El gèlid acer va
travessar la roba i la pell de l’explorador. La manca d’il·luminació el va
salvar d’un cop letal ferint-lo amb un tall profund en el costat esquerra a
l’alçada de les costelles. El jove es va despertat amb un crit de dolor.
L’Aerlian va reaccionar amb rapidesa desembeinant l’espasa i intentant colpejar
a l’agressor però l’arma va picar contra una de les parets mentre descrivia un
arc perdent la major part de l’impuls i rebotant contra l’armadura de cuir
d’aquell desconegut. En Grievius va allargar la mà i es va fer amb la daga que
sempre duia a sobre apunyalant a l’home que havia intentat matar-lo. La fulla
va traspassar el cuir i l’explorador va notar la càlida sang que li relliscava
per la mà. L’agressor va caure a terra i en Wilbern i en Ulgrim van aparèixer
per la porta. En veure que aquell home s’ofegava amb la seva sang en Grievius
va entendre que li havia perforat un dels pulmons. Tenia poc temps abans de que
aquell miserable passés a millor vida.
– Digues qui t’envia? –
Va preguntar l’explorador.
L’home semblava
desconcertat. Mirava el seu entorn com si no reconegués on era.
– On...sóc? Que faig
aquí...? – La boca se li va omplir de sang que va vomitar al terra.
– M’has atacat mentre
dormia. Digues qui t’envia i posaré fi al teu patiment.
– L’home de l’armadura.
Ell m’ho va dir... – Va tornar a escopir sang en abundància i va afegir. – Jo
no volia però ell m’ho va ordenar.
– Què et va ordenar? –
Va gairebé cridar en Grievius.
– Mata’l...
Aleshores la boca se li
va tornar a omplir de sang i un fulgor d’un verd intens va il·luminar els ulls
d’aquell home que va passar a millor vida sobre un toll de sang que
s’escampava. Des de la porta els va arribar un xiscle. La jove filla del
taverner s’havia llevat al sentir tot aquell soroll i mirava el cos sense vida
amb cara d’espant. El seu pare no va trigar a aparèixer corrent des de l’altre
extrem del passadís. En veure l’home mort va baixar les escales a córrer cuita
i es va dirigir a l’exterior de la taverna.
– Deu haver anat a
avisar a la guàrdia. Hem de marxar d’aquí ja mateix –. L’Aerlian va sanar amb
els seus poders la ferida de l’explorador i va afegir. – Wilbern tu desperta en
Balfur i que en Ulgrim s’encarregui d’en Magnòlius, nosaltres recollirem les
coses i ens reunirem als estables.
Dit això el mitjà va
córrer a l’habitació d’en Balfur. L’alcohol havia deixat al nan fora de combat
i en Wilbern el va haver de sacsejar vàries vegades abans no obrís els ulls.
– Aarghh...el cap...
què passa Wilbern?
– No hi ha temps per
explicacions, hem d’abandonar la ciutat. Recull les teves coses i vine amb mi –.
En Balfur va notar la preocupació en la veu del mitjà i es va afanyar a
recollir les coses sense fer més preguntes. Es van trobar amb l’Ulgrim i en
Magnòlius que sortien de l’habitació de l’elf i tots quatre es van dirigir a corre
cuita cap als estables. Els nans van començar a preparar els cavalls.
Mentrestant en Grievius i l’Aerlian tot just sortien de la taverna quan van
veure un grup de soldats amb torxes que es dirigien cap a ells des de l’altre
punta del carrer.
– Ja està bé –. Va dir
l’explorador aturant-se en sec. – No he fet altra cosa que defensar-me d’un
home que ha intentat matar-me. Netejaré el meu nom i marxarem d’aquesta ciutat
sense càrrecs sobre els que respondre.
Des de baix del carrer
els va arribar “Preneu-los!” mentre mitja dotzena de guàrdies corria cap a ells
i desembeinava les armes. L’Aerlian no s’ho va pensar dues vegades. Va agafar
al jove Grievius pel braç i el va arrossegar als estables sense massa
dificultat.
– No!... jo no he fet
res... el meu nom... netejaré el meu nom! – El tossut explorador es negava a
abandonar la ciutat.
– Mira Grievius, jo
també sóc un home d’honor i entenc el teu desig de respondre davant la justícia
però els homes que corren a capturar-te ja han emès el seu veredicte –. Dit
això l’Aerlian va agafar el jove per la camisa i amb tota la seva força el va
llançar a la part de darrera del carro on va saltar ell després.
– Ja hi som tots?
Agafeu-vos doncs –. Dit això en Balfur va esperonar el els cavalls amb les
regnes que es van posar a galopar direcció a la porta sud posant distància amb
els guàrdies que anaven a peu. En veure’ls arribar els responsables de les
portes de la ciutat els van aturar.
