La Sang del Bosc (part II)

El gèlid acer va travessar la roba i la pell de l’explorador. La manca d’il·luminació el va salvar d’un cop letal ferint-lo amb un tall profund en el costat esquerra a l’alçada de les costelles. El jove es va despertat amb un crit de dolor. L’Aerlian va reaccionar amb rapidesa desembeinant l’espasa i intentant colpejar a l’agressor però l’arma va picar contra una de les parets mentre descrivia un arc perdent la major part de l’impuls i rebotant contra l’armadura de cuir d’aquell desconegut. En Grievius va allargar la mà i es va fer amb la daga que sempre duia a sobre apunyalant a l’home que havia intentat matar-lo. La fulla va traspassar el cuir i l’explorador va notar la càlida sang que li relliscava per la mà. L’agressor va caure a terra i en Wilbern i en Ulgrim van aparèixer per la porta. En veure que aquell home s’ofegava amb la seva sang en Grievius va entendre que li havia perforat un dels pulmons. Tenia poc temps abans de que aquell miserable passés a millor vida.

– Digues qui t’envia? – Va preguntar l’explorador.

L’home semblava desconcertat. Mirava el seu entorn com si no reconegués on era.

– On...sóc? Que faig aquí...? – La boca se li va omplir de sang que va vomitar al terra.

– M’has atacat mentre dormia. Digues qui t’envia i posaré fi al teu patiment.

– L’home de l’armadura. Ell m’ho va dir... – Va tornar a escopir sang en abundància i va afegir. – Jo no volia però ell m’ho va ordenar.

– Què et va ordenar? – Va gairebé cridar en Grievius.

– Mata’l...

Aleshores la boca se li va tornar a omplir de sang i un fulgor d’un verd intens va il·luminar els ulls d’aquell home que va passar a millor vida sobre un toll de sang que s’escampava. Des de la porta els va arribar un xiscle. La jove filla del taverner s’havia llevat al sentir tot aquell soroll i mirava el cos sense vida amb cara d’espant. El seu pare no va trigar a aparèixer corrent des de l’altre extrem del passadís. En veure l’home mort va baixar les escales a córrer cuita i es va dirigir a l’exterior de la taverna.

– Deu haver anat a avisar a la guàrdia. Hem de marxar d’aquí ja mateix –. L’Aerlian va sanar amb els seus poders la ferida de l’explorador i va afegir. – Wilbern tu desperta en Balfur i que en Ulgrim s’encarregui d’en Magnòlius, nosaltres recollirem les coses i ens reunirem als estables.

Dit això el mitjà va córrer a l’habitació d’en Balfur. L’alcohol havia deixat al nan fora de combat i en Wilbern el va haver de sacsejar vàries vegades abans no obrís els ulls.

– Aarghh...el cap... què passa Wilbern?

– No hi ha temps per explicacions, hem d’abandonar la ciutat. Recull les teves coses i vine amb mi –. En Balfur va notar la preocupació en la veu del mitjà i es va afanyar a recollir les coses sense fer més preguntes. Es van trobar amb l’Ulgrim i en Magnòlius que sortien de l’habitació de l’elf i tots quatre es van dirigir a corre cuita cap als estables. Els nans van començar a preparar els cavalls. Mentrestant en Grievius i l’Aerlian tot just sortien de la taverna quan van veure un grup de soldats amb torxes que es dirigien cap a ells des de l’altre punta del carrer.

– Ja està bé –. Va dir l’explorador aturant-se en sec. – No he fet altra cosa que defensar-me d’un home que ha intentat matar-me. Netejaré el meu nom i marxarem d’aquesta ciutat sense càrrecs sobre els que respondre.

Des de baix del carrer els va arribar “Preneu-los!” mentre mitja dotzena de guàrdies corria cap a ells i desembeinava les armes. L’Aerlian no s’ho va pensar dues vegades. Va agafar al jove Grievius pel braç i el va arrossegar als estables sense massa dificultat.

– No!... jo no he fet res... el meu nom... netejaré el meu nom! – El tossut explorador es negava a abandonar la ciutat.

– Mira Grievius, jo també sóc un home d’honor i entenc el teu desig de respondre davant la justícia però els homes que corren a capturar-te ja han emès el seu veredicte –. Dit això l’Aerlian va agafar el jove per la camisa i amb tota la seva força el va llançar a la part de darrera del carro on va saltar ell després.

– Ja hi som tots? Agafeu-vos doncs –. Dit això en Balfur va esperonar el els cavalls amb les regnes que es van posar a galopar direcció a la porta sud posant distància amb els guàrdies que anaven a peu. En veure’ls arribar els responsables de les portes de la ciutat els van aturar.

– Les portes encara no són obertes. Ningú pot abandonar la ciutat abans de l’alba –. Va informar un d’ells.

– Som comerciants i tenim un llarg camí per endavant –. Va mentir en Balfur. – Si no sortim ara mateix no podrem arribar al nostre destí abans de la caiguda del sòl i ens veurem forçats a aturar-nos i passar la nit al ras. Ja sabeu com estan de perillosos els camins així que us preguem que ens deixeu sortir abans d’hora.

– Està bé Vincent, deixa’ls marxar. Són simples comerciants no els compliquem el viatge a aquesta bona gent –. Va dir el guàrdia més gras.

– Podran marxar quan arribi l’alba. Ja saps que jo no poso les normes. Si no els agrada que parlin amb el comte i tornin amb una nota segellada, bona sort amb això per cert –. Va dir l’altre guàrdia.

– Va home, no seria la primera vegada que fem la vista grossa. Que marxin i que ens deixin seguir amb la xerrameca.

Mentre aquells dos continuaven discutint l’Ulgrim Ferroardent va veure com la llum de les torxes arribava des de darrera. Aviat serien tan a prop d’ells com per cridar als guàrdies de la porta de que els impedissin el pas. Aleshores l’Ulgrim es va posar dempeus al seient del carro i va assenyalar amb el dit índex al guàrdia que remugava al temps que li deia.

– Obre!

Aquest va deixar de remugar a l'instant i va demanar al guàrdia més amable que l’ajudés a obrir les portes, que no tenia sentit discutir més estona per una nimietat com aquella. Quan el pas va ser lliure d’obstacles en Balfur va arrencar i va travessar els murs de la ciutat a regna solta mentre el grup de guàrdies que els perseguia reprenia i vociferava als que els havien obert les portes. El carro saltava perillosament amb cada sot que agafava però no van minorar el pas fins que van perdre la ciutat de vista. Havien agafat el camí que es dirigia cap al sud. Més enllà de la ciutat de Heisburg els companys no sabien amb que toparien, ningú els havia parlat què hi havia en aquelles terres. Els camps de conreu van deixar pas al bosc que creixia a ambdues bandes del camí. L’única cosa que tenien clara és que el millor que podien fer era seguir aquell camí de terra compactada. Els camins tard o d’hora sempre acaben conduint a pobles i ciutats. Aviat van veure com una caravana formada per quatre carruatges s’aproximava cap a ells en sentit contrari. Quan es van apropar la caravana va minorar el pas fins a aturar-se.

 – Bona dia tingueu, veniu de Heisburg? – Els va dir un home gras amb bigoti castany.

–Bon dia gentilhome. Així és –. Va respondre en Balfur. – Ens dirigim al sud per abastir-nos de noves mercaderies amb les que comerciar –. Va mentir.

– Doncs seguiu aquest mateix camí i arribareu a Riverside. És un poblet fortificat però el comerç és una de les seves principals activitats. Nosaltres venim d’allí. De comprar teles i oli amb la intenció de canviar-los a Heisburg per acer i joies. Per cert com estan els camins? Heu trobat bandits?

– Tot tranquil fins ara. Podeu avançar sense por –. En Balfur es va fixar en que alguns dels homes que acompanyaven la caravana eren mercenaris contractats per a protegir el seu contingut. – A quan estem de Riverside?

– No arribareu abans de que es faci fosc. Si continueu fins que el sol es comenci a pondre i partiu amb la primera llum de l’alba arribareu abans del migdia. Que tingueu sort i que Yondala protegeixi la vostra ruta –. Dit això l’home va saludar als herois i va reprendre la marxa.

Sense masses més opcions el grup va acordar avançar fins a Riverside, descansar i comprar material i provisions pel seu viatge a Kerathorn, és a dir, dur a terme el que tenien planejat fer a Heisburg però que per l’incident que havien tingut a la posada no havien aconseguit. Les provisions que van comprar a la fortalesa dels nans tan sols els donarien per sopar aquest vespre i dinar el dia següent. Havia estat un encert comprar provisions per dos dies donat el que havia succeït a la gran ciutat. Quan el sol va començar a pondre’s el grup es va apartar del camí com ja ho havia fet altres vegades i va buscar un lloc ocult pels arbres on encendre un foc. Van sopar pa i carn salada i van establir els torns de guàrdia. Aquesta nit els tocaria a en Magnòlius, l’Aerlian i en Balfur i així la resta del grup podria descansar més hores. En Wilbern va reduir el foc a brases per mantenir l’escalfor del campament però evitar cridar l’atenció durant la nit. Aviat el tots dormien tret d'en Magnòlius que feia la primera guàrdia. Quan va passar el seu torn el mag va despertar l’Aerlian i es va arraulir a prop de les brases. El paladí va prendre el relleu i va seure al carro des d’on tenia una visió perifèrica dels voltants. El bosc també dormia i tan sols el so dels grills trencava el silenci. Gairebé havia finalitzat la seva guàrdia quan l’Aerlian va notar una fiblada al coll. Es va posar dempeus per l’ensurt i es va dur la mà allí on havia notat la punxada. Es va adonar que tenia alguna cosa clavada així que va tibar d’ella i se la va acostar als ulls. Era un dard. Un dard platejat amb plomes negres. En aquell moment va tenir molt clar que els atacaven. Es disposava a donar l’alarma quan de sobte la son el va envair.

– Alerta... – Va aconseguir balbucejar abans de caure des de sobre el carro. Ja fos gràcies a les seves paraules o al so metàl·lic de les diverses peces de l’armadura al colpejar el terra el grup es va despertar. Es van alçar tots amb rapidesa amb les armes a les mans  per veure com el paladí restava estirat a terra. El mag es va dirigir a ell i li va prendre el pols.

– Es viu –. Va informar i aleshores va veure el dard que aferrava amb la mà. Abans de que pogués compartir el seu descobriment va notar una fiblada al clatell. Es va arrencar un petit projectil igual que el que tenia el seu company i de sobte les seves forces l’abandonaven. En Magnòlius va caure primer de genolls i després sobre un costat i va quedar submergit en un profund son.

– Allí entre els arbres! – Va exclamar en Grievius que havia vist com una ombra es movia. Fossin qui fossin els seus atacants es movien amb sigil i els havien agafat per sorpresa. L’explorador va disparar el seu trabuc en direcció als arbres i el tro va trencar el silenci. Es van moure fins al carruatge que van fer servir de cobertura contra els dispars dels seus enemics. En veure que es refugiaven quatre figures van sortir del bosc. Dues per la zona del bosc que quedava a la dreta del carro i dues per l’esquerra. Eren figures altes i primes i les caputxes els ocultaven el rostre. Tres vestien armadures de cuir tan negre com la nit, botes altes i dels costats penjaven les espases en la seva beina. A la mà duien sarbatanes i a l’esquena ballestes. La quarta figura vestia una túnica tan fosca com les armadures i no duia cap arma. Aquells no eren simples bandits. Es movien amb una elegància i una precisió pròpia dels assassins, es fonien amb l’entorn i es confonien amb les ombres. Quan van ser a uns metres del carruatge van canviar les sarbatanes per les ballestes. Aleshores el personatge de la túnica va parlar.

