Refugi a les Muntanyes (part I)

El nas del nan va treure el cap per sobre l’obertura del pou. L’Aerlian el va ajudar a sortir estibant-lo d’un dels braços i aviat en Balfur va poder respirar novament l’aire fresc del bosc. Però el que va veure quan va ser fora no el va complaure gens. La seva incursió al temple i la destrucció de la Calavera de Pedra havia alliberat una màgia maligna que havia despertat els morts enterrats a l’exterior del santuari. Un a un els cossos dels difunts sortien de les seves tombes removent la terra.

– No podem quedar-nos ni un minut més aquí –. Va dir l’Aerlian.

– En Grievius ha trobat un rastre que va cap a les muntanyes al nord-oest del bosc. Podríem seguir-lo a veure on porta –. Els ulls d’en Wilbern no amagaven la curiositat que sentia el mitjà.

– O podríem intentar tornar a la cabana del gnom i fer un glop d’aquell vi que té –. En Balfur no podia pensar en res més que en un merescut descans. – Però suposo que ara per ara aquesta no és opció viable. Tenint en compte que ja ens vam perdre una vegada al bosc i vam donar amb el temple de casualitat no seríem capaços de desfer el camí.

El grup va debatre durant un parell de minuts. No tenien massa temps per prendre una decisió meditada doncs cada vegada hi havia més morts que s’alçaven i alguns havien advertit la presència dels aventurers començant a caminar cap a la seva direcció.

– Està bé, seguirem el rastre cap a les muntanyes doncs. Però esteu alerta. La majoria de les nostres armes les hem perdut al lluitar contra el dimoni que custodiava la Calavera així que haurem d’extremar les precaucions, no ens vindria gens bé un combat directe –. En Grievius tenia raó. La punta de totes les seves fletxes s’havia fos quan la Gran Abominació li va llançar una ràfega de vòmit. També havia perdut la seva espasa curta. Per sort la seva armadura al ser de cuir no havia patit cap dany. En Wilbern li va cedir una daga i va conservar l’última de les espases que li quedaven per a ell. En Balfur havia recollit l’alabarda del difunt comandant i havia realitzat una reparació provisional amb la poca corda que els hi quedava. L’Aerlian encara tenia la seva maça intacta però havia perdut l’espasa de bronze en la inundació de les criptes. Qui havia sortit més ben parat era en Magnòlius que només necessitava els ingredients que duia en les nombroses bossetes de cuir que penjaven del seu cinturó. Però tot i així alguns dels components que duia havien quedat inservibles quan s’havien mullat.  El grup va començar a caminar en silenci cap a les muntanyes. El rastre era evident. A banda de les petjades del terra s’observava un rastre de branques que s’havien partit dels arbres i un munt de marques als troncs com si alguna cosa els hagués colpejat amb violència. Van seguir el rastre durant un parell d’hores abandonant el bosc i començant a ascendir per un camí natural des de la falda de la muntanya. La vegetació era escassa en aquest punt. Només els arbustos i alguns arbres eren prou forts per arrelar en aquella zona on la pedra i les grans roques formaven el paisatge principal. Tot això dificultava la tasca seguiment però sortosament en Grievius no era un explorador qualsevol. Després d’uns vint minuts seguint aquell camí el grup va arribar a l’entrada d’una cova que s’endinsava a la muntanya. En aquell precís instant un voltor va descendir en cercles aterrant davant seu. A l’esquena de l’au un gnom els mirava amb ulls de satisfets.

– Aha! Per fi us trobo, amb l’espessor de les copes dels arbres del bosc se’m feia molt difícil buscar-vos –. En Garl va desmuntar del carronyaire. – Què ha passat, esteu tots bé?

El grup es va mirar atònit per la sobtada aparició del gnom i finalment en Balfur va dir:

– Estem bé. Hem aconseguit destruir la Calavera de Pedra que albergava el temple. Malgrat això el comandant Merendär no ha sobreviscut, va lluitar amb ferocitat i va perdre la vida en el combat contra el dimoni que guardava l’artefacte.