– Les portes encara no
són obertes. Ningú pot abandonar la ciutat abans de l’alba –. Va informar un
d’ells.
– Som comerciants i
tenim un llarg camí per endavant –. Va mentir en Balfur. – Si no sortim ara
mateix no podrem arribar al nostre destí abans de la caiguda del sòl i ens
veurem forçats a aturar-nos i passar la nit al ras. Ja sabeu com estan de
perillosos els camins així que us preguem que ens deixeu sortir abans d’hora.
– Està bé Vincent,
deixa’ls marxar. Són simples comerciants no els compliquem el viatge a aquesta
bona gent –. Va dir el guàrdia més gras.
– Podran marxar quan
arribi l’alba. Ja saps que jo no poso les normes. Si no els agrada que parlin
amb el comte i tornin amb una nota segellada, bona sort amb això per cert –. Va
dir l’altre guàrdia.
– Va home, no seria la
primera vegada que fem la vista grossa. Que marxin i que ens deixin seguir amb
la xerrameca.
Mentre aquells dos
continuaven discutint l’Ulgrim Ferroardent va veure com la llum de les torxes
arribava des de darrera. Aviat serien tan a prop d’ells com per cridar als
guàrdies de la porta de que els impedissin el pas. Aleshores l’Ulgrim es va
posar dempeus al seient del carro i va assenyalar amb el dit índex al guàrdia
que remugava al temps que li deia.
– Obre!
Aquest va deixar de remugar a l'instant i va demanar al guàrdia més amable que
l’ajudés a obrir les portes, que no tenia sentit discutir més estona per una
nimietat com aquella. Quan el pas va ser lliure d’obstacles en Balfur va
arrencar i va travessar els murs de la ciutat a regna solta mentre el grup de
guàrdies que els perseguia reprenia i vociferava als que els havien obert les
portes. El carro saltava perillosament amb cada sot que agafava però no van minorar
el pas fins que van perdre la ciutat de vista. Havien agafat el camí que es
dirigia cap al sud. Més enllà de la ciutat de Heisburg els companys no sabien
amb que toparien, ningú els havia parlat què hi havia en aquelles terres. Els
camps de conreu van deixar pas al bosc que creixia a ambdues bandes del camí.
L’única cosa que tenien clara és que el millor que podien fer era seguir aquell
camí de terra compactada. Els camins tard o d’hora sempre acaben conduint a
pobles i ciutats. Aviat van veure com una caravana formada per quatre
carruatges s’aproximava cap a ells en sentit contrari. Quan es van apropar la
caravana va minorar el pas fins a aturar-se.
– Bona dia tingueu, veniu de Heisburg? – Els
va dir un home gras amb bigoti castany.
–Bon dia gentilhome.
Així és –. Va respondre en Balfur. – Ens dirigim al sud per abastir-nos de
noves mercaderies amb les que comerciar –. Va mentir.
– Doncs seguiu aquest
mateix camí i arribareu a Riverside. És un poblet fortificat però el comerç és
una de les seves principals activitats. Nosaltres venim d’allí. De comprar
teles i oli amb la intenció de canviar-los a Heisburg per acer i joies. Per
cert com estan els camins? Heu trobat bandits?
– Tot tranquil fins
ara. Podeu avançar sense por –. En Balfur es va fixar en que alguns dels homes
que acompanyaven la caravana eren mercenaris contractats per a protegir el seu
contingut. – A quan estem de Riverside?
– No arribareu abans de
que es faci fosc. Si continueu fins que el sol es comenci a pondre i partiu amb
la primera llum de l’alba arribareu abans del migdia. Que tingueu sort i que
Yondala protegeixi la vostra ruta –. Dit això l’home va saludar als herois i va
reprendre la marxa.
Sense masses més
opcions el grup va acordar avançar fins a Riverside, descansar i comprar
material i provisions pel seu viatge a Kerathorn, és a dir, dur a terme el que
tenien planejat fer a Heisburg però que per l’incident que havien tingut a la
posada no havien aconseguit. Les provisions que van comprar a la fortalesa dels
nans tan sols els donarien per sopar aquest vespre i dinar el dia següent.
Havia estat un encert comprar provisions per dos dies donat el que havia succeït
a la gran ciutat. Quan el sol va començar a pondre’s el grup es va apartar del
camí com ja ho havia fet altres vegades i va buscar un lloc ocult pels arbres
on encendre un foc. Van sopar pa i carn salada i van establir els torns de
guàrdia. Aquesta nit els tocaria a en Magnòlius, l’Aerlian i en Balfur i així la resta del grup podria descansar més hores. En Wilbern va reduir el foc a
brases per mantenir l’escalfor del campament però evitar cridar l’atenció
durant la nit. Aviat el tots dormien tret d'en Magnòlius que feia la primera guàrdia.