– Entregueu al noi i us deixarem marxar. No tenim cap interès en la resta del grup. Resistiu-vos i morireu tots –. Els companys es van mirar des de la cobertura que els oferia el carro. El noi? Podia ser que aquelles persones busquessin a en Grievius? En Balfur va parlar en veu baixa al grup.

– No sé què vol aquesta gent de tu però és evident que no t’entregarem. Malgrat que en Magnòlius i l’Aerlian siguin fora de combat encara quedem quatre per plantar-los cara.

– El millor serà separar-nos doncs –. Va proposar l’Ulgrim Ferroardent. – Jo i el noi ens encarreguem del de la túnica i del seu company i vosaltres dels que venen per l’esquerra.

Els quatre van assentir i uns segons després un Balfur carregava amb l’escut per davant contra els dos encaputxats a l’esquerra del carro. Aquests van disparar les seves ballestes però els virots es van clavar a l’escut del nan. En Grievius va disparar el trabuc contra un dels assaltants de la dreta fallant el tret. Per la seva banda en Wilbern va aprofitar la confusió per esmunyir-se entre els arbres amb la intenció de sorprendre per darrera els enemics contra els que avançava en Balfur. Aleshores la figura de la túnica va començar a murmurar unes paraules. Estava conjurant i l’Ulgrim no estava disposat a permetre-ho. Va sortir de sota el carro i va carregar com ho feia l’altre nan amb l’escut per davant. Tots dos nans van impactar els seus objectius abatent-los contra el terra. Per la seva banda l’Ulgrim havia interromput el conjur però l’altre figura va aprofitar per desembeinar l’espasa i atacar-lo. La fulla va impactar contra l’armadura de malla i el nan el va encarar. Des d’aquesta distància va poder veure que els seus assaltants eren elfs. L’Ulgrim el va senyalar amb el dit índex i va ordenar:

– More’t –. Gairebé a l’instant l’elf va caure a terra i va restar inert. En Wilbern que ho havia vist tot entre els arbres no donava crèdit dels poders del sacerdot. Aleshores el nan es va dirigir cap a l’elf i li va colpejar la cara amb la maça. Aquest es va incorporar sobtadament proferint un xiscle terrorífic i llançant talls amb l’espasa com si s’hagués tornat boig. – Llàstima. Has tingut sort de que entre la foscor i el fragor del combat no t’hagi esclafat el crani.

L’atac del sacerdot en efecte no havia acabat amb ell però li havia desfigurat la cara deixant-lo malferit. Mentrestant en Balfur combatia contra un elf destral contra espasa mentre l’altre s’incorporava del terra. En Wilbern va abandonar el refugi dels arbres i va avançar amb cautela contra l’elf que ja tornava a ser dempeus i carregava la ballesta donant-li l’esquena. Va cobrir la meitat de la distància que els separava i quan tan sols era a uns metres del seu objectiu aquest es va donar la volta i la fulla del mitjà el va ferir al costat penetrant l’armadura i fent brollar la sang. La ballesta es va disparar per accident i la sageta es va perdre en l’espessor del bosc. En Balfur i en Wilbern lluitaven contra dos dels elfs quan el mag de túnica fosca va entornar els ulls i va entrar en trànsit.

– De pressa Grievius dispara! – El va acuitar l’Ulgrim.

L’explorador va apuntar, va agafar aire i va prémer el gallet. L’arma va tronar però el jove havia disparat tota la vida amb arc i fletxes i aquell dispositiu encara li resultava poc familiar. Va fallar el seu objectiu i aquest va acabar el seu conjur. En acabar de pronunciar les últimes paraules va obrir la mà i va llançar un grapat de sorra en la direcció on en Balfur i en Wilbern combatien. De sobte el nan va notar com la màgia l’envaïa i el cansament i les ganes de dormir s’apoderaven d’ell. Però la seva raça era coneguda per la seva tossuderia i per posseir una resistència innata a la màgia pel que en Balfur va resistir el conjur, va sacsejar el cap i va tornar a aferrar amb força la seva arma. En Wilbern però va caure a terra i va començar a respirar profundament amb els ulls tancats. Ja només quedaven els dos nans i l’explorador dempeus. L’Ulgrim Ferroardent va aprofitar que el mag es recuperava del llançament del conjur per saltar-li al damunt i llançar-lo de nou a terra. Aleshores en Grievius va sentir com el personatge de la túnica començava a cridar mentre intentava posar-se dret. Finalment va colpejar a l'Ulgrim a la cara, va rodar cap a un costat i es va alçar mentre continuava cridant com si l’haguessin pres foc. De sobte va callar i va restar dempeus immòbil i en silenci.

– Rendeix-te i deixarem viure els teus amics. – L’elf de la cara desfigurada pel cop de maça es va dirigir a en Grievius. L’explorador va sospesar aquella oferta. En Balfur es trobava flanquejat per dos elfs i semblava exhaust i ferit. En Ulgrim respirava amb dificultat i ell mateix no els havia estat de massa utilitat amb la seva nova arma. Mentre considerava totes les opcions i intentava guanyar temps un dels elfs propers a en Balfur, el que havia estat ferit per en Wilbern, va deixar caure la ballesta i va agafar la sarbatana. El dard va solcar l’aire i es va clavar al coll del sacerdot. En Ulgrim va caure a terra amb un “pof” i no es va tornar a aixecar.

– Està bé. – Va dir finalment el jove. – Vindré amb vosaltres a canvi de que marxem immediatament.

– Què fas? No pots confiar en aquests miserables –. Li va retreure en Balfur.

– Té raó –. Va dir l’elf de la cara ensangonada. – En altres circumstàncies estaríem encantats d’arrencar-vos la pell en vida i cremar els vostres cossos però resulta que estem ferits i no tenim temps per allargar més aquest combat. No us equivoqueu, si ens planteu cara us matarem a tots però estem disposats a prendre el noi i marxar per on hem vingut. – L’elf va donar una puntada de peu on dormia l’Ulgrim i aquest va deixar anar un crit ofegat i es va remoure en somnis.

– Està bé Balfur, és el millor per a tots –. Va dir en Grievius.

– Et trobarem, una vegada es despertin et cercarem i acabarem amb ells –. Va prometre el guerrer nan.

– Encara en tenen per una estona. – Va dir l’elf de la sarbatana amb un somriure malvat. – Per quan es llevin ja serem lluny d’aquí i crec que ens emportem el vostre explorador pel que us desitjo sort seguint el rastre a través del bosc.

Amb aquestes paraules els tres elfs es van reunir al voltant d’en Grievius i van marxar bosc endins deixant al mag de túnica negra allà on havia quedat. Quan es va quedar sol en Balfur va intentar despertar als seus companys un a un. Els va sacsejar, cridar i bufetejar però aquells dards els havien submergit en un son profund i antinatural. Després d’uns minuts el nan es va donar per vençut i es asseure a terra on va intentar recuperar forces i va atendre les seves ferides. L’armadura de bronze l’havia protegit pràcticament de tot atac i tret d’algunes ferides superficials el nan estava bé. Va aprofitar per examinar l'home de la túnica del que només veia la silueta. Quan el va tenir aprop va veure que s'havia convertit en pedra. A prop dels seus peus va trobar un llibre gruixut amb les cobertes de cuir gastades i repletes de símbols arcans. En Balfur va reconèixer que es tractava del llibre de conjurs d'aquell mag. Al cap d’un parell d’hores l’Aerlian es va incorporar.

– Què ha passat? Em sento marejat i el cap em batega –. El paladí va observar al seu voltant i després va clavar la mirada a en Balfur. Mentre el nan el posava al dia sobre el que havia succeït la resta es va anar despertant pel mateix ordre en que havien sigut afectats pels dards. En Magnòlius va obrir els ulls i es va assabentar de com els seus atacants havien resultat elfs i de com s’havien endut en Grievius. En Balfur va aprofitar per explicar-li com havia trobat el llibre d'encanteris del mag que els havia atacat i el va entregar a en Magnòlius.

– Tu en faràs millor ús d'això. Jo no vull tenir a veure amb la màgia –. Li va dir el nan.

Uns minuts més tard en Wilbern i l’Ulgrim abandonaven el seu son i s’unien a la resta.

Tan bon punt tots estaven desperts van intentar trobar el rastre dels elfs però sense massa èxit. En Balfur recordava haver-los vist marxar direcció sud però això era tot el que tenien.

– Si han anat direcció sud passaran a prop de Riverside. Proposo agafar el camí de nou i fer via cap al poble a veure si algú ha vist o sentit alguna cosa sobre els elfs. I si això no funciona sempre podem mirar de contractar un rastrejador. – La proposta d’en Magnòlius els va semblar la més assenyada pel que van fer això mateix. Van pujar al carro i van tornar al camí direcció al poble de Riverside. El sol començava el seu ascens banyant el bosc de tonalitats daurades. Si no fos per la pèrdua d’un company el grup podria haver apreciat la bellesa del paratge que tenien a banda i banda. Però la realitat era ben diferent, el vehicle avançava amb el so dels cascs dels cavalls i el girar de les rodes de fusta. No es van creuar amb cap caminant ni tampoc ningú va obrir la boca i finalment van veure els murs baixos i irregulars a l’horitzó quan el sol arribava al punt més alt. El carruatge va creuar les portes de Riverside que eren obertes i custodiades per un guarda que els va fer senyals amb la mà perquè continuessin el seu camí. A banda d’una petita guarnició formada per poca més d’una vintena d’homes armats el poble no tenia més defenses. Un dels afluents del riu principal que transcorria paral·lel al camí circulava per l’interior del poblat creant una barrera natural entre el temple i la taverna més gran que quedarien separats de la resta de cases de no ser per un ample i baix pont de fusta. El grup es va dirigir directament a la taverna. Com que ningú va sortir a atendre els cavalls ells mateixos els van conduir a l’estable i els van acomodar. Aleshores van entrar a l’establiment. La taverna era pràcticament buida a aquella hora del dia. El amo, un home amb cabells llargs i foscos de constitució robusta els va explicar que la gent s’estimava més anar a la taverna del centre, a l’altra banda del riu però que el seu establiment era preferit pels aventurers que buscaven repòs.

– Estem buscant un grup d’elfs que viatgen amb un humà. És possible que hagin passat per aquí entre la matinada i ara. En sabeu alguna cosa? – Va preguntar l’Aerlian.

– No he sentit res sobre uns elfs. Sou els primers aventurers que s’allotgen a la taverna des que he obert aquest matí.

La decepció del grup en sentir les notícies de l’home era evident. Potser algú altre hauria vist alguna cosa, el temps jugava en contra seu i no es podien permetre perdre ni un segon més. En Balfur es dirigia cap a la sortida quan el taverner va afegir.

