La batalla havia acabat
però el caos encara regnava al Gran Saló de Pedra. Desenes de nans corrien
amunt i avall socorrent i traslladant ferits. En Garl elaborava un beuratge a
la caldera on la nit anterior el cuiner de la fortalesa els havia preparat el
sopar. L’Aerlian va imposar les seves mans i la seva llum sanadora tantes
vegades com li va ser possible fins que va quedar exhaust. La resta del grup
ajudava a acomodar als ferits als llits provisionals que s’amuntegaven al
voltant de la forja. Cap d’ells havia vist al líder dels nans Odrin Tresbarbes
fins que un dels seus soldats els va fer cridar a la Sala d’Audiències. Els dos
humans, el nan, el mitjà i l’elf es van dirigir cap allí escortats pel soldat
nan que els havia anat a buscar. Quan van entrar es van trobar a en Odrin
Tresbarbes dempeus amb la seva armadura encara posada esquitxada amb la sang
dels ogres. Quan els va veure es va dirigir a ells arrossegant les paraules com
si el pesar i el cansament tibessin d’elles cap al fons de la gola.
– Us he fet cridar amb
tanta pressa per tractar un assumpte amb vosaltres. Pretenia fer-ho amb més tranquil·litat
però els esdeveniments han fet que la meva preocupació principal recaigui en
restablir l’orde en aquesta muntanya.
Quan Odrin Tresbarbes
va fer una pausa el silenci va inundar la sala trencat pel so amortitzat dels
nans atrafegats que s’escolava a través de les portes. El líder dels nans va prosseguir.
– Ahir en Garl em va
parlar sobre la vostra missió. Sobre les dues Calaveres que heu destruït i
sobre les dues Calaveres que us queden per destruir. Després de la meva
conversa amb el gnom vaig estar rumiant sobre el vostre grup i la vostra
empresa. Heu demostrat ser dignes de confiança i heu lluitat colze amb colze
amb els soldats d’aquesta muntanya. Això m’ha fet decidir compartir el que sé
sobre el tercer artefacte que cerqueu. Segons els nostres registres una de les
Calaveres de la Disformitat s’ocultava a la l’illa de Kerathorn on està la
ciutat natal dels elfs. Creiem que els elfs van custodiar i segellar
l’artefacte en alguna part de l’illa però els registres són de fa molt temps i
la informació que contenen podria no ser correcta. Us entrego la còpia del mapa
l’illa de Kerathorn que ha fet el nostre escriba Edrim Barbatintada.
En Balfur va avançar unes
passes i va recollir el pergamí enrotllat que li estenia en Odrin. Aleshores i
després d’un segon de dubtar en Balfur va preguntar.
– Quan vau sentir el
nom de Balfur Rocanegra per primera vegada us vau comportar de manera molt estranya
amb mi i em vau demanar que amagués els meus orígens. Per què? Que teniu en
contra els Rocanegra i els nans de Gröhl-Karaz?
El nan va adoptar
novament aquella expressió que semblava tallada en pedra. Va prendre’s uns
segons mentre rumiava en silenci i aleshores va ordenar als guàrdies que
abandonessin la sala. Aquests van obeir i quan l’últim d’ells va tancar la
porta darrera seu en Odrin va parlar.
– Què és el que saps
sobre la caiguda de la teva fortalesa? – Va qüestionar el líder dels nans.
– Sé que a mitja nit la
fortalesa es va posar en peu de guerra. Els soldats corrien a agafar les seves
armes. Als més joves que ens trobàvem a l’ala oest ens van tancar al Gran Saló
d’Ònix per la nostra seguretat. Van passar unes hores fins que el meu parent
Thorvald Rocanegra i un grup de soldats van tornar i ens van dir que havíem
d’abandonar la fortalesa. L’excavació a les mines havia arribat a molta
profunditat i el so va atraure l’atenció d’un devorador de roques porpra. El
cuc de mides descomunals es va obrir pas a través de la muntanya empassant-se
les roques amb la seva boca rodona formada per desenes de dents en anells
concèntrics. Quan va entrar a la fortalesa a través del túnel que havia excavat
va agafar a tothom desprevingut. El seu cos enorme impedia el pas a través de
diversos passadissos i devorava parets, columnes i tot mineral que trobava al
seu pas. Sota l’amenaça imminent del col·lapse del sostre i els túnels de la
fortalesa un grup de soldats liderat per en Thorvald tenia la missió d’evacuar
a tants habitants de Gröhl-Karaz com fos possible i guiar-los a l’exterior.