Quan va passar el seu torn el mag va despertar l’Aerlian i es va arraulir a
prop de les brases. El paladí va prendre el relleu i va seure al carro des d’on
tenia una visió perifèrica dels voltants. El bosc també dormia i tan sols el so
dels grills trencava el silenci. Gairebé havia finalitzat la seva guàrdia quan
l’Aerlian va notar una fiblada al coll. Es va posar dempeus per l’ensurt i es
va dur la mà allí on havia notat la punxada. Es va adonar que tenia alguna cosa clavada així que va
tibar d’ella i se la va acostar als ulls. Era un dard. Un dard platejat amb
plomes negres. En aquell moment va tenir molt clar que els atacaven. Es
disposava a donar l’alarma quan de sobte la son el va envair.
– Alerta... – Va
aconseguir balbucejar abans de caure des de sobre el carro. Ja fos gràcies a
les seves paraules o al so metàl·lic de les diverses peces de l’armadura al
colpejar el terra el grup es va despertar. Es van alçar tots amb rapidesa amb
les armes a les mans per veure com el
paladí restava estirat a terra. El mag es va dirigir a ell i li va prendre el
pols.
– Es viu –. Va informar
i aleshores va veure el dard que aferrava amb la mà. Abans de que pogués
compartir el seu descobriment va notar una fiblada al clatell. Es va arrencar
un petit projectil igual que el que tenia el seu company i de sobte les seves
forces l’abandonaven. En Magnòlius va caure primer de genolls i després sobre
un costat i va quedar submergit en un profund son.
– Allí entre els
arbres! – Va exclamar en Grievius que havia vist com una ombra es movia. Fossin
qui fossin els seus atacants es movien amb sigil i els havien agafat per
sorpresa. L’explorador va disparar el seu trabuc en direcció als arbres i el
tro va trencar el silenci. Es van moure fins al carruatge que van fer servir de
cobertura contra els dispars dels seus enemics. En veure que es refugiaven
quatre figures van sortir del bosc. Dues per la zona del bosc que quedava a la
dreta del carro i dues per l’esquerra. Eren figures altes i primes i les caputxes els ocultaven el rostre. Tres vestien armadures de cuir tan negre com la nit, botes altes
i dels costats penjaven les espases en la seva beina. A la mà duien sarbatanes
i a l’esquena ballestes. La quarta figura vestia una túnica tan fosca com les
armadures i no duia cap arma. Aquells no eren simples bandits. Es movien amb una
elegància i una precisió pròpia dels assassins, es fonien amb l’entorn i es
confonien amb les ombres. Quan van ser a uns metres del carruatge van canviar
les sarbatanes per les ballestes. Aleshores el personatge de la túnica va
parlar.
– Entregueu al noi i us
deixarem marxar. No tenim cap interès en la resta del grup. Resistiu-vos i
morireu tots –. Els companys es van mirar des de la cobertura que els oferia el carro. El
noi? Podia ser que aquelles persones busquessin a en Grievius? En Balfur va
parlar en veu baixa al grup.
– No sé què vol aquesta
gent de tu però és evident que no t’entregarem. Malgrat que en Magnòlius i
l’Aerlian siguin fora de combat encara quedem quatre per plantar-los cara.
– El millor serà
separar-nos doncs –. Va proposar l’Ulgrim Ferroardent. – Jo i el noi ens
encarreguem del de la túnica i del seu company i vosaltres dels que venen per l’esquerra.
Els quatre van assentir
i uns segons després un Balfur carregava amb l’escut per davant contra els dos
encaputxats a l’esquerra del carro. Aquests van disparar les seves ballestes
però els virots es van clavar a l’escut del nan. En Grievius va disparar el
trabuc contra un dels assaltants de la dreta fallant el tret. Per la seva banda
en Wilbern va aprofitar la confusió per esmunyir-se entre els arbres amb la intenció de sorprendre per darrera els enemics contra els que avançava en Balfur. Aleshores
la figura de la túnica va començar a murmurar unes paraules. Estava conjurant
i l’Ulgrim no estava disposat a permetre-ho. Va sortir de sota el carro i va carregar com ho feia l’altre nan amb l’escut per davant. Tots dos nans van
impactar els seus objectius abatent-los contra el terra. Per la seva banda
l’Ulgrim havia interromput el conjur però l’altre figura va aprofitar per desembeinar
l’espasa i atacar-lo. La fulla va impactar contra l’armadura de malla i el nan
el va encarar. Des d’aquesta distància va poder veure que els seus assaltants
eren elfs. L’Ulgrim el va senyalar amb el dit índex i va ordenar:
– More’t –. Gairebé a
l’instant l’elf va caure a terra i va restar inert. En Wilbern que ho havia
vist tot entre els arbres no donava crèdit dels poders del sacerdot. Aleshores
el nan es va dirigir cap a l’elf i li va colpejar la cara amb la maça. Aquest
es va incorporar sobtadament proferint un xiscle terrorífic i llançant talls
amb l’espasa com si s’hagués tornat boig. – Llàstima. Has tingut sort de que
entre la foscor i el fragor del combat no t’hagi esclafat el crani.