– A no ser que... bé no crec que tingui relació amb les persones que busqueu.

– Si sap alguna cosa parli. Un company nostre està en perill. Qualsevol informació que ens pugui donar serà ben rebuda –. L’Aerlian gairebé implorava a l’home.

– Bé però escolteu, no vull problemes a la taverna ni al poble. El que hagueu de resoldre ho resoleu amb calma o fora de la ciutat. Fa un parell de dies va arribar al poble un elf. Estava esperant a unes persones però viatjava sol pel que sé.

L’espurna de l’esperança es va tornar a encendre entre els membres del grup.

– On és aquest elf ara –. Va preguntar en Magnòlius amb tanta paciència com li va poder ser possible.

– S’allotja aquí. Ha pagat per avançat però ha sortit abans que pogués preparar-li l’esmorzar. Pel que tinc entès tornarà cap al vespre. Sempre fa el mateix, marxa quan comença el dia i tornar amb la posta del sol. Quan torna sempre em pregunta el mateix, vol saber si algú ha demanat per ell. Jo li dic que no i li pujo el sopar a l’habitació on se’l menja tot sol.

– Si és així l’esperarem –. Van pagar per avançat les habitacions de tots amb la condició de que no revelés la seva presència quan l’elf tornés i es van dirigir al centre de la ciutat a reunir informació. La seva expedició va resultar infructuosa. Ningú al poble sabia res d’un grup d’elfs. En el fons era d’esperar. Devien haver evitat els nuclis urbans i s’haurien mantingut ocults al bosc. Si era així possiblement s’haurien mogut a un ritme més lent que ells que havien circulat pel camí. Amb una mica de sort no s’haurien allunyat massa encara. Van tornar a la taverna on van dinar a la sala comú. En acabat van informar al taverner que serien a la segona habitació de la primera planta i li van demanar que els avisés quan l’elf fos a la seva. Les següents hores els van semblar eternes. Ningú tenia masses ganes de conversar i els intents d’en Wilbern per animar la tarda van ser un fracàs. Mica en mica el sol es va anar apagant i les torxes prenien a l’altra banda del riu allí on s’agrupaven les cases. Al cap d’una estona van trucar a la porta. El taverner va treure el cap per l’escletxa i els va fer un moviment de cap afirmatiu després del qual va desaparèixer sense recordar-los abans que no volia baralles o avisaria a la guàrdia.

–  No sabem si treballa amb els elfs que han segrestat a en Grievius però atès que és la nostra única pista hem d’esbrinar que és el que sap –. Va dir l’Aerlian.

– Al respecte d’això crec que seria més productiu si parlo amb ell a soles –. Va dir en Magnòlius. – Si veu arribar a un grup com aquest armat fins les dents no crec que es mostri molt disposat a cooperar.

La resta hi va estar d’acord. Si en Magnòlius es veia en problemes xiularia demanant ajut. El mag es va aixecar del llit on seia i es va dirigir a l’habitació del final del passadís. Va trucar tres cops i va esperar. Quan es disposava a trucar de nou algú va obrir la porta. Un elf de cabells foscos i ulls marrons el mirava encuriosit. La seva pell clara rivalitzava amb la d’en Magnòlius que va ser el primer en parlar.

– El taverner m’ha explicat que un elf s’allotjava en aquest mateix establiment. He pensat que podria aprofitar la meva estada aquí per intercanviar algunes paraules amb una ànima afí.

L’elf el va mirar uns segons més sense dir res i llavors es va apartar a un costat convidant-lo a entrar. Quan aquell desconegut va tancar la porta i li va oferir seient els ulls del mag van recórrer l’habitació. Una capa verda reposava sobre la cadira i un arc llarg de fusta clara i d’exquisida manufactura estava recolzat contra el racó juntament amb un carcaix de cuir replet de fletxes de ploma blanca.

– És estrany trobar un elf lluny de les seves terres. Entenc el teu desig de voler compartir una estona amb un dels teus –. En Magnòlius es va fixar que el seu interlocutor vestia roba de viatge. Una camisa clara i uns pantalons marrons de lli amb unes botes altes cuir. La indumentària estava desgastada per l’ús però aquell desconegut tenia millor aspecte que qualsevol dels membres del grup del mag que semblaven una colla de mercenaris. – I doncs, què et porta a Riverside?

En Magnòlius va meditar les següents paraules que havien de sortir de la seva boca.

– El meu nom és Magnòlius i sóc originari del bosc de Faêrindel on vaig créixer fins que la necessitat de conèixer les meravelles ocultes més enllà de la meva terra natal em van fer abandonar la llar. Des de llavors viatjo allí on em porta el destí, coneixent persones d’allò més interessant i visitant paratges que et roben l’alè.

En veure que en Magnòlius esperava resposta l’altre elf es va presentar.

– Jo sóc en Wirest. Vinc de la ciutat de Nirvendil, al nord-oest d’aquí però he viatjat fins a Riverside en motiu d’un rencontre amb un antic company.

– Vaja no sou el primer elf amb el que ensopego de camí a aquí. Ahir vaig topar amb quatre elfs que viatjaven en aquesta mateixa direcció. Potser és a ells a qui espereu?

En Wirest semblava sorprès i desconcertat.

– No, no és un elf a qui espero. De totes maneres jo no em vaig creuar amb cap altre dels nostres. Que curiós, s’allotgen al poble aquests elfs dels que parles?

En Magnòlius sentia que l’única pista que tenien s’escorria entre les seves mans. S’ho havia temut al entrar a l’habitació. Els seus assaltants vestien capa negra i la capa de viatge d’aquell elf era verda. Un arc enlloc de les ballestes, plomes blanques enlloc de negres i la cara de sorpresa en anomenar el seu encontre anterior amb els elfs havien esmicolat l’esperança de trobar en Grievius. No tenia massa sentit continuar amb aquella farsa.

– Veureu en realitat no viatjo sol. M’acompanyen uns amics i ahir a plena nit els elfs dels que us he parlat ens van sorprendre mentre dormíem i es van endur a un dels membres del nostre grup. En descobrir que a Riverside s’allotjava un elf teníem l’esperança de que estigués relacionat amb els nostres assaltants.

En Wirest va trigar en assimilar la història que li relatava el mag. Aquesta vegada no va mostrar sorpresa, la seva expressió es va mantenir impassible.

– Aquests elfs dels que parles, els vas poder veure bé? – Va preguntar finalment.

– No vaig tenir ocasió. Em van disparar un dard de plomes negres que em va submergir en un profund son. Els meus companys els van combatre cos a cos i van veure els seus rostres. La pell clara i les orelles en punxa, eren àgils i destres amb l’espasa i la ballesta. No tenen cap dubte de que eren elfs.

– Qui són els teus companys? – En Magnòlius va notar un to de preocupació en les paraules d’en Wirest.

– Dos humans, un és explorador i l’altre un paladí. També hi ha un mitjà amb les mans molt llargues i...

– ... i un guerrer nan –. Va acabar en Wirest.

– Com ho saps? Bé dos nans, un sacerdot de Moradin que s’ha incorporat recentment al grup. Però... com és possible?

– Perquè és a vosaltres a qui espero. A en Grievius i als companys amb els que viatja –. Les paraules d’en Wirest van deixar al mag sense alè. En veure la cara d’estupefacció que feia va afegir. – En Grievius i jo ens coneixem des de fa temps. Havíem viscut tot tipus d’aventures abans no s’unís a vosaltres. Un bon dia va trobar un diari familiar entre les poques coses que havia heretat escrit en una llengua antiga i me’l va donar perquè el desxifrés. La llengua en qüestió era un dialecte entre l’Èlfic i una variant extinta del Comú. No em va costar massa traduir-lo i vam descobrir que el diari pertanyia a un avantpassat llunyà d’en Grievius. Allí es relatava com segles enrere diversos clans d’homes van convertir aquests boscos en el seu refugi. Caçadors i druides vivien en famílies fins que els Darkwood, el clan al que pertany en Grievius, va unificar als habitants del bosc. Va ser la primera ciutat d’humans que es fundava tan al nord. En aquell llavors no eren ni un centenar d’habitants i lluny dels civilitzats imperials aquelles persones eren salvatges nòrdics. En aquells temps els elfs van expandir els seus dominis i alguns assentaments èlfics van entrar en contacte amb aquests bàrbars. Amb el temps la nostra raça els va ensenyar els secrets del bosc, la caça i van compartir els coneixements amb aquella gent que mica en mica es va anar civilitzant superant en molts aspectes als homes de les terres de l’Imperi. Mig segle després va tenir lloc la Gran Escissió que va separar al poble èlfic en els Elfs de la Llum adoradors del déu Corellion Larethian i els malvats Elfs Obscurs que es van corrompre al rendir culte a Araunshnee. El mateix Rei Fènix Camthalion Fullaverda va liderar la lluita contra els nostres germans renegats i en la batalla final va ser ferit mortalment i el seu arc, símbol del nostre poble mai va ser trobat. Finalment els Elfs Obscurs van ser expulsats a l’exili i els nostres, reduïts en nombre, es van retirar a les ciutats més antigues deixant als homes novament sols. El diari dels Darkwood parla d’un santuari al cor del bosc on els clans rendien culte a un déu caigut en l’oblit. Un santuari que custodiava les relíquies familiars que havien passat de generació en generació i que els servien per protegir el bosc de bandits i invasors. I juntament amb aquestes relíquies hi havia un arc d’extrema bellesa. Després de llegir el diari vaig arribar a la conclusió de que podia ser l’arc de l’últim Rei Fènix i tan jo com en Grievius ens vam proposar localitzar el santuari. Però llavors va haver de partir amb vosaltres a destruir les Calaveres de la Disformitat pel que vam acordar que jo buscaria el lloc de culte i l’aniria a trobar quan en conegués la localització ja que segons el diari del seu avantpassat només la sang d’un Darkwood pot obrir el segell que custodia les relíquies.

En Magnòlius va escoltar tota la història en silenci. Allò era del tot inesperat. Segons la nova informació probablement els elfs que els havien atacat eren Elfs Obscurs. De sobte en Wirest va caure en el que el mag li havia confessat feia una estona.

– El company que dius que s’han endut...

– ...és en Grievius. – Va sentenciar el mag.

En Wirest es va posar dempeus de cop i volta i es va cenyir la capa. Va agafar l’arc i el carcaix i se’ls va cordar a l’esquena i es va precipitar al passadís. En Magnòlius el seguia amb passos àgils quan de l’habitació  del costat van sortir al seu encontre els dos nans, el mitjà i el paladí.

– Eh! – Va dir en Balfur quan en Wirest va passar pel seu costat ràpid com el vent. – On va aquest? Magnòlius ja pots començar a cantar, que coi passa?

– No hi ha temps companys. Refieu-vos de l’elf, us ho explicaré tot de camí però cada minut que passa en Grievius s’allunya més –. Van respectar la petició del mag i es van dirigir escales avall, van sortir de la taverna i en Magnòlius va informar a en Wirest de que disposaven de dos cavalls. Van caminar fins l’estable i es van endur els equins deixant el carro allà on era. Aquell trasto només els retardaria. El grup va guiar a en Wirest al bosc. De camí en Magnòlius va compartir tot el que sabia amb els seus companys.