Això és el que sé explicat pel meu parent i pels soldats que l’acompanyaven.
En Odrin Tresbarbes es
va prendre una llarga estona abans de respondre:
– No em correspon a mi
explicar el que va succeir aquell dia. Aquesta informació s’ha fet arribar als
líders de les fortaleses de nans però només els Barbesblanques, els Senyors de
les Runes o el mateix Rei dels nans Durgrim Barbargent poden revelar-la i
malauradament en aquesta fortalesa no trobareu a cap d’ells. Realment has lluitat
amb valor i has prestat un servei impagable als nans d’aquesta muntanya. Les
teves accions posen en entredit el que sé sobre el teu clan però si vols saber
més em temo que hauràs de seguir cercant, no violaré les ordres de mantenir
aquesta informació entre els líders. Ara si no us sap greu us demanaré que
continueu el vostre camí tan aviat com us sigui possible. Tenim la
reconstrucció de la nostra llar per davant.
– Ho entenem,
recollirem les provisions i la resta de les nostres coses i marxarem
immediatament –. Va dir en Balfur.
– Un dels meus soldats
us guiarà a través de les mines fins al peu de la muntanya. Així viatjareu més de
pressa, a través de les seves entranyes. Una vegada a l’exterior seguiu el camí
de terra i hauríeu d’arribar a un llogaret habitat per humans en menys d’una
hora de camí. Si continueu cap al sud arribareu a Heisburg, una ciutat
fortificada d’humans prou gran per abastir-vos del que necessiteu. Que el
vostre camí sigui il·luminat per la forja de Moradin –. Amb aquestes paraules
de comiat i una reverència els aventurers van abandonar la sala i es van trobar
amb el soldat que tenia instruccions de guiar-los a l’exterior. Van recollir
les provisions per a un parell de dies i en Balfur va fer una última visita a
la forja on el ferrer li va entregar l’alabarda reparada.
Els nans anaven i
venien totalment aliens a la marxa del grup. Va ser una marxa sense més adéus
que la d’en Odrin Tresbarbes, una marxa en silenci quasi furtiva. Van caminar
durant una llarga estona a través dels túnels, en aquell moment deserts, guiats
per la llum de les torxes i el nan embotit en una armadura de coure. Les vetes
de ferro negre i altres minerals a mig extreure adornaven les parets. Unes
sòlides bigues de fusta sustentaven l’excavació. Finalment van veure la llum
del sòl i van sortir a l’exterior. Durant els primers minuts tots van quedar
encegats mentre mica en mica els seus ulls s’acostumaven novament a la llum del
dia. De sobte en Wilbern va caure en que faltava un membre del grup.
– En Garl! Hem marxat
sense dir-li res.
– Ja està al corrent de
tot –. Va dir el soldat – El gnom ha decidit quedar-se a la fortalesa i ajudar
a en Odrin a curar als ferits amb la seva màgia i els seus beuratges. Imagino
que estan tan atrafegat no ha trobat el moment per a acomiadar-se de vosaltres.
En Wilbern es va
entristir. A vegades el gnom actuava com si estigués més grillat que assenyat
però el mitjà li havia agafat estima.
– Seguiu el camí i
trobareu el llogaret. No espereu altra cosa que quatre cases mal posades. Aquesta
gent són grangers i ramaders però us indicaran com arribar a la propera ciutat
–. Dit això el nan va fer mitjà volta i es va tornar a internar en la foscor
dels túnels.