– Tampoc han sobreviscut la majoria de les armes que dúiem amb nosaltres. Hauríem de trobar algun poble o petita ciutat on abastir-nos d’altra banda la nostra empresa es veurà abocada al fracàs –. Acostumat al combat a distància en Grievius se sentia nu sense les seves fletxes.

– Hi ha un petit poble a l’altra banda de les muntanyes –. Va informar el gnom. – No és ni de lluny una ciutat sinó més aviat un assentament de grangers i ramaders però allí podreu descansar i recuperar forces. Tinc entès que tenen un ferrer que forja les eines que fan servir per treballar el camp. Potser us podria proporcionar un parell d’espases i amb això i algunes fletxes serieu capaços de fer via fins al proper poble.

No eren precisament les notícies que el grup esperava escoltar però eren el millor del que disposaven. El gnom va continuar:

– Ara que la Calavera de Pedra ja no és una amenaça pel bosc us podria acompanyar i oferir-vos el meu ajut per mostrar-vos el camí de tornada. Aquesta cova travessa la muntanya fins a la cara oest en sentit ascendent. Sortireu a prop de l’alçada del cim i haureu de baixar fins a la vall però tot i així viatjareu més de pressa que si feu tota la volta seguint el camí.

Mentre el gnom parlava en Wilbern havia estat rumiant en com donar-li la notícia de que havien trobat al seu amic Drendre, o més aviat al que quedava d’ell. Els aventurers van topar amb un esquelet amb el braç alçat en la direcció on van trobar el temple. L’esquelet duia un cartell de fusta penjat al voltant del coll en el que deia “En Drendre senyala el camí”.

– Garl la veritat és que no sabem com dir-te això però el fet és que mentre cercàvem el temple vam... bé... vam trobar a l’amic que havies anat a visitar aquell matí, en Drendre. Sento dir-te que estava clavat en una pica i que havien posat el seu braç senyalant en la direcció del temple.

El gnom el va mirar estranyat com si no acabés d’entendre on estava el problema.

– En Drendre és així. Ell sempre ha sigut així d’ençà que el vaig conèixer.

El grup va intercanviar mirades de confusió i en Grievius va preguntar:

– Vols dir que aquella cosa, aquell esquelet és el teu amic?

– En Drendre, si! – El gnom parlava com quan un adult intenta explicar una cosa evident a un nen. – A vegades quan tinc unes hores lliures el visito i parlem. És un bon amic en Drendre i un bon conversador.

Més mirades de confusió seguides d’uns segons de silenci. Finalment en Balfur va canviar de tema i va proposar agafar la drecera a través de la muntanya a pesar de que el rastre que seguien continuava pel camí. Als nans ja els agrada caminar per sistemes de corredors sota terra i sentir-se envoltats per roca i tot i que aquesta cova no tenia res a veure amb les grans sales de pedra de la fortalesa de Gröhl-Karaz en Balfur va agrair canviar els arbres del bosc per un paisatge més familiar. La resta es van mostrar conformes i van caminar a través d’un túnel que desembocava en un espai més gran. Un parell de torxes il·luminaven l’interior de la cavitat amb un sostre prou alt perquè l’Aerlian pogués passar dret. En Grievius es va posar la daga a la mà i en Wilbern va desembeinar l’espasa. Les torxes deixaven prou clar que aquella cova ja tenia hostes. El mitjà va reprendre al gnom:

– No ens havies dit que aquestes coves estan habitades.

– I no ho estan pas habitualment. A vegades els bandits que viuen del pillatge dels llogarets propers a les muntanyes s’hi refugien. Altres vegades hi ha animals salvatges com óssos o llops però ningú no hi viu de manera permanent.

Mentre el gnom donava explicacions van sentir un soroll amortitzat que venia de més al fons, allí on ja no hi havia torxes. En Grievius es va posar un dit davant els llavis i va avançar amb en Wilbern. Van passar a través d’un punt on la cova s’estrenyia i comunicava amb un altre espai amb un barranc sota el qual circulava un riu subterrani. Havien sentit so de l’aigua que circulava entre les roques però ara que s’havien acostat més van identificar un segon soroll. A un dels racons un home vestit amb robes de cuir negres desgastades pel seu ús roncava sobre un sac de palla. L’explorador va començar a avançar sigil·losament cap a la seva posició. De sobte a la part de darrera, on s’havia quedat la resta del grup, algú es va posar a xiular i aquell home va obrir els ulls. Però en Grievius va ser ràpid i en un segon va cobrir la distància que els separava i li va posar la daga davant la gola.