– Possiblement els Elfs Obscurs s’han assabentat de l’existència del santuari i de que la sang del vostre company és la clau per accedir-hi. Ells també estaran interessats en reclamar l'arc de l'últim Rei Fènix.

En Balfur i en Wilbern anaven al damunt d’un cavall i l’Ulgrim i l’Aerlian al damunt de l’altre. En Magnòlius i en Wirest es movien amb agilitat entre els arbres guiant als animals tan de pressa com els era possible. Aviat en Wirest va trobar un rastre. Va demostrar ser un rastrejador excel·lent, allí on la resta veia fulles i sotabosc l'elf veia un camí. Coneixia els boscos i les tècniques amb les que els seus enemics intentaven ocultar el seu rastre.Quatre petjades diferents s’internaven encara més al bosc. Les van seguir durant un parell d’hores i van arribar a un petit clar amb un foc del que només en quedaven les brases. Els que anaven a cavall van desmuntar.

– Deuen haver acampat aquí. – Va dir l’elf que investigava els voltants. Va trobar una corda entre les fulles i unes petjades que es dirigien a un arbre on morien. En el seu lloc les marques dels cascs dels cavalls s’allunyaven del campament. L’elf va dirigir una mirada carregada de preocupació al grup i va dir. – Veieu aquesta corda? No sé com ho ha fet però ha aconseguit escapar. Les seves passes es dirigeixen a aquest arbre on després de deslligar-se deu haver agafat un dels cavalls dels seus raptors.

– Això és genial! – Va dir en Wilbern. – Ara només l’hem de trobar.

– Mireu bé les marques dels cascs –. Els va instar en Wirest. – N’hi ha dos parells de diferents. A més a més hi ha petjades de botes que segueixen la mateixa direcció. Poder en Grievius s’ha alliberat però els seus raptors el persegueixen i si el troben abans que nosaltres no crec que mostrin clemència.

No hi havia temps a perdre. En Wirest i en Magnòlius van prendre un dels cavalls i l’Aerlian va agafar l’altre. Els dos elfs pesaven poc i l’Aerlian era el que millor sabia muntar dels que quedaven. Van decidir no carregar massa els animals per no perdre velocitat. En Balfur, l’Ulgrim i en Wilbern els seguirien a peu.

– Veieu el rastre? – Va dir en Wirest senyalant la direcció que seguien les petjades. – Degut a la persecució no s’han molestat a ocultar les seves petjades pel que us serà fàcil seguir-lo. La propera vegada que ens trobem serà amb el vostre amic de tornada –. Dit això en Wirest va esperonar el cavall i seguit de l’Aerlian els tres es van perdre entre els arbres deixant a dos nans i un mitjà enmig d’un bosc cobert per la foscor de la nit.

La Sang del Bosc (part I)

La batalla havia acabat però el caos encara regnava al Gran Saló de Pedra. Desenes de nans corrien amunt i avall socorrent i traslladant ferits. En Garl elaborava un beuratge a la caldera on la nit anterior el cuiner de la fortalesa els havia preparat el sopar. L’Aerlian va imposar les seves mans i la seva llum sanadora tantes vegades com li va ser possible fins que va quedar exhaust. La resta del grup ajudava a acomodar als ferits als llits provisionals que s’amuntegaven al voltant de la forja. Cap d’ells havia vist al líder dels nans Odrin Tresbarbes fins que un dels seus soldats els va fer cridar a la Sala d’Audiències. Els dos humans, el nan, el mitjà i l’elf es van dirigir cap allí escortats pel soldat nan que els havia anat a buscar. Quan van entrar es van trobar a en Odrin Tresbarbes dempeus amb la seva armadura encara posada esquitxada amb la sang dels ogres. Quan els va veure es va dirigir a ells arrossegant les paraules com si el pesar i el cansament tibessin d’elles cap al fons de la gola.

– Us he fet cridar amb tanta pressa per tractar un assumpte amb vosaltres. Pretenia fer-ho amb més tranquil·litat però els esdeveniments han fet que la meva preocupació principal recaigui en restablir l’orde en aquesta muntanya.

Quan Odrin Tresbarbes va fer una pausa el silenci va inundar la sala trencat pel so amortitzat dels nans atrafegats que s’escolava a través de les portes. El líder dels nans va prosseguir.

– Ahir en Garl em va parlar sobre la vostra missió. Sobre les dues Calaveres que heu destruït i sobre les dues Calaveres que us queden per destruir. Després de la meva conversa amb el gnom vaig estar rumiant sobre el vostre grup i la vostra empresa. Heu demostrat ser dignes de confiança i heu lluitat colze amb colze amb els soldats d’aquesta muntanya. Això m’ha fet decidir compartir el que sé sobre el tercer artefacte que cerqueu. Segons els nostres registres una de les Calaveres de la Disformitat s’ocultava a la l’illa de Kerathorn on està la ciutat natal dels elfs. Creiem que els elfs van custodiar i segellar l’artefacte en alguna part de l’illa però els registres són de fa molt temps i la informació que contenen podria no ser correcta. Us entrego la còpia del mapa l’illa de Kerathorn que ha fet el nostre escriba Edrim Barbatintada.

En Balfur va avançar unes passes i va recollir el pergamí enrotllat que li estenia en Odrin. Aleshores i després d’un segon de dubtar en Balfur va preguntar.

– Quan vau sentir el nom de Balfur Rocanegra per primera vegada us vau comportar de manera molt estranya amb mi i em vau demanar que amagués els meus orígens. Per què? Que teniu en contra els Rocanegra i els nans de Gröhl-Karaz?

El nan va adoptar novament aquella expressió que semblava tallada en pedra. Va prendre’s uns segons mentre rumiava en silenci i aleshores va ordenar als guàrdies que abandonessin la sala. Aquests van obeir i quan l’últim d’ells va tancar la porta darrera seu en Odrin va parlar.

– Què és el que saps sobre la caiguda de la teva fortalesa? – Va qüestionar el líder dels nans.

– Sé que a mitja nit la fortalesa es va posar en peu de guerra. Els soldats corrien a agafar les seves armes. Als més joves que ens trobàvem a l’ala oest ens van tancar al Gran Saló d’Ònix per la nostra seguretat. Van passar unes hores fins que el meu parent Thorvald Rocanegra i un grup de soldats van tornar i ens van dir que havíem d’abandonar la fortalesa. L’excavació a les mines havia arribat a molta profunditat i el so va atraure l’atenció d’un devorador de roques porpra. El cuc de mides descomunals es va obrir pas a través de la muntanya empassant-se les roques amb la seva boca rodona formada per desenes de dents en anells concèntrics. Quan va entrar a la fortalesa a través del túnel que havia excavat va agafar a tothom desprevingut. El seu cos enorme impedia el pas a través de diversos passadissos i devorava parets, columnes i tot mineral que trobava al seu pas. Sota l’amenaça imminent del col·lapse del sostre i els túnels de la fortalesa un grup de soldats liderat per en Thorvald tenia la missió d’evacuar a tants habitants de Gröhl-Karaz com fos possible i guiar-los a l’exterior. Això és el que sé explicat pel meu parent i pels soldats que l’acompanyaven.

En Odrin Tresbarbes es va prendre una llarga estona abans de respondre:

– No em correspon a mi explicar el que va succeir aquell dia. Aquesta informació s’ha fet arribar als líders de les fortaleses de nans però només els Barbesblanques, els Senyors de les Runes o el mateix Rei dels nans Durgrim Barbargent poden revelar-la i malauradament en aquesta fortalesa no trobareu a cap d’ells. Realment has lluitat amb valor i has prestat un servei impagable als nans d’aquesta muntanya. Les teves accions posen en entredit el que sé sobre el teu clan però si vols saber més em temo que hauràs de seguir cercant, no violaré les ordres de mantenir aquesta informació entre els líders. Ara si no us sap greu us demanaré que continueu el vostre camí tan aviat com us sigui possible. Tenim la reconstrucció de la nostra llar per davant.

– Ho entenem, recollirem les provisions i la resta de les nostres coses i marxarem immediatament –. Va dir en Balfur.

– Un dels meus soldats us guiarà a través de les mines fins al peu de la muntanya. Així viatjareu més de pressa, a través de les seves entranyes. Una vegada a l’exterior seguiu el camí de terra i hauríeu d’arribar a un llogaret habitat per humans en menys d’una hora de camí. Si continueu cap al sud arribareu a Heisburg, una ciutat fortificada d’humans prou gran per abastir-vos del que necessiteu. Que el vostre camí sigui il·luminat per la forja de Moradin –. Amb aquestes paraules de comiat i una reverència els aventurers van abandonar la sala i es van trobar amb el soldat que tenia instruccions de guiar-los a l’exterior. Van recollir les provisions per a un parell de dies i en Balfur va fer una última visita a la forja on el ferrer li va entregar l’alabarda reparada.

Els nans anaven i venien totalment aliens a la marxa del grup. Va ser una marxa sense més adéus que la d’en Odrin Tresbarbes, una marxa en silenci quasi furtiva. Van caminar durant una llarga estona a través dels túnels, en aquell moment deserts, guiats per la llum de les torxes i el nan embotit en una armadura de coure. Les vetes de ferro negre i altres minerals a mig extreure adornaven les parets. Unes sòlides bigues de fusta sustentaven l’excavació. Finalment van veure la llum del sòl i van sortir a l’exterior. Durant els primers minuts tots van quedar encegats mentre mica en mica els seus ulls s’acostumaven novament a la llum del dia. De sobte en Wilbern va caure en que faltava un membre del grup.

– En Garl! Hem marxat sense dir-li res.

– Ja està al corrent de tot –. Va dir el soldat – El gnom ha decidit quedar-se a la fortalesa i ajudar a en Odrin a curar als ferits amb la seva màgia i els seus beuratges. Imagino que estan tan atrafegat no ha trobat el moment per a acomiadar-se de vosaltres.

En Wilbern es va entristir. A vegades el gnom actuava com si estigués més grillat que assenyat però el mitjà li havia agafat estima.

– Seguiu el camí i trobareu el llogaret. No espereu altra cosa que quatre cases mal posades. Aquesta gent són grangers i ramaders però us indicaran com arribar a la propera ciutat –. Dit això el nan va fer mitjà volta i es va tornar a internar en la foscor dels túnels.

Sense altre lloc al que anar els aventurers van acordar prendre el camí cap al llogaret que els havien indicat i continuar amb la cerca de les Calaveres. Estava la qüestió de la gemma brillant de la que havien parlar els ogres però sense més pistes ni informació ni tan sols sabien per on començar a buscar així que seria més productiu centrar-se en destruir els dos artefactes restants dels quals, com a mínim, coneixien la ubicació d’un d’ells. Aviat el bosc va tornar a aparèixer a banda i banda del camí. Més endavant van topar amb els primers camps conreats i no massa més tard amb un petit llogaret format per no més de cinc cases modestes de fusta amb el sostre de palla. Quan van caminar entre les cases els pocs habitants d’aquell paratge se’ls van quedar mirant amb una mescla de curiositat i por. Alguns d’ells van córrer a tancar-se dins de casa acostumats als assalts dels bandits de les muntanyes. El grup no va fer cas d’aquestes reaccions i es va dirigir directa a l’únic estable visible. Van trigar una estona a fer entendre a l’amo de l’estable que no eren bandits i que l’única cosa que volien era comprar cavalls i dirigir-se a la ciutat més propera. Malauradament no disposaven d’or suficient per a comprar cinc cavalls i encara que n’haguessin tingut aquell home només estava disposat a vendre un equí que semblava més mort que viu. Finalment després d’una estona negociant l’home estava disposat a vendre els dos cavalls del seu germà i el carro que tenia per cinquanta monedes d’or. Com que tampoc els arribava van acabar acordant trenta monedes i s’encarregarien de la manada de llops que l’home deia que es menjava el seu bestiar.