Sense altre lloc al que
anar els aventurers van acordar prendre el camí cap al llogaret que els havien
indicat i continuar amb la cerca de les Calaveres. Estava la qüestió de la
gemma brillant de la que havien parlar els ogres però sense més pistes ni
informació ni tan sols sabien per on començar a buscar així que seria més
productiu centrar-se en destruir els dos artefactes restants dels quals, com a
mínim, coneixien la ubicació d’un d’ells. Aviat el bosc va tornar a aparèixer a
banda i banda del camí. Més endavant van topar amb els primers camps conreats i
no massa més tard amb un petit llogaret format per no més de cinc cases
modestes de fusta amb el sostre de palla. Quan van caminar entre les cases els
pocs habitants d’aquell paratge se’ls van quedar mirant amb una mescla de
curiositat i por. Alguns d’ells van córrer a tancar-se dins de casa acostumats
als assalts dels bandits de les muntanyes. El grup no va fer cas d’aquestes
reaccions i es va dirigir directa a l’únic estable visible. Van trigar una
estona a fer entendre a l’amo de l’estable que no eren bandits i que l’única
cosa que volien era comprar cavalls i dirigir-se a la ciutat més propera.
Malauradament no disposaven d’or suficient per a comprar cinc cavalls i encara
que n’haguessin tingut aquell home només estava disposat a vendre un equí que
semblava més mort que viu. Finalment després d’una estona negociant l’home
estava disposat a vendre els dos cavalls del seu germà i el carro que tenia per
cinquanta monedes d’or. Com que tampoc els arribava van acabar acordant trenta
monedes i s’encarregarien de la manada de llops que l’home deia que es menjava
el seu bestiar.
– D’acord, trenta
monedes i les pells dels llops pels dos cavalls i el carro. Si us dirigiu a
l’est des d’aquí i us interneu al bosc hauríeu de ser capaços de seguir el
rastre de les bèsties –. Dit això l’home els va excusar i va tornar a atendre
les seves tasques. En Magnòlius es va encongir d’espatlles amb cara de
resignació i es van posar en marxa. Van deixar l’última de les cases enrere i
van a travessar un petit rierol que discorria entre els arbres. No duien més de
deu minuts caminant quan de sobte els va semblar sentir una veu que els cridava
de lluny. Van fer mitja volta però no aconseguien veure a ningú de manera que
van continuar fent via. Pràcticament al mateix instant van tornar a sentir la
mateixa veu i aquesta vegada van entendre “Eeeh! Espereu...” Van tornar a
buscar amb la mirada però no van veure a ningú. En Wilbern va mirar a l’Aerlian
amb els ulls molt oberts i cara desconcertada i aquest es va limitar a inclinar
una mica el cap. Quan es preguntaven qui era qui els cridava va aparèixer una
figura menuda però fornida embotida en cota de malla coberta per tela blanca a
la part del pit i l’esquena que corria cap a ells. Abans no es plantés al seu
davant el grup ja tenia clar per la llarga barba d’un pèl-roig intens que es
balancejava a dreta i esquerra que aquell personatge era un nan. Es va aturar a
uns metres del grup i es va inclinar agafant-se les cuixes mentre esbufegava
amb el front cobert de suor. Fos qui fos aquell nan no recordaven haver-lo vist
a la fortalesa.
– Si? Què... qui ets i
què fas aquí al bosc? – En Grievius estava tan sorprés per l’aparició d’aquell
personatge que no sabia què preguntar. El nan va trigar un parell de minuts
encara a respondre mentre recuperava l’alè.
– Si, es clar...brff,
perdoneu que em presenti així... porto seguint-vos des del moment en que vau
baixar de la muntanya –. Va agafar aire i va continuar. – El meu nom és Ulgrim
Ferroardent i el meu clan ha sentit a parlar de les proeses que vau realitzar a
Ostermark. Fa uns mesos algú va robar una peça molt important de la nostra
forja, un martell rúnic de molt valor que els meus volen recuperar i és per
aquest motiu que us he seguit la pista amb l’esperança de donar amb vosaltres i
requerir els vostres serveis –. En veure que ningú deia res en Ulgrim va
afegir. – Tinc or. Estem disposats a pagar-vos tres-centes peces d’or a canvi
del martell.
Realment tenint en
compte la seva situació monetària actual es tractava d’una recompensa més que
suculenta. En Wilbern va mirar a l’Aerlian mentre somreia i en Grievius
assentia en silenci. En Magnòlius va demanar els detalls.