– Si fas un sol soroll et tallo el coll. Per com vesteixes i les coses que tens al voltant m’atreviré a dir que ets un bandit. Ara digues on són els teus companys?

L’home va llançar un grunyit i va escopir al terra. En Grievius li va etzibar una puntada de peu a les costelles i el bandit es va retorçar de dolor.

– Parla o et degollaré com un porc i llançaré el teu cadàver al riu.

– Estic sol –. Va confessar mentre s’agafava les costelles. – Els demés han sortit a saquejar els voltants. A vegades algun ramader confiat s’apropa a la falda de la muntanya i ens permet tenir un bon sopar a base d’ovella però quan tornin trobaran el teu cadàver i ens repartirem el que portis a sobre –. La rapidesa en que es va moure el bandit va sorprendre a l’explorador que va veure com amb un moviment àgil li prenia la daga i intentava apunyalar-lo. Però ell també tenia bons reflexes i amb una mà va desviar el cop agafant al seu adversari pel canell que empunyava l’arma. Els dos forcejaven pel control de la petita fulla afilada quan d’entre les ombres va aparèixer en Wilbern i va enfonsar la seva espasa a l’estómac del bandit. Aquest va obrir molt els ulls i va afluixar la força amb que agafava l’arma moment que en Grievius va aprofitar per recuperar la daga i apunyalar-lo al coll posant fi a la seva vida. Amb l’ajut del mitjà van fer rodar al cos i el van llançar pel barranc. Quan va arribar al riu es va sentir un xipolleig i va quedar parcialment cobert d’aigua. Pel que semblava el riu no era massa profund. En Grievius i en Wilbern van aprofitar per examinar la zona amb més atenció. Un parell de troncs gruixuts s’havien disposat a manera de pont fent possible creuar el barranc que devia tenir uns vuit metres d’ample. Al racó on havien trobat al bandit dormint van trobar diversos sacs, barrils i caixes de fusta. En Grievius va començar a revisar els sacs un a un i llavors en Wilbern va advertir que entre els barrils hi havia un cofre menut també de fusta. Va aprofitar que el seu company era distret amb els sacs per fer-hi una ullada. A l'interior hi va trobar un munt de monedes d’or que es va afanyar a posar dins la butxaca. Ja les contaria després quan ningú l’estigués observant però n’hi devia haver entre vint i trenta a primera ullada. Mentre acabaven de registrar-ho tot la resta dels companys els van enxampar, el gnom anava l’últim i xiulava mentre caminava. En Wilbern li va llançar una mirada reprovatòria.

– Què ha passat? – Va preguntar en Magnòlius. – Hem sentit a algú que cridava i hem començat a córrer cap a on éreu.

– Un bandit que possiblement s’havia confiat durant la seva guàrdia i havia decidit fer una becaina. S’ha despertat quan el gnom ha començat a xiular –. Va explicar en Grievius. – La resta de la banda ha sortit de pillatge i a aquest l’hem matat i l’hem llançat al riu quan ha intentat resistir-se. Crec que el millor seria donar-se pressa i travessar la cova abans no tornin i ens trobin per aquí.

L’explorador va repartir un parell de pans rodons i tres peces de fruita que havia trobat als sacs apilats al racó. Com que havien esgotat tot el menjar que duien aquesta troballa era pràcticament més valuosa que un sac ple d’or. La resta de menjar estava en mal estat pel que van decidir no tocar-lo. L’Aerlian va descobrir pólvora en un dels barrils. Com que era un barrilet de mida menuda va decidir carregar-lo. Havia de fer ús de totes dues mans però el seu pes era acceptable i potser els podria ser d’utilitat en cas de que haguessin de segellar la cova. Amb cura va creuar el barranc a través dels troncs seguit d’en Grievius, en Magnòlius i del gnom que anava xiulant i fent saltirons. Després va passar en Balfur i finalment va arribar el torn del mitjà. Quan en Wilbern era a unes passes d’arribar a l’altre extrem va fer un pas en fals i va relliscar cap a un dels costats. En Balfur que tot just havia creuat va reaccionar ràpidament i el va agafar just a temps ajudant-lo a recuperar l’equilibri. En Wilbern va saltar a terra ferma i va deixar anar un sospir.