– D’acord, trenta monedes i les pells dels llops pels dos cavalls i el carro. Si us dirigiu a l’est des d’aquí i us interneu al bosc hauríeu de ser capaços de seguir el rastre de les bèsties –. Dit això l’home els va excusar i va tornar a atendre les seves tasques. En Magnòlius es va encongir d’espatlles amb cara de resignació i es van posar en marxa. Van deixar l’última de les cases enrere i van a travessar un petit rierol que discorria entre els arbres. No duien més de deu minuts caminant quan de sobte els va semblar sentir una veu que els cridava de lluny. Van fer mitja volta però no aconseguien veure a ningú de manera que van continuar fent via. Pràcticament al mateix instant van tornar a sentir la mateixa veu i aquesta vegada van entendre “Eeeh! Espereu...” Van tornar a buscar amb la mirada però no van veure a ningú. En Wilbern va mirar a l’Aerlian amb els ulls molt oberts i cara desconcertada i aquest es va limitar a inclinar una mica el cap. Quan es preguntaven qui era qui els cridava va aparèixer una figura menuda però fornida embotida en cota de malla coberta per tela blanca a la part del pit i l’esquena que corria cap a ells. Abans no es plantés al seu davant el grup ja tenia clar per la llarga barba d’un pèl-roig intens que es balancejava a dreta i esquerra que aquell personatge era un nan. Es va aturar a uns metres del grup i es va inclinar agafant-se les cuixes mentre esbufegava amb el front cobert de suor. Fos qui fos aquell nan no recordaven haver-lo vist a la fortalesa.

– Si? Què... qui ets i què fas aquí al bosc? – En Grievius estava tan sorprés per l’aparició d’aquell personatge que no sabia què preguntar. El nan va trigar un parell de minuts encara a respondre mentre recuperava l’alè.

– Si, es clar...brff, perdoneu que em presenti així... porto seguint-vos des del moment en que vau baixar de la muntanya –. Va agafar aire i va continuar. – El meu nom és Ulgrim Ferroardent i el meu clan ha sentit a parlar de les proeses que vau realitzar a Ostermark. Fa uns mesos algú va robar una peça molt important de la nostra forja, un martell rúnic de molt valor que els meus volen recuperar i és per aquest motiu que us he seguit la pista amb l’esperança de donar amb vosaltres i requerir els vostres serveis –. En veure que ningú deia res en Ulgrim va afegir. – Tinc or. Estem disposats a pagar-vos tres-centes peces d’or a canvi del martell.

Realment tenint en compte la seva situació monetària actual es tractava d’una recompensa més que suculenta. En Wilbern va mirar a l’Aerlian mentre somreia i en Grievius assentia en silenci. En Magnòlius va demanar els detalls.

– Suposant que ens interessés la teva oferta, qui us va robar i on l’hauríem de buscar aquest martell? Suposo que ens donareu alguna informació sobre on hauríem d’iniciar aquesta recerca...

– Aquest és el problema. Sabem qui va robar el martell però no sabem on es va dirigir i com que ja fa mesos que us busco podria ser ja molt lluny. El seu nom era Thorvald, un nan de mitjana edat i barba negra amb alguns flocs de cabells grisos.

En sentir el nom de Thorvald a en Balfur li va fer un salt el cor. Podia tractar-se del seu parent? Primer el comportament estrany d’Odrin Tresbarbes envers els Rocanegra i ara apareixia un nan al que un tal Thorvald li havia robat un martell rúnic.

– Saps a quin clan pertanyia aquest tal Thorvald? – En Balfur volia respostes.

– No, no ens ho va dir. Va arribar brut i famèlic a la nostra fortalesa. Segons ens va explicar havia abandonat la seva llar i vivia llogant la seva destral com a caça recompenses. Però feia temps que ningú requeria els seus serveis i passava per un mal tràngol. Aleshores li vam oferir menjar i allotjament però aquella mateixa nit va trair la nostra hospitalitat i va fugir amb el martell rúnic del nostre ferrer.

Sonava com si aquell nan s’hagués vist forçat a l’exili. Tot apuntava al seu parent Thorvald Rocanegra. Pel moment en Balfur va pensar que seria més prudent amagar a en Ulgrim Ferroardent els seus orígens i es va presentar a ell com a Balfur Forjatronadora, el mateix nom que havia fet servir per passar desapercebut entre els homes d’Odrin Tresbarbes. Li va demanar uns minuts per a debatre la situació amb la resta dels companys i el nan de barba roja com el ferro roent va accedir. Després d’una llarga estona discutint els pros i els contres de l’oferta que els acabava de fer el grup es va acostar al nan i l’elf va dir.

– Tenim una missió molt important ara mateix per dur a terme i sense més informació ens temem que no et podrem ajudar. De totes maneres i si et sembla bé t'oferim la possibilitat de seguir amb nosaltres i si allí on siguem descobrim noves pistes sobre la ubicació de qui dius que t’ha robat el martell t’ajudarem.

El nan va assentir amb el cap.

– Encara hi ha més –. Va dir en Magnòlius. – Com ja t’hem explicat la nostra missió és urgent i ens estem veient retardats per una manca de liquiditat. Per això a canvi d’acompanyar-nos et demanem que financis el nostre transport fins a la ciutat d’ Heisburg. Considera-ho una inversió.

En Ulgrim es va acariciar la barba recollida en tres manyacs rematats amb un anell d’or cadascun mentre rumiava la contraoferta que li acabaven de fer.

– Mmmm... està bé accepto pagar el transport fins a Heisburg però a canvi com a membre del grup participaré de la resta de recompenses i botins que es puguin presentar mentre sigui amb vosaltres.

El grup es va mostrar d’acord i van tancar el tracte. Van tornar al llogaret i després de parlar uns minuts en privat amb l’amo de l’estable en Ulgrim va intercanviar els tres anells d’or amb que subjectava la seva barba per el carruatge i els dos cavalls. Sense perdre més temps els herois van pujar al carro atrotinat. Amb l’Aerlian i en Magnòlius al davant i els altres quatre a la part de darrera van agafar el camí del sud direcció a la ciutat d’ Heisburg quan el sòl iniciava el seu descens. Devien d’haver recorregut un terç del camí quan es començava a fer fosc. El grup va decidir apartar-se uns metres del camí i amagar el carruatge darrera uns arbres per passar la nit. Van establir torns de guàrdia en cas de que algun grup de bandits decidís jugar amb les seves vides però la nit va transcórrer sense cap incidència i amb els primers rajos de sòl emprenien novament la marxa. Heisburg estava aproximadament a un dia i mig del llogaret de les muntanyes caminant a peu. Amb el carruatge viatjaven una mica més de pressa i van veure com la muralla de pedra fosca i les cases de dues plantes es perfilaven en la distància a mitja tarda. Les portes de la ciutat encara eren obertes.

– Atureu-vos! – Els va ordenar un dels guàrdies. – Quin motiu us porta a viatjar a la ciutat de Heisburg?

– Som comerciants, venim a comprar mercaderies per vendre-les més al sud –. Va mentir en Magnòlius. El guàrdia va mirar aquell grup tan estrafalari amb diversos membres embotits en armadures de plaques i cotes de malla, tots ells visiblement armats i va arrufar les celles. Sortosament l’elf coneixia bé que la feina com a vigilant de les portes de les ciutats no solia estar massa ben remunerada i el tacte d’unes monedes a la mà d’aquell home va ser suficient per dissipar els seus dubtes.

– Us desitjo una agradable estada a la nostra ciutat –. Va dir al temps que s’apartava per deixar pas al carro. Una vegada van haver travessat les portes van demanar indicacions a la primera persona que van veure i es van dirigir a la posada més propera. El Descans del Viatger era una posada de murs gruixuts de pedra fosca i sostre de fusta. En arribar un mosso els va sortir a l’encontre i va conduir els cavalls i el carro als estables del darrera on hi havia aigua i farratge pels animals. El grup va entrar a l’establiment on diverses persones mantenien converses animades des dels seus respectius llocs i van seure a una taula de fusta prou gran per a tots. De seguida els va atendre una noia molt jove de cabell castany i somriure afable. Van demanar sis cerveses i el que tinguessin de sopar. Estaven cansats del viatge en aquell carro atrotinat i planejaven sortir tant bon punt obrissin les portes de la ciutat a l’alba del dia següent. A fora encara no era del tot fosc però els encarregats de prendre les torxes i els brasers feien la seva feina als carrers principals. Aviat va tornar la noia amb una safata amb les sis gerres de cervesa, els va servir i va tornar a marxar.

– Bé, ens hem desviat una mica de la nostra ruta a Kerathorn però si és per beure cervesa nòrdica i menjar i dormir sota un sostre haurà valgut la pena –. Va comentar en Balfur mentre la cervesa li regalimava per la barba.

– Cert. Recuperar forces era necessari tenint en compte el camí que ens queda per davant. I la nostra única oportunitat d’esbrinar alguna cosa sobre el Thorvald que busquem és parant l’orella als rumors que circulen per les principals ciutats. Tot i que si em pregunteu em sembla com buscar una agulla en un paller –. L’elf no les tenia totes sobre la tasca que els havia encomanat el nan Ulgrim.

Van sopar un llobarro a la brasa que amb prou feines cabia al plat guarnit amb patates i pèsols. Es van abalançar al plat com bèsties famèliques. L’únic que mantenia una mica l’estil al menjar era en Magnòlius que per la seva naturalesa refinada era incapaç d’engolir com aquells bàrbars amb els que seia. Quan el plat va ser buit ja era fosc al carrer. En Wilbern, l’Aerlian i l’elf van anar a dormir. S’havien permès el luxe de llogar una habitació individual per a cadascun d’ells donat que probablement una vegada es dirigissin cap a Kerathorn passarien la major part dels dies dormint al ras. Els dos nans i en Grievius van demanar una altra cervesa. Aquesta vegada les hi va dur el taverner mentre la noia servia més sopars a les altres taules. En Balfur va voler saber més coses sobre l’ Ulgrim Ferroardent i aquest els va explicar que venia d’una fortalesa molt a l’est d’on eren ara mateix. Que era un sacerdot al servei d’en Moradin, el Déu i Pare de tots els nans i que feia anys que no abandonava les muntanyes que l’havien vist créixer. Mentrestant en Grievius bevia de la seva gerra i escoltava sense massa atenció. S’havia fixat que des de la barra la noia que els havia estat servint al llarg del vespre li llançava mirades furtives. Quan l’explorador la va enxampar li va dirigir un somriure que ella li va tornar tímidament. Aleshores el jove es va aixecar de la taula i va caminar cap a la barra deixant als dos nans explicant-se batalletes.