L’atac del sacerdot en
efecte no havia acabat amb ell però li havia desfigurat la cara deixant-lo
malferit. Mentrestant en Balfur combatia contra un elf destral contra espasa
mentre l’altre s’incorporava del terra. En Wilbern va abandonar el refugi dels arbres
i va avançar amb cautela contra l’elf que ja tornava a ser dempeus i carregava
la ballesta donant-li l’esquena. Va cobrir la meitat de la distància que els
separava i quan tan sols era a uns metres del seu objectiu aquest es va donar
la volta i la fulla del mitjà el va ferir al costat penetrant l’armadura i fent
brollar la sang. La ballesta es va disparar per accident i la sageta es va
perdre en l’espessor del bosc. En Balfur i en Wilbern lluitaven contra dos dels
elfs quan el mag de túnica fosca va entornar els ulls i va entrar en trànsit.
– De pressa Grievius
dispara! – El va acuitar l’Ulgrim.
L’explorador va
apuntar, va agafar aire i va prémer el gallet. L’arma va tronar però el jove
havia disparat tota la vida amb arc i fletxes i aquell dispositiu encara li resultava poc familiar. Va fallar el seu objectiu i aquest va acabar el seu
conjur. En acabar de pronunciar les últimes paraules va obrir la mà i va
llançar un grapat de sorra en la direcció on en Balfur i en Wilbern combatien. De
sobte el nan va notar com la màgia l’envaïa i el cansament i les ganes de
dormir s’apoderaven d’ell. Però la seva raça era coneguda per la seva
tossuderia i per posseir una resistència innata a la màgia pel que en Balfur va
resistir el conjur, va sacsejar el cap i va tornar a aferrar amb força la seva
arma. En Wilbern però va caure a terra i va començar a respirar profundament
amb els ulls tancats. Ja només quedaven els dos nans i l’explorador dempeus.
L’Ulgrim Ferroardent va aprofitar que el mag es recuperava del llançament del
conjur per saltar-li al damunt i llançar-lo de nou a terra. Aleshores en
Grievius va sentir com el personatge de la túnica començava a cridar mentre intentava posar-se dret.
Finalment va colpejar a l'Ulgrim a la cara, va rodar cap a un costat i es va alçar
mentre continuava cridant com si l’haguessin pres foc. De sobte va callar i va
restar dempeus immòbil i en silenci.
– Rendeix-te i deixarem
viure els teus amics. – L’elf de la cara desfigurada pel cop de maça es va
dirigir a en Grievius. L’explorador va sospesar aquella oferta. En Balfur es
trobava flanquejat per dos elfs i semblava exhaust i ferit. En Ulgrim respirava
amb dificultat i ell mateix no els havia estat de massa utilitat amb la seva
nova arma. Mentre considerava totes les opcions i intentava guanyar temps un dels
elfs propers a en Balfur, el que havia estat ferit per en Wilbern, va deixar
caure la ballesta i va agafar la sarbatana. El dard va solcar l’aire i es va
clavar al coll del sacerdot. En Ulgrim va caure a terra amb un “pof” i no es va
tornar a aixecar.
– Està bé. – Va dir
finalment el jove. – Vindré amb vosaltres a canvi de que marxem immediatament.
– Què fas? No pots
confiar en aquests miserables –. Li va retreure en Balfur.
– Té raó –. Va dir
l’elf de la cara ensangonada. – En altres circumstàncies estaríem encantats
d’arrencar-vos la pell en vida i cremar els vostres cossos però resulta que
estem ferits i no tenim temps per allargar més aquest combat. No us equivoqueu,
si ens planteu cara us matarem a tots però estem disposats a prendre el noi i
marxar per on hem vingut. – L’elf va donar una puntada de peu on dormia
l’Ulgrim i aquest va deixar anar un crit ofegat i es va remoure en somnis.
– Està bé Balfur, és el
millor per a tots –. Va dir en Grievius.
– Et trobarem, una
vegada es despertin et cercarem i acabarem amb ells –. Va prometre el guerrer
nan.
– Encara en tenen per
una estona. – Va dir l’elf de la sarbatana amb un somriure malvat. – Per quan
es llevin ja serem lluny d’aquí i crec que ens emportem el vostre explorador
pel que us desitjo sort seguint el rastre a través del bosc.