– Ha estat a prop –. Va comentar i el nan va fer un moviment amb el cap en senyal d’assentiment. Sense dir res més van caminar a pas lleuger fins a posar-se a l’alçada d’en Grievius que duia una de les torxes que havien trobat a l’inici de la cova. Van continuar per aquell corredor subterrani durant una bona estona fins que l’explorador es va aturar de sobte. En aquest punt el camí es bifurcava. Després d’un moment d’indecisió van agafar el túnel que quedava a mà dreta fins arribar a un eixamplament que acabava en un cul de sac. Les brases d’un foc il·luminaven tènuement aquell espai. Quan en Grievius va avançar un parell de passes una figura es va llançar sobre seu sortint de la penombra. L’explorador va alçar el braç esquerra i una mandíbula es va tancar al seu voltant clavant-li les dents a l’avantbraç. Un gos de presa tibava d’ell amb ferocitat. En Magnòlius va fer un pas endavant i entornant els ulls va murmurar unes paraules inintel·ligibles per a la resta.

– No! – Va exclamar l’Aerlian. Però era massa tard. De les mans del mag en va sortir un llampec que va il·luminar durant un segon la sala sencera impactant contra l’animal. La descàrrega va enviar a tots dos uns metres enrere en direccions oposades. En Grievius va aterrar amb les espatlles sobre el terra de pedra i el gos va colpejar la paret de la cova amb força i va caure inert. El paladí es va afanyar a deixar el barril de pólvora a terra i socórrer al jove ajudant-lo a aixecar-se del terra. La ferida del braç no era greu, els guants de cuir l’havien protegit de la major part de la mossegada i l’atordiment per la descàrrega ja li començava a passar. – Ets boig? Maleït mag algun dia ens mataràs a tots –. En Magnòlius el va mirar encongint-se d’espatlles i va començar a inspeccionar el lloc juntament amb en Balfur. El nan va trobar un sac de gra de la meitat de la seva mida i se’l va carregar a sobre. En Magnòlius va trobar unes monedes en un sac de cuir i se’l va penjar del cinturó amb la resta de bossetes carregades d’ingredients per als seus sortilegis. Tant bon punt en Grievius el Jove es va refer el paladí va agafar novament la pólvora, van tornar sobre les seves passes i van prendre la bifurcació de l’esquerra. Quan duien un parell de minuts seguint el túnel el nan va dir.

– Ho noteu? L’aire és més fresc. Aquest túnel deu conduir a l’altra cara de la muntanya –. El grup va accelerar el pas i passats uns altres cinc minuts van arribar a la boca de la cova des d’on es veia la llum del sol. En Wilbern va començar a córrer sorollosament cap a la sortida mentre saltava i reia d’emoció però quan estava a mig camí una figura es va alçar a la seva dreta. El seu cap pràcticament tocava el sostre de la cova i de cop va bramar amb força i agafant una clava de la mida d’un arbre menut es va dirigir directament cap al mitjà. En Grievius i la resta es van afanyar a posar-se a l’alçada del seu company i les flames de la torxa van il·luminar la grotesca cara d’un troll empipat després de que pertorbessin el seu son. Aquelles criatures de gran mida i força descomunal eren molt perilloses i tal i com estaven armats en aquell moment un troll suposava una sentència a mort pel grup. Sortosament el paladí havia tingut a bé carregar la pólvora tot aquest temps.

