les seves dents negres i torçades i va afegir. – Petit goblin robar pedra que brilla a ogres i ogres perseguir petit goblin. Però ogres trobar goblin mort a dins de cofre amagat al bosc –. El somriure de l’ogre es va esvaïr de cop.

– Què et fa pensar que aquells qui busques són aquí? – Va inquirir el Senyor de la Fortalesa.

– Xaman ogre realitzar ritual i parlar amb goblin des de Més Enllà. Goblin explica que grup de tres d’homes i dos homes més petits interroga a canvi de llibertat. Goblin explica que home arquer li talla coll amb ganivet i després marxa direcció muntanya i ogres segueixen direcció. Rastre acaba a porta de pedra.

En sentir a l’ogre en Grievius va entendre que el rastre que havien seguit al sortir del temple devia de ser el rastre d’aquells ogres en direcció a les muntanyes. Al agafar la drecera de la cova els havien avançat i havien passat de perseguir els ogres a convertir-se en la seva presa. El que no podia creure és que el simple fet de matar aquell goblin al bosc que els havia parlat d’una gemma brillant i d’uns ogres per mitjà d’uns dibuixos hagués pogut causar aquella situació. En Grievius va fer una passa endavant amb la intenció d’entregar-se i no causar vessament de sang a la fortalesa quan  en Odrin Tresbarbes va dir:

– Ho sento però aquells qui busques es troben emparats per les lleis de la nostra hospitalitat i no us seran entregats. D’altra banda heu matat als nostres exploradors i no us podem permetre marxar impunement. Tots dos sabem que qualsevol altre intercanvi de paraules només allargarà l’inevitable.

L’ogre va entendre el missatge i es va llançar a l’atac cap allí on era l’Odrin Tresbarbes acompanyat pels dos ogres que tenia a dreta i esquerra. Els altres ogres van deixar anar les regnes del mamut que va envestir contra la zona on es trobava la forja i el Ferrer Rúnic acompanyat de diversos nans. En qüestió d’uns segons va esclatar una batalla a la fortalesa i els crits de nans i ogres i el repicar del ferro contra el ferro van omplir l’aire. El líder dels ogres va començar a obrir-se pas entre els nans a cops d’espasa. Un dels nans es va cobrir amb l’escut de bronze però la força de l’ogre va partir l’escut en dos i la contundència de l’impacte va esclafar l’armadura i els ossos del guerrer. Els altres dos seguien al seu líder aniquilant als nans que es creuaven en el seu camí. A la forja el mamut envestia amb els seus ullals i enviava als nans pels aires, molts dels quals ja no es tornaven a aixecar.

– Aerlian, Wilbern i Magnòlius aneu a ajudar a combatre el líder dels ogres. Jo, en Garl i en Grievius ens encarregarem del mamut i dels ogres de la forja. No podem permetre que aquestes bèsties prenguin el Gran Saló –. Dit això en Balfur va agafar la seva nova destral fosca com la nit i es va dirigir acompanyat del gnom cap a la forja mentre el mitjà, l’elf i el paladí corrien a socórrer a la guàrdia d’Odrin Tresbarbes. En Grievius va quedar plantat allí on era atònit per la batalla que es lliurava davant seu.

Els nans superaven en nombre als ogres però no tots ells eren soldats i els miners amb prou feines causaven una petita molèstia a aquelles criatures immenses que se’ls treien de sobre com si fossin mosques. Finalment l’ogre de l’armadura d’ossos es va plantar davant el Senyor de la Fortalesa. Quatre soldats es van afanyar a combatre amb el seu líder causant algunes ferides superficials a la pell de l’enemic. En Wilbern va aprofitar el caos de la batalla per esmunyir-se fins a l’esquena de l’ogre i enfonsar la fulla de les seves espases als seus bessons. Aquest va reaccionar amb fúria intentant girar-se per colpejar al mitjà però en Wilbern va ser més àgil i va extreure la fulla de les armes al temps que eludia l’atac. L’espasa dentada va deixar una ferida oberta a l’ogre que sagnava en abundància. L'espasa gegant d'un segon ogre va descriure un arc i va acabar amb dos soldats nans. Uns segons més tard aquell ésser era abatut per una dotzena de trabucaires descarregant una ràfega de perdigons contra el seu estómac. El líder dels ogres es va enrabiar encara més al veure caure el seu company i va llançar un atac contra en Odrin que va impactar al pit del nan. El Senyor de la Fortalesa es va elevar per sobre el terra i va sortir disparat cap enrere uns metres colpejant el terra amb la seva armadura daurada perdent el coneixement. L’Aerlian que era a prop d’allí va córrer a sanar-lo mentre la resta de soldat combatien als dos ogres restants. Un arc de descàrrega va sortir de les mans d’en Magnòlius colpejant contra l’armadura d’ossos esmicolant-la allí on havia impactat i desestabilitzant al seu portador. En Wilbern va aprofitar per enfonsar-li l’espasa dentada una vegada més. Mentrestant en Grievius s’havia acostat a la zona on havia caigut en Odrin Tresbarbes. Caminava aliè a la batalla amb el trabuc enfundat a l’esquena.

– Prou... és culpa meva. Preneu-me i pareu aquesta massacre.

Però amb prou feines li va sortir un fil de veu que va quedar emmascarat pels sons del combat. Els trabucaires van carregar les armes i van disparar contra un dels ogres que estava ocupat combatent a 3 soldats nans però es movia massa i gran part dels perdigons es van perdre a l’aire.