– Suposant que ens
interessés la teva oferta, qui us va robar i on l’hauríem de buscar aquest
martell? Suposo que ens donareu alguna informació sobre on hauríem d’iniciar
aquesta recerca...
– Aquest és el
problema. Sabem qui va robar el martell però no sabem on es va dirigir i com
que ja fa mesos que us busco podria ser ja molt lluny. El seu nom era Thorvald,
un nan de mitjana edat i barba negra amb alguns flocs de cabells grisos.
En sentir el nom de
Thorvald a en Balfur li va fer un salt el cor. Podia tractar-se del seu parent?
Primer el comportament estrany d’Odrin Tresbarbes envers els Rocanegra i ara
apareixia un nan al que un tal Thorvald li havia robat un martell rúnic.
– Saps a quin clan
pertanyia aquest tal Thorvald? – En Balfur volia respostes.
– No, no ens ho va dir.
Va arribar brut i famèlic a la nostra fortalesa. Segons ens va explicar havia
abandonat la seva llar i vivia llogant la seva destral com a caça recompenses.
Però feia temps que ningú requeria els seus serveis i passava per un mal tràngol.
Aleshores li vam oferir menjar i allotjament però aquella mateixa nit va trair
la nostra hospitalitat i va fugir amb el martell rúnic del nostre ferrer.
Sonava com si aquell
nan s’hagués vist forçat a l’exili. Tot apuntava al seu parent Thorvald
Rocanegra. Pel moment en Balfur va pensar que seria més prudent amagar a en
Ulgrim Ferroardent els seus orígens i es va presentar a ell com a Balfur
Forjatronadora, el mateix nom que havia fet servir per passar desapercebut
entre els homes d’Odrin Tresbarbes. Li va demanar uns minuts per a debatre la
situació amb la resta dels companys i el nan de barba roja com el ferro roent
va accedir. Després d’una llarga estona discutint els pros i els contres de
l’oferta que els acabava de fer el grup es va acostar al nan i l’elf va dir.
– Tenim una missió molt
important ara mateix per dur a terme i sense més informació ens temem que no et
podrem ajudar. De totes maneres i si et sembla bé t'oferim la possibilitat de
seguir amb nosaltres i si allí on siguem descobrim noves pistes sobre la
ubicació de qui dius que t’ha robat el martell t’ajudarem.
El nan va assentir amb
el cap.
– Encara hi ha més –.
Va dir en Magnòlius. – Com ja t’hem explicat la nostra missió és urgent i ens
estem veient retardats per una manca de liquiditat. Per això a canvi
d’acompanyar-nos et demanem que financis el nostre transport fins a la ciutat d’
Heisburg. Considera-ho una inversió.
En Ulgrim es va
acariciar la barba recollida en tres manyacs rematats amb un anell d’or
cadascun mentre rumiava la contraoferta que li acabaven de fer.
– Mmmm... està bé
accepto pagar el transport fins a Heisburg però a canvi com a membre del grup
participaré de la resta de recompenses i botins que es puguin presentar mentre
sigui amb vosaltres.
El grup es va mostrar
d’acord i van tancar el tracte. Van tornar al llogaret i després de parlar uns
minuts en privat amb l’amo de l’estable en Ulgrim va intercanviar els tres
anells d’or amb que subjectava la seva barba per el carruatge i els dos
cavalls. Sense perdre més temps els herois van pujar al carro atrotinat. Amb l’Aerlian
i en Magnòlius al davant i els altres quatre a la part de darrera van agafar el
camí del sud direcció a la ciutat d’ Heisburg quan el sòl iniciava el seu descens.
Devien d’haver recorregut un terç del camí quan es començava a fer fosc. El
grup va decidir apartar-se uns metres del camí i amagar el carruatge darrera
uns arbres per passar la nit. Van establir torns de guàrdia en cas de que algun
grup de bandits decidís jugar amb les seves vides però la nit va transcórrer
sense cap incidència i amb els primers rajos de sòl emprenien novament la
marxa. Heisburg estava aproximadament a un dia i mig del llogaret de les
muntanyes caminant a peu. Amb el carruatge viatjaven una mica més de pressa i van
veure com la muralla de pedra fosca i les cases de dues plantes es perfilaven
en la distància a mitja tarda. Les portes de la ciutat encara eren obertes.