– Hola –. Va dir ella tímidament. – He vist que tots vosaltres aneu armats. Feia molt que no apareixia per aquí un grup tan divers, sou mercenaris?

– Aventurers més aviat –. Va respondre en Grievius. – A vegades això implica fer de mercenaris però en general és més emocionant.

– Ah si? Explica’m alguna de les aventures que has viscut? – Va dir la joveneta plena d’interès.

En aquest punt en Balfur, que no havia parat de beure cervesa, anava força ebri i es dirigia escales amunt cap a la seva habitació. L’ Ulgrim va sortir de la taverna a fer un passeig vespertí pels carrers de la ciutat mentre en Grievius explicava com havia salvat als membres del seu grup d’una hidra de cinc caps disparant cinc fletxes a una velocitat de vertigen i encertant el crani de tots ells. D’alguna manera la noia s’ho va creure tot i estava encantada amb la història i l’explorador a parts iguals. Quan el sacerdot nan va tornar del seu passeig nocturn quasi bé no hi havia gent al saló de la taverna. Va saludar a la parella de la barra amb un moviment de cap i es va dirigir a les habitacions.

– M’agradaria continuar escoltant més històries però he d’ajudar al meu pare a endreçar la cuina i recollir les taules. Ha sigut una conversa molt agradable –. Va dir la cambrera al temps que es posava dempeus.

– Potser quan acabis de recollir-ho tot podries fer-me una visita a l’habitació. Allí t’explicaré històries durant tota la nit si vols.

Potser va ser l’alcohol que no havia deixat d’ingerir des que s’havia segut a la barra, o la manera en que ho va dir o la falta de tacte que va fer evidents les seves veritables intencions però la noia el va mirar amb cara de disgust.

– Ets com la resta d’homes que venen aquí cada dia. L’únic que busqueu és algú que us escalfi el llit. Més val que marxis a dormir abans no cridi al meu pare i acabis dormint a l’estable –. Amb aquestes paraules va recollir les gerres buides i va desaparèixer per la porta que donava a la cuina. L’explorador havia perdut la presa. Decebut i ebri en Grievius va ser l’últim en dirigir-se al pis superior, va entrar a l’habitació i deixant el trabuc i la capa de viatge sobre una cadira es va estirar i no va trigar a quedar dormit.

L’Aerlian va aprofitar l’estona a la seva habitació per realitzar les seves pregàries a Pélor. Després va realitzar el seu entrenament amb l’espasa consistent a repetir una sèrie de moviments per no perdre destresa amb l’arma. El camí del paladí requeria disciplina i l’entrenament de l’ànima i del cos en la mateixa mesura. L’habitació era prou gran com per a poder entrenar sense dificultats. Va realitzar totes les sèries amb l’armadura posada, lluitar amb tot aquell pes al damunt requeria pràctica i al camp de batalla havia de ser tant ràpid com el seu enemic fos quina fos l’armadura que vestís. Quan va acabar i es disposava a treure’s la cota de plaques va sentir el soroll de passes procedent del passadís. Amb tot plegat s’havia fet molt tard i va suposar que algun dels seus companys s’hauria entretingut a baix al saló. Però fins tan tard? Mogut per la curiositat va treure el cap just a temps de veure com la porta de l’habitació a la seva esquerra es tancava. En Wilbern dormia a la cambra de davant i en Magnòlius a la de la dreta. Aquella encara era buida quan l’Aerlian havia pujat. Qui sap, potser es tractava de l’habitació d’un desconegut. El paladí es va parar davant la porta i quan dubtava sobre si trucar o no va sentir el so metàl·lic d’una fulla sortint de la beina. Aleshores va obrir la porta de bat a bat i el que va veure li va glaçar sang. Una figura en la foscor estava parada davant del llit amb l’espasa alçada. Sota seu algú dormia i es removia entre els llençols. A una banda de l’habitació un trabuc i una capa reposaven sobre una cadira. La llum del passadís arrencava centelleigs a la fulla de l’arma i abans de que l’Aerlian pogués reaccionar l’espasa va descendir cap al seu objectiu.

Refugi a les Muntanyes (part II)

Els van conduir fins a una zona on la muntanya s’alçava en una paret quasi bé vertical. Quan van ser a tan sols a unes passes van advertir que entre la roca hi havia una gran porta de pedra. Resultava pràcticament indetectable des de la distància. El nan que liderava la marxa la va colpejar amb la part plana de la seva destral primer dues vegades i després d’una petita pausa tres vegades més. De sobte es va sentir un mecanisme que es posava en marxa i les fulles de pedra es van començar a obrir. El nan va fer una mirada al grup que tenia al darrera i va senyalar l’interior amb un lleuger moviment de cap. Quan van traspassar el llindar van veure que a banda i banda de la porta hi havia dos nans que es van afanyar a tibar d’unes palanques de la mida d’en Wilbern activant novament el mecanisme que va tancar l’obertura i els va deixar a l’interior de la muntanya amb les parets il·luminades per la llum que desprenien unes esferes de vidre sobre una carcassa de bronze. El mitjà no va trigar a córrer a examinar un d’aquells artefactes.

– Què és això? Com pot ser que brilli d’aquesta manera? No veig foc ni brases al seu interior.

– Aprofiten l’energia del cristall que hi ha a l’interior de l’esfera de vidre per mitjà d’un dispositiu allotjat al suport de bronze –. Va explicar en Balfur sense donar massa importància. – A Gröhl-Karaz n’hi havia diverses d’aquestes. Depenent de la runa gravada al cristall es pot modificar el color de la llum que desprenen les esferes. Després de noranta dies el cristall es consumeix i s’ha de substituir per un de nou.

– Endavant, no fem esperar més temps al nostre Senyor. – Va dir el nan que sostenia el trabuc. L’entrada tenia un sostre tant alt que la llum de les esferes quasi bé no arribava a il·luminar i una amplada tal que ben bé hi podien passar dos carruatges l’un al costat de l’altre. Els van guiar a través d’unes escales de pedra perfectament esculpides que  s’internaven a la muntanya i que desembocaven en un gran saló de dimensions majestuoses i geometria rectangular d’on penjava una esfera gegant sustentada per un immens anell de bronze i quatre cadenes que es perdien direcció al sostre. La suau llum d’aquell artefacte proporcionava tota la il·luminació necessària com si es tractés d’un petit sol allotjat a l’interior de la muntanya. En aquell gran espai hi donaven diverses portes de fusta que conduïen a altres estances. Unes columnes de pedra aguantaven el sostre tant alt que no es podia veure a pesar de la claror que desprenia la gran esfera. Diversos nans conversaven amb pics a l’esquena.

– Això d’aquí és el Gran Saló de Pedra. Totes les fortaleses en tenen un on els nans dels diversos clans comparteixen els àpats o tenen l’oportunitat de conversar mentre beuen aiguardent o cervesa negra. Les fortaleses més importants en poden arribar a tenir més d’un.

Una part del Gran Saló de Pedra estava ocupat per les brases de les forges nanes des d’on els arribava el repicar del metall contra el metall. A l’altra banda hi havia diverses taules de fusta llargues amb tamborets baixos on els nans bevien i parlaven amb veu alta mentre altres nans anaven i venien carregats amb pics i carretons carregats de minerals i pedres precioses en brut en direcció a la forja. El bullici a l’interior de la fortalesa contrastava amb la calma a l’exterior de la muntanya on ningú hagués pogut imaginar que a tan sols uns metres per sota tenia lloc tota aquella activitat. Van continuar caminant fins a aturar-se davant d’una porta de dues fulles ornamentada amb una ferramenta treballada amb gran habilitat. Dos guardes nans embotits en armadures de coure i armats amb destrals de batalla flanquejaven el pas.

– Venim a informar al senyor de la fortalesa Odrin Tresbarbes de la nostra expedició a la superfície i de la mort del gegant –. Els guardes van obrir la porta sense dir res i un d’ells va anunciar la seva arribada. El nan que havia parlat els va indicar que entressin i van tancar la porta novament darrera seu. A banda i banda de la sala dos parells guardes apostats com estàtues custodiaven al seu senyor que els mirava assentat sobre una cadira de pedra de respatller alt. El grup va avançar juntament amb els nans de l'expedició fins a ser a unes passes d’en Odrin Tresbarbes i llavors aquests es van posar el puny davant el cor i van inclinar lleugerament el cap. En Balfur va fer el mateix.

– Vaja, veig que alguns dels que van partir a l’expedició no són entre vosaltres com també veig que heu dut visita a la fortalesa. – En Odrin Tresbarbes era un nan d’edat avançada amb una barba blanca que arribava fins a terra recollida en tres trenes rematades cadascuna amb un anell d’or. Vestia una armadura molt ornamentada i duia un casc alat de color daurat.

– El gegant va matar els germans Dorn i Born. La bèstia va resultar més espavilada i ferotge del que havíem imaginat. Si no hagués estat per l’aparició d’aquest grup potser no seríem aquí al davant ara mateix –. El nan va relatar com havien arribat en el moment just en que en gegant enviava a en Dorn pels aires i com el gnom havia invocat un gólem que li havia esclafat el crani amb els seus punys colossals. Aleshores el Senyor de la Fortalesa es va dirigir a en Balfur.

– Tu ets un dels nostres. Quin és el teu clan i què et porta a aquestes terres?

– El meu nom és Balfur Rocanegra natiu de la Fortalesa de Gröhl-Karaz i viatjo amb els meus companys en una missió de vital importància, destruir les Calaveres de la Disformitat. A aquestes alçades ja ens hem desfet de dues, la Calavera Daurada d’Ostermark i la Calavera de Pedra del temple del bosc.

En Odrin Tresbarbes va adoptar un rostre dur com la pedra de les parets que els envoltaven i es va aixecar de la cadira. Va caminar lentament sense dir res en direcció a en Balfur. Instintivament en Wilbern i l’Aerlian van posar amb discreció la mà sobre el mànec de les seves armes. Quan el senyor va ser a tan sols un pam d’en Balfur es va limitar a dir amb una veu quasi bé imperceptible “No tornis a pronunciar el nom dels Rocanegra entre aquestes quatre parets”. El seu rostre continuava immutable com esculpit en pedra i va afegir amb veu alta:

– He sentit a parlar de les Calaveres. No en conec massa cosa d’aquests artefactes a banda de la seva naturalesa demoníaca. Sabem que n’hi havia una al bosc, no massa lluny d’aquí –. El Senyor de la Fortalesa va fer mitja volta de retorn al seient de pedra. – Garl m’has d’explicar moltes coses. La resta podeu marxar però no sortiu de la fortalesa. Sereu els... els nostres convidats mentre el gnom i jo ens posem al dia. Els meus guàrdies us acompanyaran i us proporcionaran aliment i allotjament fins que decideixi com procedir.