A la forja els nans combatien armats amb martells a dues mans. Intentaven mantenir-se tant allunyats com podien del cap del mamut evitant que una envestida d’aquella bèstia posés fi a les seves vides. Atacaven a les potes intentant abatre l’animal mentre els dos ogres que anaven a peu combatien des de terra. El Ferrer Rúnic va colpejar a un d’ells al genoll amb el seu martell al temps que una de les runes inscrites al cap de l’arma brillava provocant una explosió que va polvoritzar l’articulació de l’humanoide. Aquest es va precipitar a terra on mitja dotzena de nans van posar fi a la seva vida esclafant-li el cap amb els martells.

– Aquests ogres no valen res una vegada són a terra. Feu-los caure i jo mateix els partiré el crani com una nou amb el meu martell –. Els nans van respondre amb un crit a les paraules del Ferrer Rúnic i van continuar lluitant amb la moral ben alta. En Balfur va clavar la destral a una de les potes de darrere del mamut fent-li un tall profund. Aquest va envestir amb els ullals a dreta i esquerra enviant a un parell de nans contra una de les columnes de pedra. En Garl va avançar cap a l’animal al temps que pronunciava unes paraules en veu baixa i ficava la mà dins de la butxaca d’on va treure una petita branca de fusta. Quan el gnom la va partir en dos de la ferida que li havia fet en Balfur van començar a brollar arrels que van acabar de seccionar l’extremitat i van travessar el terra de pedra immobilitzant a l’animal. Un grup de trabucaires va disparar a les potes de davant i finalment la bèstia es va precipitar a terra. Els treballadors de la forja atacaven al cap amb els seus martells mentre de tant en tant l’animal arremetia contra algun nan desafortunat. L’ogre que hi havia al damunt va baixar per un dels costats de l’esquena i va acabar amb un parell de trabucaires mentre la resta corrien per recuperar una posició des d’on poguessin disparar. En Balfur el va atacar per darrera enfonsant la destral en un dels seus bessons. Malgrat la ferida l’ogre va mantenir l’equilibri i va colpejar al nan contra un dels costats. L’armadura el va protegir del cop però la força de l’impacte el va enviar rodolant per terra. El Ferrer Rúnic va aprofitar per clavar una martellada al peu de l’ogre. En el moment en que el ferro va picar contra la bota una runa diferent a la primera va brillar i un raig de lava va esquitxar el calçat prenent foc al cuir i cremant la pell del seu portador. Quan l’ogre va caure a terra va durar pocs segons abans que la resta de nans convertissin el seu crani en una pasta rosada. En veure que els seus companys havien caigut l’últim dels humanoides va començar a córrer cap a la sortida però una vegada més el so del tro va ressonar al Gran Saló i dotzenes de perdigons es van allotjar a l’esquena d’aquell covard exhalava el seu últim sospir.

A l’altra banda del Gran Saló en Odrin Tresbarbes s’havia posat dempeus i lluitava ferotgement contra el líder dels ogres juntament amb la resta de soldats i els aventurers. L’Aerlian el va encertar partint una de les genolleres d’os al temps que en Magnòlius l’impactava amb una descàrrega. Però quan en Wilbern el va intentar atacar va esquivar l’estocada del mitjà i li va etzibar un cop de punt que el va enviar cap enrere deixant-lo estès a terra. Mentrestant els esforços combinats de soldats i trabucaires van abatre a l'altre ogre. El líder estava enfurismat però havia de fer front a tants enemics començava a defallir i aviat en Odrin va trobar una oportunitat. En el moment en que va caure sobre els seus genolls li va li va infligir un tall profund al ventre amb el cap de la seva destral. Mentrestant el paladí sanava al mitjà que va recuperar la consciència i es va aixecar amb el seu ajut. En Grievius que s’havia acostat fins a quedar a tant sols uns metres del líder dels ogres tenia la mirada perduda. Dos trabucaires van impactar al pit d’aquell ésser grotesc que va començar a llançar atacs lents i maldestres que els nans van esquivar sense masses dificultats. En Wilbern es va venjar enfonsant una vegada més l’espasa al ventre ple de ferides de l’ogre que va trontollar encara de genolls i va haver de posar els palmells de les mans a terra quedant a quatre grapes. Aleshores finalment el jove Grievius va sortir del seu estat hipnòtic i recobrant el control de sí mateix va córrer cap aquell ésser. Quan va ser a tan sols unes passes va saltar i fent una giravolta a l’aire va llançar una potent puntada de peu contra la cara de l’ogre. Aquest es va desplomar inconscient davant les mirades estupefactes dels seus companys i desenes de nans. Finalment havien abatut a l’enemic. Els nans van encadenar al líder dels ogres i quan aquest va recobrar el coneixement en Balfur el va interrogar:

– Aquesta pedra brillant de la que parles, la que us va robar el goblin. On és?

L’ogre va escopir a terra i aleshores un nan el va colpejar amb el mànec de la destral.

– No saber! Pensar que vosaltres tenir pedra després de matar goblin. Sense pedra tots estar perduts. Ogres i nans.

– Què vols dir? – Va preguntar en Magnòlius. Però l’ogre no estava disposat a parlar més. Enlloc d’això feia força intentant lliurar-se de les cadenes que li havien posat. En veure l’actitud d’aquell ésser en Odrin Tresbarbes va donar una ordre i un grup de trabucaires va posar fi a la seva existència. Els nans tenien un munt de companys als que enterrar i més ferits encara dels que fer-se càrrec. El Gran Saló havia quedat arrasat. Trossos de pedra, fusta i esquitxos de sang cobrien el terra. El cadàver gegantí d’un mamut ocupava la major part de la zona de les forges i enmig de tot aquell caos un nan, un elf, dos humans i un mitjà se sentien responsables d’haver dut la desolació a la fortalesa dels nans.