Amb aquestes paraules
els tres elfs es van reunir al voltant d’en Grievius i van marxar bosc endins
deixant al mag de túnica negra allà on havia quedat. Quan es va quedar sol en
Balfur va intentar despertar als seus companys un a un. Els va sacsejar, cridar
i bufetejar però aquells dards els havien submergit en un son profund i
antinatural. Després d’uns minuts el nan es va donar per vençut i es asseure a
terra on va intentar recuperar forces i va atendre les seves ferides.
L’armadura de bronze l’havia protegit pràcticament de tot atac i tret d’algunes
ferides superficials el nan estava bé. Va aprofitar per examinar l'home de la túnica del que només veia la silueta. Quan el va tenir aprop va veure que s'havia convertit en pedra. A prop dels seus peus va trobar un llibre gruixut amb les cobertes de cuir gastades i repletes de símbols arcans. En Balfur va reconèixer que es tractava del llibre de conjurs d'aquell mag. Al cap d’un parell d’hores l’Aerlian es
va incorporar.
– Què ha passat? Em
sento marejat i el cap em batega –. El paladí va observar al seu voltant i
després va clavar la mirada a en Balfur. Mentre el nan el posava al dia sobre
el que havia succeït la resta es va anar despertant pel mateix ordre en que
havien sigut afectats pels dards. En Magnòlius va obrir els ulls i es va
assabentar de com els seus atacants havien resultat elfs i de com s’havien
endut en Grievius. En Balfur va aprofitar per explicar-li com havia trobat el llibre d'encanteris del mag que els havia atacat i el va entregar a en Magnòlius.
– Tu en faràs millor ús d'això. Jo no vull tenir a veure amb la màgia –. Li va dir el nan.
Uns minuts més tard en Wilbern i l’Ulgrim abandonaven el seu son i s’unien a la resta.
– Tu en faràs millor ús d'això. Jo no vull tenir a veure amb la màgia –. Li va dir el nan.
Uns minuts més tard en Wilbern i l’Ulgrim abandonaven el seu son i s’unien a la resta.
Tan bon punt tots
estaven desperts van intentar trobar el rastre dels elfs però sense massa èxit.
En Balfur recordava haver-los vist marxar direcció sud però això era tot el que
tenien.
– Si han anat direcció
sud passaran a prop de Riverside. Proposo agafar el camí de nou i fer via cap
al poble a veure si algú ha vist o sentit alguna cosa sobre els elfs. I si això
no funciona sempre podem mirar de contractar un rastrejador. – La proposta d’en
Magnòlius els va semblar la més assenyada pel que van fer això mateix. Van
pujar al carro i van tornar al camí direcció al poble de Riverside. El sol
començava el seu ascens banyant el bosc de tonalitats daurades. Si no fos per
la pèrdua d’un company el grup podria haver apreciat la bellesa del paratge que
tenien a banda i banda. Però la realitat era ben diferent, el vehicle avançava
amb el so dels cascs dels cavalls i el girar de les rodes de fusta. No es van
creuar amb cap caminant ni tampoc ningú va obrir la boca i finalment van veure
els murs baixos i irregulars a l’horitzó quan el sol arribava al punt més alt.
El carruatge va creuar les portes de Riverside que eren obertes i custodiades
per un guarda que els va fer senyals amb la mà perquè continuessin el seu camí.
A banda d’una petita guarnició formada per poca més d’una vintena d’homes
armats el poble no tenia més defenses. Un dels afluents del riu principal que
transcorria paral·lel al camí circulava per l’interior del poblat creant una
barrera natural entre el temple i la taverna més gran que quedarien separats de
la resta de cases de no ser per un ample i baix pont de fusta. El grup es va
dirigir directament a la taverna. Com que ningú va sortir a atendre els cavalls
ells mateixos els van conduir a l’estable i els van acomodar. Aleshores van
entrar a l’establiment. La taverna era pràcticament buida a aquella hora del
dia. El amo, un home amb cabells llargs i foscos de constitució robusta els va
explicar que la gent s’estimava més anar a la taverna del centre, a l’altra
banda del riu però que el seu establiment era preferit pels aventurers que
buscaven repòs.
– Estem buscant un grup
d’elfs que viatgen amb un humà. És possible que hagin passat per aquí entre la
matinada i ara. En sabeu alguna cosa? – Va preguntar l’Aerlian.
– No he sentit res
sobre uns elfs. Sou els primers aventurers que s’allotgen a la taverna des que
he obert aquest matí.
La decepció del grup en
sentir les notícies de l’home era evident. Potser algú altre hauria vist alguna
cosa, el temps jugava en contra seu i no es podien permetre perdre ni un segon
més. En Balfur es dirigia cap a la sortida quan el taverner va afegir.