Els membres del grup es van mirar sorpresos davant la revelació de que en Garl i el líder dels nans es coneguessin. En Magnòlius va llançar una mirada al gnom que es va encongir d’espatlles i va somriure. Els guàrdies els van escortar de tornada al Gran Saló de Pedra i el gnom i en Odrin Tresbarbes van quedar sols. Els van acompanyar fins a les taules on els nans menjaven i bevien sorollosament mentre mantenien converses animades sobre les troballes a les mines.

– Ajà! Això no és res, jo he tornat amb un carro carregat de ferro negre! En penso treure una dotzena de destrals com a mínim a la forja –. Deia un nan mentre treia un tros del mineral de dins un saquet i el mostrava per sobre la taula. Mentrestant un dels guàrdies els va indicar on podien agafar uns bols i uns coberts de ferro i un nan vestit amb un davantal els va servir cabrit amb bolets i els va donar un tros de pa i formatge. Van anar a seure a prop del individu que fardava sobre la seva perícia com a miner.

– Ajà! Els nous. He sentit a dir que heu derrotat un gegant allí fora. La gent parla molt aquí dins –. El nan va fer una cara de disgust en veure l’elf i llavors va clavar la seva mirada sobre en Balfur. – No sé com t’ho fas per viatjar amb un d’aquests –. Va dir senyalant a en Magnòlius amb el cap. – Són ben estranys els elfs, mai els arribarem a entendre. Prefereixen els seus arbres a la sòlida roca i et serviran totes les fruites i verdures que et puguis imaginar abans de donar-te una cuixa de pollastre o un tall de cérvol –. Va clavar queixalada sobre el seu plat de cabrit i va mastegar i empassar sorollosament abans de continuar: – I tu d’on ets? D’alguna de les fortaleses del nord? No vesteixes com els nans d’aquestes terres. Digues company, com et dius?

– Soc en Balfur... Forjatronadora. Vinc de les... mmmmmm... no crec que conegueu la meva terra natal.

– Forjatronadora? Sou fill de ferrer doncs? – Va inquirir el nan.

– No ben bé, el meu pare era ferrer i el meu avi també era ferrer però el meu esperit aventurer em va dur a abandonar les terres on vaig créixer.

– I on són aquestes terres?

– Molt al sud. Més enllà del Mar Escarpat –. En Balfur recordava les paraules d’advertència del Senyor de la Fortalesa Odrin Tresbarbes d’amagar el nom del seu clan i la seva procedència. – M’agradaria allargar la conversa però venim de fer un llarg viatge i els meus companys i jo necessitem descansar. Potser més tard podríem continuar la xerrada amb una gerra de cervesa negra.

– I tant! Jo aniré a la forja a veure com van aquestes destrals de ferro negre que he encarregat. Us deixo tenir el vostre merescut descans, arreveure –. Dit això el nan es va carregar el sac a l’espatlla i va marxar cap a la forja. La resta del grup va devorar el plat omplint el seu estómac com no havien fet des d’aquell dia a la cabana d’en Garl. Quan van haver acabat en Wilbern li va fer a en Grievius:

– Pssst! Mira que he trobat –. Li va dir a l’explorador amb un somriure d’orella a orella mentre li ensenyava un tros de metall negre per sota la taula.

– Wilbern! Amaga això. – En Grievius mirava els nans que menjaven a tan sols uns metres d’on estaven asseguts. Cap d’ells els prestava atenció.

– És bonic oi? Si li ha caigut del sac al nan tant amable que parlava amb en Balfur.

– Si ja... se li ha “caigut” oi? Mira Wilbern m’és igual d’on l’hagis tret, jo no et renyaré com faria l’Aerlian si sabés que no has pogut controlar aquestes mans tan llargues que tens però fes el favor d’amagar el mineral o acabarem per burcar-nos problemes. – El mitjà va assentir i es va guardar el mineral en una de les butxaques ocultes de la seva capa. La resta del grup s’havia aixecat i en Balfur preguntava a un dels guàrdies on eren els dormitoris. Aquest els va acompanyar fins a una cambra amb diversos llits, cadascun d’ells amb un bagul de fusta al peu. Sense dir res cadascú va desar la major part de les seves possessions i es va estirar al llit. En Wilbern aviat es va quedar adormit abrigat amb la seva capa de la que mai es desprenia mantenint ben a prop els seus “tresors”. En Grievius dormia amb la daga sota el coixí i en Magnòlius no havia desat totes les bossetes de cuir per si necessitava realitzar un conjur d’emergència. L’Aerlian dormia sense la seva armadura per primera vegada en molts dies. L’únic que no dormia era en Balfur que mirava estirat el sostre de pedra mentre es preguntava perquè en Odrin Tresbarbes havia reaccionat d’aquella manera al anomenar-li el nom dels Rocanegra. Però mica en mica el cansament el va anar vencent fins que va caure dormit juntament amb la resta dels seus companys.

Quan en Wilbern es va llevar va despertar a la resta del grup. Havien dormit més de set hores. En Magnòlius es va fixar en que en Garl descansava en un dels llits. Devia haver arribat després de que s’adormissin. Mica en mica van anar traient dels baguls les armes i armadures i es van anar equipant. El so de l’entrexocar de l’armadura de l’Aerlian va acabar per despertar el gnom que es va posar dempeus amb un salt i es va quedar mirant a la resta dels companys amb els ulls encara mig tancats. Van sortir al Gran Saló i aleshores en Magnòlius va demanar a en Garl que els posés al dia de la seva conversa amb el Senyor de la Fortalesa i de com aquest coneixia el seu nom.

– En Odrin fa més de dos-cents anys que dirigeix la fortalesa sota la muntanya. Jo encara fa molt més temps que guardo i protegeixo els boscos dels voltants pel que aviat va sentir a parlar del Guardià del Bosc. Abans d’avui ens havíem vist dues vegades. La primera al bosc, on em va venir a trobar amb una petita escorta de guàrdies nans per presentar els seus respectes i establir les bases de la nostra relació. Els nans no trepitjarien el bosc però a canvi em demanaven que em mantingués al marge del que succeís a la seva muntanya. La segona vegada, ara farà uns cinquanta anys, ens vam trobar a les portes de la fortalesa quan perseguia un grup de bandits i proscrits que havien estat talant arbres indiscriminadament amb la finalitat d’establir la seva base a la zona oest del bosc. Un explorador nan va informar a en Odrin Tresbarbes que s’havia vist un grup de malfactors muntanya amunt perseguits per un gnom a espatlles d’un gólem. Els nans els van tallar el pas i van donar mort als bandits. El mateix Odrin va sortir i vam intercanviar unes paraules de cortesia. Quan ens hem quedat sols aquest vespre m’ha demanat que compartís amb ell tot el que sabia sobre vosaltres i així ho he fet. Sap de la vostra missió i per la seva confiança en mi al llarg de tots aquests anys us ha deixat quedar-vos aquí i ens ofereix la seva hospitalitat un dia més perquè us pugueu preparar pel viatge. Però l’endemà haurem de continuar el nostre camí.

– Aleshores no tenim temps a perdre –. Va dir en Balfur. – Proposo que anem a la forja a veure quines armes ens podem proporcionar amb l’or que tenim i que comprem provisions.

La resta de companys es van mostrar d’acord. Van anar tots a la forja on el ferrer estava acabant de donar forma a unes destrals de ferro negre a cop de martell. Quan els va veure arribar va trempar l'acer de la fulla de la destral i els va demanar en què els podia servir. Després d’una estona regatejant preus i oferint les peces velles del seu equip juntament amb la major part de les monedes d’or que duien en Balfur va comprar una destral de ferro negre, va canviar la seva armadura per una nova i va acordar amb el ferrer la reparació de l’alabarda. L’Aerlian també va oferir la seva armadura plena de marques i bonys i una quantiosa suma d’or per una cota de malles de ferro negre. En Wilbern va comprar una espasa llarga dentada de bronze i un parell de dagues i el jove Grievius va sortir d’allí amb un trabuc i una dotzena de perdigons d’aquell mineral fosc. Hagués preferit un arc però els nans no en fan servir i entre una ballesta i el trabuc va preferir provar sort amb l’arma de foc. En Magnòlius per la seva banda no va voler res, els nans no tenen mags entre els seus pel que no venen res relacionat amb la màgia, a la qual temen i repudien. El nan de la forja els va dir que trigaria un parell d’hores a reparar l’alabarda pel que van aprofitar a anar a comprar provisions de cara al viatge que els esperava. Segons en Garl el llogaret del que els havia parlat es trobava a mig dia de la muntanya i el poble més proper a pràcticament un dia i mig pel que van decidir comprar pa, formatge i carn salada per dos dies. Ho estaven empacant tot quan de sobte van sentir el so d’una explosió que va fer trontollar la fortalesa. El Gran Saló de Pedra es va omplir de nans que pujaven de les mines i sortien de les estances privades armats per reunir-se amb la guàrdia que començava a formar sota la gran esfera lluminosa.

– Què passa? A què ve tot aquest enrenou? – Va preguntar en Wilbern al nan que tenia més a prop.

– No ho sabem, els exploradors no han informat de res però algú està atacant les portes de la fortalesa –. Dit això el nan va continuar corrent cap allí on anés. Una segona explosió va fer que l’esfera es balancegés juntament amb les cadenes que l’aguantaven i una sorra fina va caure del sostre. Odrin Tresbarbes va aparèixer per un dels corredors embotit en una armadura brillant seguit per una dotzena de guàrdies amb màscares de bronze i destrals de guerra. El ferrer que els havia atès es reunia amb el seu mestre, el Ferrer Rúnic de la fortalesa, un nan amb una barba blanca tan llarga que tocava amb la seva punta el terra de pedra. Tots dos es posaven una armadura de ferro negre i agafaven els seus martells. Una tercera explosió seguida pel so de la pedra al trencar-se. A través de l’escala que comunicava el Gran Saló amb l’exterior va arribar un núvol de pols i rocs que baixaven rodolant des de dalt. D’entre la pols van sortir tres ogres amb l’alçada de dos homes adults i panxes prominents armats amb espases colossals.  Darrera seu van arribar dos ogres més que tibaven d’unes regnes de cuir gruixut amb els seus braços musculats. Quan la pols es va començar a dissipar els nans van veure que aquells ogres guiaven un mamut descomunal. La bèstia devia tenir uns sis metres d’alçada i al llom carregava un canó de fosa que encara treia fum de la boca. L’arma era tan llarga com la seva esquena i estava subjectada per diverses tires de cuir i cadenes de ferro que donaven la volta a l’animal. Pujat a la gropa del mamut i al final del canó hi havia un sisè ogre amb una metxa encesa a la mà. El silenci es va apoderar del Gran Saló de Pedra i les dues faccions van restar encarades a l’espera de que algú donés el primer pas. Un dels ogres que duia una armadura d’ossos amb algunes peces d’acer va avançar unes passes i va parlar en una incipient Llengua Comú.

– Exploradors tots morts –. Va dir amb una veu profunda mentre un dels seus companys llançava el cos d’un nan a l’espai que s’havia format entre les dues forces. Aquest va colpejar el terra i va restar immòbil. – Entregar arquer i amics seus o tots morir.

En Odrin Tresbarbes va respondre com a líder dels nans:

– Com t’atreveixes a posar un peu en una fortalesa de nans. Per què busques a l’arquer i als seus companys?