– De pressa Grievius, la torxa! – Va cridar l’Aerlian al temps que feia rodar el barril de pólvora en direcció al troll. L’explorador va llançar la teia que va volar en cercles il·luminant intermitentment les parets de la cova. Malauradament aquesta va caure a unes passes del barril. El troll va restar confós uns segons per l’aparició sobtada de tantes persones i va aixecar la clava per sobre el seu cap per llançar un atac al a la zona on s’apinyava el grup. Mentre aquests es desplaçaven per esquivar l’atac el gnom xiulava i caminava impassible entre les cames del troll. La seva mida i la seva manca de sentit de l’autoconservació el van ajudar a passar desapercebut i així en Garl es va fer amb la torxa novament i amb la mateixa parsimònia va començar a caminar de tornada al grup. Però aquesta vegada el troll el va veure de reüll i va intentar esclafar-lo amb la seva arma. El gnom va fer un saltiró cap a un dels cantons i va entregar la torxa a en Grievius que va alçar el braç al temps que cridava:

– Correu, a la sortida! – Dit això va donar no més d’uns segons perquè la resta del grup cobrís a corre cuita la major distància possible i aleshores va realitzar el llançament. Aquesta vegada va encertar la boca del barril i es va produir una explosió que fa fer trontollar mitja muntanya. En Wilbern i en Magnòlius que eren pràcticament a l’exterior van sentir la força de l'ona expansiva que quasi els fa perdre l'equilibri. L’Aerlian i en Balfur van sortir rodant amb unes quantes roques seguits per en Grievius que volava a dos pams del terra i que es va estavellar contra l’elf. En Garl va solcar l'aire i va aterrar sobre els seus peus fent una pirueta a l’aire com un equilibrista. Es van prendre una estona per recuperar l’alè. L’entrada de la cova s’havia vingut avall pel que no hi havia perill de que ningú els sorprengués per darrera. Van partir el pa i cadascú va menjar un quart del rodó amb una mica de fruita, estaven afamats però més valia guardar alguna cosa per si no aconseguien arribar al poble aquell mateix dia. El gnom no va acceptar res.

– Jo ja he dut les meves provisions –. Va dir al grup i va començar a mastegar unes fulles que duia en una bossa desgastada de pell. Amb prou feines tenien forces per fer altra cosa que no fos omplir l’estómac en silenci a base de pa ranci i fruita verda. Tot just duien una estona ajeguts quan un so ensordidor va trencar la pau de la muntanya i va retronar uns segons a l’aire. Sonava a prop d’on el grup descansava de manera que tots es van posar dempeus amb prestesa i van recollir l’equip. Un segon so de la mateixa naturalesa que el primer els va arribar i va ressonar a la vall. El grup va córrer a esbrinar-ne la font. Van dirigir-se al nord de la seva posició i van descobrir una vessant que conduïa a una petita plana en la que un gegant s’enfrontava a cinc figures que en comparació semblaven diminutes. Els aventurers es van afanyar en el seu descens, fossin qui fossin aquelles persones estava clar que necessitaven el seu ajut. Quan van ser més a prop van veure que aquelles siluetes que no havien reconegut en la distància eren nans. En Balfur va forçar encara més el pas per unir-se a la batalla amb els seus compatriotes. Dos dels nans duien trabucs. Aleshores van comprendre que els sons que havien escoltat provenien dels dispars d’aquelles armes de foc. Els altres tres duien una destral a cada mà i s'alternaven per córrer al voltant del gegant i distreure’l mentre els trabucaires carregaven armes. Una tasca perillosa com va demostrar el gegant quan va encertar a un dels nans amb el seu garrot matant-lo pràcticament a l’acte.