– A no ser que... bé no
crec que tingui relació amb les persones que busqueu.
– Si sap alguna cosa
parli. Un company nostre està en perill. Qualsevol informació que ens pugui
donar serà ben rebuda –. L’Aerlian gairebé implorava a l’home.
– Bé però escolteu, no
vull problemes a la taverna ni al poble. El que hagueu de resoldre ho resoleu
amb calma o fora de la ciutat. Fa un parell de dies va arribar al poble un elf.
Estava esperant a unes persones però viatjava sol pel que sé.
L’espurna de
l’esperança es va tornar a encendre entre els membres del grup.
– On és aquest elf ara –.
Va preguntar en Magnòlius amb tanta paciència com li va poder ser possible.
– S’allotja aquí. Ha
pagat per avançat però ha sortit abans que pogués preparar-li l’esmorzar. Pel
que tinc entès tornarà cap al vespre. Sempre fa el mateix, marxa quan comença
el dia i tornar amb la posta del sol. Quan torna sempre em pregunta el mateix,
vol saber si algú ha demanat per ell. Jo li dic que no i li pujo el sopar a
l’habitació on se’l menja tot sol.
– Si és així
l’esperarem –. Van pagar per avançat les habitacions de tots amb la condició de
que no revelés la seva presència quan l’elf tornés i es van dirigir al centre
de la ciutat a reunir informació. La seva expedició va resultar infructuosa.
Ningú al poble sabia res d’un grup d’elfs. En el fons era d’esperar. Devien
haver evitat els nuclis urbans i s’haurien mantingut ocults al bosc. Si era
així possiblement s’haurien mogut a un ritme més lent que ells que havien
circulat pel camí. Amb una mica de sort no s’haurien allunyat massa encara. Van
tornar a la taverna on van dinar a la sala comú. En acabat van informar al
taverner que serien a la segona habitació de la primera planta i li van demanar
que els avisés quan l’elf fos a la seva. Les següents hores els van semblar
eternes. Ningú tenia masses ganes de conversar i els intents d’en Wilbern per
animar la tarda van ser un fracàs. Mica en mica el sol es va anar apagant i les
torxes prenien a l’altra banda del riu allí on s’agrupaven les cases. Al cap
d’una estona van trucar a la porta. El taverner va treure el cap per l’escletxa
i els va fer un moviment de cap afirmatiu després del qual va desaparèixer
sense recordar-los abans que no volia baralles o avisaria a la guàrdia.
– No sabem si treballa amb els elfs que han
segrestat a en Grievius però atès que és la nostra única pista hem d’esbrinar
que és el que sap –. Va dir l’Aerlian.
– Al respecte d’això
crec que seria més productiu si parlo amb ell a soles –. Va dir en Magnòlius. –
Si veu arribar a un grup com aquest armat fins les dents no crec que es mostri
molt disposat a cooperar.
La resta hi va estar
d’acord. Si en Magnòlius es veia en problemes xiularia demanant ajut. El mag es
va aixecar del llit on seia i es va dirigir a l’habitació del final del
passadís. Va trucar tres cops i va esperar. Quan es disposava a trucar de nou
algú va obrir la porta. Un elf de cabells foscos i ulls marrons el mirava
encuriosit. La seva pell clara rivalitzava amb la d’en Magnòlius que va ser el primer en parlar.
– El taverner m’ha
explicat que un elf s’allotjava en aquest mateix establiment. He pensat que
podria aprofitar la meva estada aquí per intercanviar algunes paraules amb una
ànima afí.
L’elf el va mirar uns
segons més sense dir res i llavors es va apartar a un costat convidant-lo a
entrar. Quan aquell desconegut va tancar la porta i li va oferir seient els
ulls del mag van recórrer l’habitació. Una capa verda reposava sobre la cadira
i un arc llarg de fusta clara i d’exquisida manufactura estava recolzat contra el racó
juntament amb un carcaix de cuir replet de fletxes de ploma blanca.
– És estrany trobar un
elf lluny de les seves terres. Entenc el teu desig de voler compartir una
estona amb un dels teus –. En Magnòlius es va fixar que el seu interlocutor
vestia roba de viatge. Una camisa clara i uns pantalons marrons de lli amb unes
botes altes cuir. La indumentària estava desgastada per l’ús però aquell
desconegut tenia millor aspecte que qualsevol dels membres del grup del mag que
semblaven una colla de mercenaris. – I doncs, què et porta a Riverside?
En Magnòlius va meditar
les següents paraules que havien de sortir de la seva boca.