– Ells matar petit goblin –. L’ogre va somriure mostrant les seves dents negres i torçades i va afegir. – Petit goblin robar pedra que brilla a ogres i ogres perseguir petit goblin. Però ogres trobar goblin mort a dins de cofre amagat al bosc –. El somriure de l’ogre es va esvaïr de cop.

– Què et fa pensar que aquells qui busques són aquí? – Va inquirir el Senyor de la Fortalesa.

– Xaman ogre realitzar ritual i parlar amb goblin des de Més Enllà. Goblin explica que grup de tres d’homes i dos homes més petits interroga a canvi de llibertat. Goblin explica que home arquer li talla coll amb ganivet i després marxa direcció muntanya i ogres segueixen direcció. Rastre acaba a porta de pedra.

En sentir a l’ogre en Grievius va entendre que el rastre que havien seguit al sortir del temple devia de ser el rastre d’aquells ogres en direcció a les muntanyes. Al agafar la drecera de la cova els havien avançat i havien passat de perseguir els ogres a convertir-se en la seva presa. El que no podia creure és que el simple fet de matar aquell goblin al bosc que els havia parlat d’una gemma brillant i d’uns ogres per mitjà d’uns dibuixos hagués pogut causar aquella situació. En Grievius va fer una passa endavant amb la intenció d’entregar-se i no causar vessament de sang a la fortalesa quan  en Odrin Tresbarbes va dir:

– Ho sento però aquells qui busques es troben emparats per les lleis de la nostra hospitalitat i no us seran entregats. D’altra banda heu matat als nostres exploradors i no us podem permetre marxar impunement. Tots dos sabem que qualsevol altre intercanvi de paraules només allargarà l’inevitable.

L’ogre va entendre el missatge i es va llançar a l’atac cap allí on era l’Odrin Tresbarbes acompanyat pels dos ogres que tenia a dreta i esquerra. Els altres ogres van deixar anar les regnes del mamut que va envestir contra la zona on es trobava la forja i el Ferrer Rúnic acompanyat de diversos nans. En qüestió d’uns segons va esclatar una batalla a la fortalesa i els crits de nans i ogres i el repicar del ferro contra el ferro van omplir l’aire. El líder dels ogres va començar a obrir-se pas entre els nans a cops d’espasa. Un dels nans es va cobrir amb l’escut de bronze però la força de l’ogre va partir l’escut en dos i la contundència de l’impacte va esclafar l’armadura i els ossos del guerrer. Els altres dos seguien al seu líder aniquilant als nans que es creuaven en el seu camí. A la forja el mamut envestia amb els seus ullals i enviava als nans pels aires, molts dels quals ja no es tornaven a aixecar.

– Aerlian, Wilbern i Magnòlius aneu a ajudar a combatre el líder dels ogres. Jo, en Garl i en Grievius ens encarregarem del mamut i dels ogres de la forja. No podem permetre que aquestes bèsties prenguin el Gran Saló –. Dit això en Balfur va agafar la seva nova destral fosca com la nit i es va dirigir acompanyat del gnom cap a la forja mentre el mitjà, l’elf i el paladí corrien a socórrer a la guàrdia d’Odrin Tresbarbes. En Grievius va quedar plantat allí on era atònit per la batalla que es lliurava davant seu.

Els nans superaven en nombre als ogres però no tots ells eren soldats i els miners amb prou feines causaven una petita molèstia a aquelles criatures immenses que se’ls treien de sobre com si fossin mosques. Finalment l’ogre de l’armadura d’ossos es va plantar davant el Senyor de la Fortalesa. Quatre soldats es van afanyar a combatre amb el seu líder causant algunes ferides superficials a la pell de l’enemic. En Wilbern va aprofitar el caos de la batalla per esmunyir-se fins a l’esquena de l’ogre i enfonsar la fulla de les seves espases als seus bessons. Aquest va reaccionar amb fúria intentant girar-se per colpejar al mitjà però en Wilbern va ser més àgil i va extreure la fulla de les armes al temps que eludia l’atac. L’espasa dentada va deixar una ferida oberta a l’ogre que sagnava en abundància. L'espasa gegant d'un segon ogre va descriure un arc i va acabar amb dos soldats nans. Uns segons més tard aquell ésser era abatut per una dotzena de trabucaires descarregant una ràfega de perdigons contra el seu estómac. El líder dels ogres es va enrabiar encara més al veure caure el seu company i va llançar un atac contra en Odrin que va impactar al pit del nan. El Senyor de la Fortalesa es va elevar per sobre el terra i va sortir disparat cap enrere uns metres colpejant el terra amb la seva armadura daurada perdent el coneixement. L’Aerlian que era a prop d’allí va córrer a sanar-lo mentre la resta de soldat combatien als dos ogres restants. Un arc de descàrrega va sortir de les mans d’en Magnòlius colpejant contra l’armadura d’ossos esmicolant-la allí on havia impactat i desestabilitzant al seu portador. En Wilbern va aprofitar per enfonsar-li l’espasa dentada una vegada més. Mentrestant en Grievius s’havia acostat a la zona on havia caigut en Odrin Tresbarbes. Caminava aliè a la batalla amb el trabuc enfundat a l’esquena.

– Prou... és culpa meva. Preneu-me i pareu aquesta massacre.

Però amb prou feines li va sortir un fil de veu que va quedar emmascarat pels sons del combat. Els trabucaires van carregar les armes i van disparar contra un dels ogres que estava ocupat combatent a 3 soldats nans però es movia massa i gran part dels perdigons es van perdre a l’aire.

A la forja els nans combatien armats amb martells a dues mans. Intentaven mantenir-se tant allunyats com podien del cap del mamut evitant que una envestida d’aquella bèstia posés fi a les seves vides. Atacaven a les potes intentant abatre l’animal mentre els dos ogres que anaven a peu combatien des de terra. El Ferrer Rúnic va colpejar a un d’ells al genoll amb el seu martell al temps que una de les runes inscrites al cap de l’arma brillava provocant una explosió que va polvoritzar l’articulació de l’humanoide. Aquest es va precipitar a terra on mitja dotzena de nans van posar fi a la seva vida esclafant-li el cap amb els martells.

– Aquests ogres no valen res una vegada són a terra. Feu-los caure i jo mateix els partiré el crani com una nou amb el meu martell –. Els nans van respondre amb un crit a les paraules del Ferrer Rúnic i van continuar lluitant amb la moral ben alta. En Balfur va clavar la destral a una de les potes de darrere del mamut fent-li un tall profund. Aquest va envestir amb els ullals a dreta i esquerra enviant a un parell de nans contra una de les columnes de pedra. En Garl va avançar cap a l’animal al temps que pronunciava unes paraules en veu baixa i ficava la mà dins de la butxaca d’on va treure una petita branca de fusta. Quan el gnom la va partir en dos de la ferida que li havia fet en Balfur van començar a brollar arrels que van acabar de seccionar l’extremitat i van travessar el terra de pedra immobilitzant a l’animal. Un grup de trabucaires va disparar a les potes de davant i finalment la bèstia es va precipitar a terra. Els treballadors de la forja atacaven al cap amb els seus martells mentre de tant en tant l’animal arremetia contra algun nan desafortunat. L’ogre que hi havia al damunt va baixar per un dels costats de l’esquena i va acabar amb un parell de trabucaires mentre la resta corrien per recuperar una posició des d’on poguessin disparar. En Balfur el va atacar per darrera enfonsant la destral en un dels seus bessons. Malgrat la ferida l’ogre va mantenir l’equilibri i va colpejar al nan contra un dels costats. L’armadura el va protegir del cop però la força de l’impacte el va enviar rodolant per terra. El Ferrer Rúnic va aprofitar per clavar una martellada al peu de l’ogre. En el moment en que el ferro va picar contra la bota una runa diferent a la primera va brillar i un raig de lava va esquitxar el calçat prenent foc al cuir i cremant la pell del seu portador. Quan l’ogre va caure a terra va durar pocs segons abans que la resta de nans convertissin el seu crani en una pasta rosada. En veure que els seus companys havien caigut l’últim dels humanoides va començar a córrer cap a la sortida però una vegada més el so del tro va ressonar al Gran Saló i dotzenes de perdigons es van allotjar a l’esquena d’aquell covard exhalava el seu últim sospir.

A l’altra banda del Gran Saló en Odrin Tresbarbes s’havia posat dempeus i lluitava ferotgement contra el líder dels ogres juntament amb la resta de soldats i els aventurers. L’Aerlian el va encertar partint una de les genolleres d’os al temps que en Magnòlius l’impactava amb una descàrrega. Però quan en Wilbern el va intentar atacar va esquivar l’estocada del mitjà i li va etzibar un cop de punt que el va enviar cap enrere deixant-lo estès a terra. Mentrestant els esforços combinats de soldats i trabucaires van abatre a l'altre ogre. El líder estava enfurismat però havia de fer front a tants enemics començava a defallir i aviat en Odrin va trobar una oportunitat. En el moment en que va caure sobre els seus genolls li va li va infligir un tall profund al ventre amb el cap de la seva destral. Mentrestant el paladí sanava al mitjà que va recuperar la consciència i es va aixecar amb el seu ajut. En Grievius que s’havia acostat fins a quedar a tant sols uns metres del líder dels ogres tenia la mirada perduda. Dos trabucaires van impactar al pit d’aquell ésser grotesc que va començar a llançar atacs lents i maldestres que els nans van esquivar sense masses dificultats. En Wilbern es va venjar enfonsant una vegada més l’espasa al ventre ple de ferides de l’ogre que va trontollar encara de genolls i va haver de posar els palmells de les mans a terra quedant a quatre grapes. Aleshores finalment el jove Grievius va sortir del seu estat hipnòtic i recobrant el control de sí mateix va córrer cap aquell ésser. Quan va ser a tan sols unes passes va saltar i fent una giravolta a l’aire va llançar una potent puntada de peu contra la cara de l’ogre. Aquest es va desplomar inconscient davant les mirades estupefactes dels seus companys i desenes de nans. Finalment havien abatut a l’enemic. Els nans van encadenar al líder dels ogres i quan aquest va recobrar el coneixement en Balfur el va interrogar:

– Aquesta pedra brillant de la que parles, la que us va robar el goblin. On és?

L’ogre va escopir a terra i aleshores un nan el va colpejar amb el mànec de la destral.

– No saber! Pensar que vosaltres tenir pedra després de matar goblin. Sense pedra tots estar perduts. Ogres i nans.

– Què vols dir? – Va preguntar en Magnòlius. Però l’ogre no estava disposat a parlar més. Enlloc d’això feia força intentant lliurar-se de les cadenes que li havien posat. En veure l’actitud d’aquell ésser en Odrin Tresbarbes va donar una ordre i un grup de trabucaires va posar fi a la seva existència. Els nans tenien un munt de companys als que enterrar i més ferits encara dels que fer-se càrrec. El Gran Saló havia quedat arrasat. Trossos de pedra, fusta i esquitxos de sang cobrien el terra. El cadàver gegantí d’un mamut ocupava la major part de la zona de les forges i enmig de tot aquell caos un nan, un elf, dos humans i un mitjà se sentien responsables d’haver dut la desolació a la fortalesa dels nans.