– Tranquils, hem vingut a ajudar –. Va dir en Balfur veient les mirades que li llançaven els nans i sense esperar resposta va córrer cap a les cames del gegant i va enfonsar la punta de l’alabarda al peu de la criatura que començar a donar puntades amb ràbia. En Balfur va rodar cap a un cantó i el tro d’un trabuc al disparar-se va retronar novament. Mentrestant en Magnòlius s’havia unit a la lluita i les seves descàrregues solcaven el cel i enfurismaven al gegant. L’Aerlian va intentar un atac per darrera amb la intenció de fracturar el taló d’aquell ésser descomunal amb la seva maça però el seu moviment continu feia que el paladí no trobés el moment d’atacar. En Wilbern i en Grievius havien decidit quedar-se el marge. L’arquer perquè només comptava amb una daga i veia un acte temerari arremetre contra el gegant amb aquella arma que no li faria ni pessigolles. El mitjà estava simplement atònit per l’espectacle d’aquella muntanya de músculs i ràbia en constant moviment intentant arrasar tot el que es trobava al seu abast. Aleshores en Garl va avançar unes passes situant-se a prop del mitjà i va treure una pedra de la butxaca esquerra, la va sostenir uns segons davant els seus ulls i quan va haver murmurat unes paraules en veu baixa la va llançar uns metres per davant. Un altre dispar va encertar al gegant al pit que ja presentava ferides arreu del tors. La ira l’encegava i amb un bram que es va sentir a tota la vall va escombrar l’àrea que tenia al davant amb el seu garrot. En Balfur es va llançar a terra i el tronc va passar justament uns centímetres per sobre seu però un dels trabucaires no va ser prou ràpid i l’impacte el va enviar volant muntanya avall. En Wilbern es mirava aquell espectacle horroritzat. El gegant cobert per la seva sang no semblava estar a prop de defallir i els seus aliats es reduïen cada vegada que aquella bèstia encertava un cop però quan ja pensava que no en sortirien vius va passar una cosa increïble. La pedra que feia uns minuts havia llançat el gnom va començar a créixer i créixer fins a tenir la meitat de la mida del gegant. Aleshores la roca es va moure i al veure com aquesta abandonava la posició fetal i es posava dempeus el mitjà va comprendre que es tractava d’un golem de pedra. Quan es va alçar completament i va separar els granítics braços de la resta del seu cos li treia ben bé un cap al gegant. Aleshores en Garl li va ordenar quelcom en un llenguatge incomprensible i la criatura va avançar cap al seu adversari. L’Aerlian, en Balfur i la resta de nans es van apartar al temps que el golem colpejava amb brutalitat el rostre del gegant evitant morir esclafats quan aquest es va precipitar cap al terra. Va intentar plantar cara amb totes les seves forces a l’ésser de pedra però estava massa cansat pel combat contra els nans i aviat la carn va cedir a la roca. Quan el gegant va deixar de moure’s en Garl va dir unes paraules i el colós va començar a fer-se petit altra vegada recuperant la seva forma original de petita pedra que el gnom va recollir i va introduir de tornada a la butxaca. Tots el miraven sense donar crèdit del que acabaven de veure. Finalment el que semblava el nan més veterà va reaccionar i es va dirigir al grup.

– No sé qui sou però de no ser per vosaltres ara mateix estaríem probablement morts i per això us donarem l’oportunitat d’explicar-vos. Què feu en aquestes muntanyes?

En Balfur els va explicar que havien perdut la majoria de les armes en la seva expedició al temple, de com havien perdut un company intentant sortir d’allí i de que amb prou feines els quedaven provisions. De com el rastre de diverses petjades i vegetació morta els havia conduït a les muntanyes i del moment en que havien sentit els dispars dels trabucaires. Va ometre algunes coses així com els detalls de la seva missió però els nans es van mostrar satisfets amb les seves respostes.

– Ets un dels nostres i ens heu ajudat a derrotar al gegant. De tant en tant algun treu el nas per aquesta zona i enviem una patrulla a fer-se’n càrrec però aquest d’aquí ha resultat especialment ferotge –. Una donar unes puntades de peu al cos inert per reforçar les seves paraules i va afegir. – Està bé acompanyeu-nos i us portarem al nostre assentament i us oferirem menjar i repòs. Allí parlareu amb el nostre Senyor i ell decidirà que fem amb vosaltres.

Dit això el nan va fer senyals al grup perquè el seguís. L’altre nan amb destrals anava al centre de la columna i el trabucaire tancava la marxa.

– Una ciutat de nans, no estàs content Balfur? – Els ulls d’en Wilbern brillaven novament amb l’emoció de l’aventura mentre el grup caminava cap a l’entrada de la fortalesa.