– El meu nom és
Magnòlius i sóc originari del bosc de Faêrindel on vaig créixer fins que la
necessitat de conèixer les meravelles ocultes més enllà de la meva terra natal
em van fer abandonar la llar. Des de llavors viatjo allí on em porta el destí,
coneixent persones d’allò més interessant i visitant paratges que et roben
l’alè.
En veure que en
Magnòlius esperava resposta l’altre elf es va presentar.
– Jo sóc en Wirest. Vinc
de la ciutat de Nirvendil, al nord-oest d’aquí però he viatjat fins a Riverside
en motiu d’un rencontre amb un antic company.
– Vaja no sou el primer
elf amb el que ensopego de camí a aquí. Ahir vaig topar amb quatre elfs que
viatjaven en aquesta mateixa direcció. Potser és a ells a qui espereu?
En Wirest semblava
sorprès i desconcertat.
– No, no és un elf a
qui espero. De totes maneres jo no em vaig creuar amb cap altre dels nostres.
Que curiós, s’allotgen al poble aquests elfs dels que parles?
En Magnòlius sentia que
l’única pista que tenien s’escorria entre les seves mans. S’ho havia temut al
entrar a l’habitació. Els seus assaltants vestien capa negra i la capa de
viatge d’aquell elf era verda. Un arc enlloc de les ballestes, plomes blanques enlloc de negres i la cara de
sorpresa en anomenar el seu encontre anterior amb els elfs havien esmicolat l’esperança
de trobar en Grievius. No tenia massa sentit continuar amb aquella farsa.
– Veureu en realitat no
viatjo sol. M’acompanyen uns amics i ahir a plena nit els elfs dels que us he
parlat ens van sorprendre mentre dormíem i es van endur a un dels membres del
nostre grup. En descobrir que a Riverside s’allotjava un elf teníem l’esperança
de que estigués relacionat amb els nostres assaltants.
En Wirest va trigar en
assimilar la història que li relatava el mag. Aquesta vegada no va mostrar
sorpresa, la seva expressió es va mantenir impassible.
– Aquests elfs dels que
parles, els vas poder veure bé? – Va preguntar finalment.
– No vaig tenir ocasió.
Em van disparar un dard de plomes negres que em va submergir en un profund son.
Els meus companys els van combatre cos a cos i van veure els seus rostres. La
pell clara i les orelles en punxa, eren àgils i destres amb l’espasa i la
ballesta. No tenen cap dubte de que eren elfs.
– Qui són els teus
companys? – En Magnòlius va notar un to de preocupació en les paraules d’en
Wirest.
– Dos humans, un és
explorador i l’altre un paladí. També hi ha un mitjà amb les mans molt
llargues i...
– ... i un guerrer nan –.
Va acabar en Wirest.
– Com ho saps? Bé dos
nans, un sacerdot de Moradin que s’ha incorporat recentment al grup. Però...
com és possible?
– Perquè és a vosaltres
a qui espero. A en Grievius i als companys amb els que viatja –. Les paraules
d’en Wirest van deixar al mag sense alè. En veure la cara d’estupefacció que
feia va afegir. – En Grievius i jo ens coneixem des de fa temps. Havíem viscut
tot tipus d’aventures abans no s’unís a vosaltres. Un bon dia va trobar un
diari familiar entre les poques coses que havia heretat escrit en una llengua
antiga i me’l va donar perquè el desxifrés. La llengua en qüestió era un
dialecte entre l’Èlfic i una variant extinta del Comú. No em va costar massa
traduir-lo i vam descobrir que el diari pertanyia a un avantpassat llunyà d’en
Grievius. Allí es relatava com segles enrere diversos clans d’homes van
convertir aquests boscos en el seu refugi. Caçadors i druides vivien en
famílies fins que els Darkwood, el clan al que pertany en Grievius, va unificar
als habitants del bosc. Va ser la primera ciutat d’humans que es fundava tan al
nord. En aquell llavors no eren ni un centenar d’habitants i lluny dels
civilitzats imperials aquelles persones eren salvatges nòrdics. En aquells
temps els elfs van expandir els seus dominis i alguns assentaments èlfics van
entrar en contacte amb aquests bàrbars. Amb el temps la nostra raça els va
ensenyar els secrets del bosc, la caça i van compartir els coneixements amb
aquella gent que mica en mica es va anar civilitzant superant en molts aspectes
als homes de les terres de l’Imperi. Mig segle després va tenir lloc la Gran Escissió
que va separar al poble èlfic en els Elfs de la Llum adoradors del déu Corellion
Larethian i els malvats Elfs Obscurs que es van corrompre al rendir culte a Araunshnee.