– Atureu-vos! – Els va
ordenar un dels guàrdies. – Quin motiu us porta a viatjar a la ciutat de
Heisburg?
– Som comerciants,
venim a comprar mercaderies per vendre-les més al sud –. Va mentir en
Magnòlius. El guàrdia va mirar aquell grup tan estrafalari amb diversos membres
embotits en armadures de plaques i cotes de malla, tots ells visiblement armats
i va arrufar les celles. Sortosament l’elf coneixia bé que la feina com a
vigilant de les portes de les ciutats no solia estar massa ben remunerada i el
tacte d’unes monedes a la mà d’aquell home va ser suficient per dissipar els
seus dubtes.
– Us desitjo una
agradable estada a la nostra ciutat –. Va dir al temps que s’apartava per
deixar pas al carro. Una vegada van haver travessat les portes van demanar indicacions
a la primera persona que van veure i es van dirigir a la posada més propera. El
Descans del Viatger era una posada de murs gruixuts de pedra fosca i sostre de
fusta. En arribar un mosso els va sortir a l’encontre i va conduir els cavalls
i el carro als estables del darrera on hi havia aigua i farratge pels animals.
El grup va entrar a l’establiment on diverses persones mantenien converses
animades des dels seus respectius llocs i van seure a una taula de fusta prou gran
per a tots. De seguida els va atendre una noia molt jove de cabell castany i
somriure afable. Van demanar sis cerveses i el que tinguessin de sopar. Estaven
cansats del viatge en aquell carro atrotinat i planejaven sortir tant bon punt
obrissin les portes de la ciutat a l’alba del dia següent. A fora encara no era
del tot fosc però els encarregats de prendre les torxes i els brasers feien la
seva feina als carrers principals. Aviat va tornar la noia amb una safata amb
les sis gerres de cervesa, els va servir i va tornar a marxar.
– Bé, ens hem desviat
una mica de la nostra ruta a Kerathorn però si és per beure cervesa nòrdica i
menjar i dormir sota un sostre haurà valgut la pena –. Va comentar en Balfur
mentre la cervesa li regalimava per la barba.
– Cert. Recuperar
forces era necessari tenint en compte el camí que ens queda per davant. I la
nostra única oportunitat d’esbrinar alguna cosa sobre el Thorvald que busquem
és parant l’orella als rumors que circulen per les principals ciutats. Tot i
que si em pregunteu em sembla com buscar una agulla en un paller –. L’elf no
les tenia totes sobre la tasca que els havia encomanat el nan Ulgrim.
Van sopar un llobarro a
la brasa que amb prou feines cabia al plat guarnit amb patates i pèsols. Es van
abalançar al plat com bèsties famèliques. L’únic que mantenia una mica l’estil
al menjar era en Magnòlius que per la seva naturalesa refinada era incapaç d’engolir
com aquells bàrbars amb els que seia. Quan el plat va ser buit ja era fosc al
carrer. En Wilbern, l’Aerlian i l’elf van anar a dormir. S’havien permès el
luxe de llogar una habitació individual per a cadascun d’ells donat que
probablement una vegada es dirigissin cap a Kerathorn passarien la major part
dels dies dormint al ras. Els dos nans i en Grievius van demanar una altra
cervesa. Aquesta vegada les hi va dur el taverner mentre la noia servia més
sopars a les altres taules. En Balfur va voler saber més coses sobre l’ Ulgrim
Ferroardent i aquest els va explicar que venia d’una fortalesa molt a l’est d’on
eren ara mateix. Que era un sacerdot al servei d’en Moradin, el Déu i Pare de tots
els nans i que feia anys que no abandonava les muntanyes que l’havien vist
créixer. Mentrestant en Grievius bevia de la seva gerra i escoltava sense massa
atenció. S’havia fixat que des de la barra la noia que els havia estat servint
al llarg del vespre li llançava mirades furtives. Quan l’explorador la va
enxampar li va dirigir un somriure que ella li va tornar tímidament. Aleshores
el jove es va aixecar de la taula i va caminar cap a la barra deixant als dos
nans explicant-se batalletes.
– Hola –. Va dir ella
tímidament. – He vist que tots vosaltres aneu armats. Feia molt que no
apareixia per aquí un grup tan divers, sou mercenaris?
– Aventurers més aviat –.
Va respondre en Grievius. – A vegades això implica fer de mercenaris però en
general és més emocionant.
– Ah si? Explica’m
alguna de les aventures que has viscut? – Va dir la joveneta plena d’interès.
En aquest punt en
Balfur, que no havia parat de beure cervesa, anava força ebri i es dirigia
escales amunt cap a la seva habitació. L’ Ulgrim va sortir de la taverna a fer
un passeig vespertí pels carrers de la ciutat mentre en Grievius explicava com
havia salvat als membres del seu grup d’una hidra de cinc caps disparant cinc
fletxes a una velocitat de vertigen i encertant el crani de tots ells. D’alguna
manera la noia s’ho va creure tot i estava encantada amb la història i l’explorador
a parts iguals. Quan el sacerdot nan va tornar del seu passeig nocturn quasi bé
no hi havia gent al saló de la taverna. Va saludar a la parella de la barra amb
un moviment de cap i es va dirigir a les habitacions.
– M’agradaria continuar
escoltant més històries però he d’ajudar al meu pare a endreçar la cuina i
recollir les taules. Ha sigut una conversa molt agradable –. Va dir la cambrera
al temps que es posava dempeus.
– Potser quan acabis de
recollir-ho tot podries fer-me una visita a l’habitació. Allí t’explicaré
històries durant tota la nit si vols.
Potser va ser l’alcohol
que no havia deixat d’ingerir des que s’havia segut a la barra, o la manera en
que ho va dir o la falta de tacte que va fer evidents les seves veritables
intencions però la noia el va mirar amb cara de disgust.
– Ets com la resta d’homes
que venen aquí cada dia. L’únic que busqueu és algú que us escalfi el llit. Més
val que marxis a dormir abans no cridi al meu pare i acabis dormint a l’estable
–. Amb aquestes paraules va recollir les gerres buides i va desaparèixer per la
porta que donava a la cuina. L’explorador havia perdut la presa. Decebut i ebri
en Grievius va ser l’últim en dirigir-se al pis superior, va entrar a l’habitació
i deixant el trabuc i la capa de viatge sobre una cadira es va estirar i no va
trigar a quedar dormit.
L’Aerlian va aprofitar
l’estona a la seva habitació per realitzar les seves pregàries a Pélor. Després
va realitzar el seu entrenament amb l’espasa consistent a repetir una sèrie de moviments
per no perdre destresa amb l’arma. El camí del paladí requeria disciplina i l’entrenament
de l’ànima i del cos en la mateixa mesura. L’habitació era prou gran com per a
poder entrenar sense dificultats. Va realitzar totes les sèries amb l’armadura
posada, lluitar amb tot aquell pes al damunt requeria pràctica i al camp de
batalla havia de ser tant ràpid com el seu enemic fos quina fos l’armadura que
vestís. Quan va acabar i es disposava a treure’s la cota de plaques va sentir el
soroll de passes procedent del passadís. Amb tot plegat s’havia fet molt tard i
va suposar que algun dels seus companys s’hauria entretingut a baix al saló.
Però fins tan tard? Mogut per la curiositat va treure el cap just a temps de
veure com la porta de l’habitació a la seva esquerra es tancava. En Wilbern
dormia a la cambra de davant i en Magnòlius a la de la dreta. Aquella encara
era buida quan l’Aerlian havia pujat. Qui sap, potser es tractava de l’habitació
d’un desconegut. El paladí es va parar davant la porta i quan dubtava sobre si
trucar o no va sentir el so metàl·lic d’una fulla sortint de la beina.
Aleshores va obrir la porta de bat a bat i el que va veure li va glaçar sang. Una
figura en la foscor estava parada davant del llit amb l’espasa alçada. Sota seu
algú dormia i es removia entre els llençols. A una banda de l’habitació un
trabuc i una capa reposaven sobre una cadira. La llum del passadís arrencava
centelleigs a la fulla de l’arma i abans de que l’Aerlian pogués reaccionar l’espasa
va descendir cap al seu objectiu.