El mateix Rei Fènix Camthalion Fullaverda va liderar la lluita contra els
nostres germans renegats i en la batalla final va ser ferit mortalment i el seu
arc, símbol del nostre poble mai va ser trobat. Finalment els Elfs Obscurs van
ser expulsats a l’exili i els nostres, reduïts en nombre, es van retirar a les
ciutats més antigues deixant als homes novament sols. El diari dels Darkwood
parla d’un santuari al cor del bosc on els clans rendien culte a un déu caigut
en l’oblit. Un santuari que custodiava les relíquies familiars que havien
passat de generació en generació i que els servien per protegir el bosc de
bandits i invasors. I juntament amb aquestes relíquies hi havia un arc
d’extrema bellesa. Després de llegir el diari vaig arribar a la conclusió de
que podia ser l’arc de l’últim Rei Fènix i tan jo com en Grievius ens vam
proposar localitzar el santuari. Però llavors va haver de partir amb vosaltres
a destruir les Calaveres de la Disformitat pel que vam acordar que jo buscaria
el lloc de culte i l’aniria a trobar quan en conegués la localització ja que
segons el diari del seu avantpassat només la sang d’un Darkwood pot obrir el segell
que custodia les relíquies.
En Magnòlius va
escoltar tota la història en silenci. Allò era del tot inesperat. Segons la
nova informació probablement els elfs que els havien atacat eren Elfs Obscurs.
De sobte en Wirest va caure en el que el mag li havia confessat feia una
estona.
– El company que dius
que s’han endut...
– ...és en Grievius. –
Va sentenciar el mag.
En Wirest es va posar
dempeus de cop i volta i es va cenyir la capa. Va agafar l’arc i el carcaix i
se’ls va cordar a l’esquena i es va precipitar al passadís. En Magnòlius el
seguia amb passos àgils quan de l’habitació del costat van sortir al seu encontre els dos
nans, el mitjà i el paladí.
– Eh! – Va dir en
Balfur quan en Wirest va passar pel seu costat ràpid com el vent. – On va
aquest? Magnòlius ja pots començar a cantar, que coi passa?
– No hi ha temps
companys. Refieu-vos de l’elf, us ho explicaré tot de camí però cada minut que
passa en Grievius s’allunya més –. Van respectar la petició del mag i es van
dirigir escales avall, van sortir de la taverna i en Magnòlius va informar a en
Wirest de que disposaven de dos cavalls. Van caminar fins l’estable i es van
endur els equins deixant el carro allà on era. Aquell trasto només els retardaria.
El grup va guiar a en Wirest al bosc. De camí en Magnòlius va compartir tot el
que sabia amb els seus companys.
– Possiblement els Elfs
Obscurs s’han assabentat de l’existència del santuari i de que la sang del
vostre company és la clau per accedir-hi. Ells també estaran interessats en reclamar l'arc de l'últim Rei Fènix.
En Balfur i en Wilbern
anaven al damunt d’un cavall i l’Ulgrim i l’Aerlian al damunt de l’altre. En
Magnòlius i en Wirest es movien amb agilitat entre els arbres guiant als
animals tan de pressa com els era possible. Aviat en Wirest va trobar un
rastre. Va demostrar ser un rastrejador excel·lent, allí on la resta veia fulles i sotabosc l'elf veia un camí. Coneixia els boscos i les tècniques amb les que els seus enemics intentaven ocultar el seu rastre.Quatre petjades diferents s’internaven encara més al bosc. Les van
seguir durant un parell d’hores i van arribar a un petit clar amb un foc del
que només en quedaven les brases. Els que anaven a cavall van desmuntar.
– Deuen haver acampat
aquí. – Va dir l’elf que investigava els voltants. Va trobar una corda entre les
fulles i unes petjades que es dirigien a un arbre on morien. En el seu lloc
les marques dels cascs dels cavalls s’allunyaven del campament. L’elf va dirigir
una mirada carregada de preocupació al grup i va dir. – Veieu aquesta corda? No
sé com ho ha fet però ha aconseguit escapar. Les seves passes es dirigeixen a aquest arbre on després de deslligar-se deu haver agafat un dels cavalls dels seus raptors.
– Això és genial! – Va
dir en Wilbern. – Ara només l’hem de trobar.
– Mireu bé les marques
dels cascs –. Els va instar en Wirest. – N’hi ha dos parells de diferents. A
més a més hi ha petjades de botes que segueixen la mateixa direcció. Poder en
Grievius s’ha alliberat però els seus raptors el persegueixen i si el troben
abans que nosaltres no crec que mostrin clemència.
No hi havia temps a perdre.
En Wirest i en Magnòlius van prendre un dels cavalls i l’Aerlian va agafar l’altre.
Els dos elfs pesaven poc i l’Aerlian era el que millor sabia muntar dels que
quedaven. Van decidir no carregar massa els animals per no perdre velocitat. En
Balfur, l’Ulgrim i en Wilbern els seguirien a peu.