El Guardià del Bosc (part II)

Els sis van entrar a la sala que contenia una porta bloquejada flanquejada per dues palanques. El contingut d’humitat de les criptes era molt alt i els líquens creixien entre les juntes dels blocs de pedra. Sobre la porta hi havia una inscripció gravada al mur en Llengua Èlfica.

– Qui a ferro mata a ferro morirà –. Va traduir en Magnòlius. Inconscientment en Grievius va posar la mà sobre el pom de l’espasa de bronze. Les armes que havien trobat al cofre del gegant serien finalment d’utilitat. Però què volia dir exactament aquella inscripció? Alguna cosa els deia que no trigarien a esbrinar-ho. En Balfur es va situar davant d’una de les palanques i l’Aerlian davant de l’altre i al senyal del nan tots dos van tirar del mànec. Altra vegada es va sentir com un mecanisme s’activava i la porta es va desbloquejar. En Grievius va ser el primer en atravessar-la seguit del paladí. Com sempre en Magnòlius i en Wilbern formaven el cos central del grup mentre que en Merendär i en Balfur tancaven la formació. La primera sala comunicava amb un passadís que conduïa a un mur amb una porta de ferro. En aquest punt el passadís es bifurcava a dreta i esquerra de la porta.

– Què és allò? – Va advertir en Grievius. La resta del grup es va girar cap a la ramificació del passadís que es perdia a mà esquerra i van veure una cosa que surava a l’aire. Flotava amb suavitat mentre s’anava acostant lentament als aventurers.

– Sembla una mena d’espora. Amb tanta humitat no m’estranya que en trobem però és la primera vegada que en veig una de tan gran –. En Magnòlius feia exhibició dels seus coneixements. Mentrestant l’espora s’havia anat apropant fins a estar a unes poques passes d’en Grievius i de l’Aerlian.

– Sembla conscient, com si s’apropés a nosaltres intencionadament –. Va comentar l’arquer. – No em fa bona espina, ara mateix m’encarrego d’aquesta cosa fastigosa –. En Grievius va desembeinar l’espasa de bronze però l’espora que era a menys d’un metre d’ell i l’Aerlian va explotar de sobte cobrint-los d’un núvol de petites espores.

– Però què...?! – L’Aerlian no donava crèdit al que passava. Quan les espores van entrar en contacte amb les armes i les parts d’armadura de ferro aquestes es van començar a rovellar. Es van espolsar ràpidament minimitzant els danys que va patir el seu equip. Sortosament la resta del grup era a una distància prudencial i no va resultar afectat per l’explosió.

– Serà millor que avancem amb compte. I res de fer servir les armes de ferro a menys de que sigui estrictament necessari –. Va aconsellar el nan. Com que en Grievius podria fer ús de l’arc va cedir l’espasa de bronze a l’Aerlian. En Wilbern es va equipar amb l’espasa de fusta que havia trobar aquell mateix dia i en Balfur va començar a treure punta a una llança de mànec curt que havia agafat d’un dels esquelets abans d’abandonar la masmorra de l’Arximag. En Merendär era l’únic que no disposava d’una arma alternativa pel que va creuar els dits i desitjar que la seva alabarda fos prou resistent i aguantés fins que sortissin del temple. Van comprovar que la porta metàl·lica estava bloquejada per quatre perns que s’introduïen a l’interior del mur. El grup va decidir investigar seguint la bifurcació de l’esquerra que els va conduir a una porta de fusta. En Grievius la va obrir per descobrir una sala petita de planta quadrada on dos cadàvers inflats per la presència d’aigua abans del drenatge de les criptes caminaven sense rumb. El so de la porta en obrir-se va fer que giressin els seus cossos blancs i tous i s’encaressin als aventurers. L’arquer va disparar una fletxa amb encert i del ventre d’una de les criatures va començar a brollar un líquid fosc i putrefacte. L’Aerlian va llançar un raig de llum sagrada al punt on s’havia clavat la sageta rebentant l’estómac del cadàver que va caure a terra on va restar inert. El segon difunt s’havia situat al llindar de la porta des d’on va intentar agafar al paladí. Les seves mans el van aferrar per l’avantbraç i el metall de l’armadura es va començar a corrompre. En Magnòlius va conjurar un raig de gel que va enviar a la criatura cap enrere altra vegada alliberant al seu company. Una segona fletxa va volar a travessant el crani putrefacte posant fi al moviment d’aquella abominació.

– Més ens val mantenir les distàncies contra les criatures d’aquestes criptes o sortirem d’aquí sense armadura –. Va dir l’Aerlian mentre amb un ganivet es rascava el rovell de l’avantbraç. La sala comunicava amb un altre passadís on el grup va trobar dos espores més. En Grievius va fer explotar la primera amb l’impacte d’una fletxa i en Wilbern es va encarregar de l’altre llençant-li una daga des d’una distància prudencial. A banda i banda del passadís hi havia nínxols on els morts descansaven rere una làpida de pedra. Van cobrir la distància del corredor sense més incidents i van arribar a una segona sala amb diversos bassals d’aigua i un desguàs al centre.

– Aquest és el punt a través del qual es deu haver drenat l’aigua quan vam activar el mecanisme de la capella –. Va reflexionar en Magnòlius.

– Mira! – En Wilbern corria cap a una de les cantonades de l’habitació amb entusiasme. – Una altra palanca –. Abans que ningú pogués dir res el mitjà va tibar d’ella i el so d’un mecanisme que s’activava a la distància els va arribar a través del passadís. Van desfer el camí a corre cuita, el so de les seves passes van pertorbar el descans de dos cadàvers que van partir les làpides dels seus nínxols i mica en mica es van començar a incorporar. El grup no es va aturar, va córrer fins al punt on havien agafat la bifurcació al primer passadís. La porta metàl·lica continuava bloquejada però dos dels quatre perns s’havien retirat.

– Possiblement si seguim per l’altra bifurcació trobarem algun mecanisme que ens permeti acabar de desbloquejar aquesta porta –. Va comentar en Balfur. Efectivament aquell temple subterrani semblava tenir una planta més o menys simètrica pel que era lògic pensar com ho feia el nan. El passadís dret era lleugerament més llarg i girava cap al nord on a banda i banda s’allotjaven més nínxols. Al final del passadís hi havia una porta de fusta. Aquesta vegada els aventurers no van tenir tanta sort i quan es van encarar cap a la porta diverses làpides es van trencar i varis cadàvers els van tallar el pas. Un total de sis no-morts arrossegaven els peus en una marxa lenta i funesta. En Balfur va carregar contra el primer sense perdre més temps amb la llança per davant. Va enfilar la criatura per l’extrem punxegut i amb l’embranzida va clavar la punta entre la junta de dos blocs de pedra immobilitzant-la mentre agitava els braços en un intent frustrat d’agafar al nan. En Grievius el Jove va col·locar dues fletxes a l’arc que van xiular i es van clavar sobre dos enemics. Malgrat tot aquests van continuar la seva marxa indiferents a qualsevol forma de dolor. En Wilbern va llançar una daga que va fallar i va rebotar contra la paret amb un so metàl·lic i en Merendär va carregar com ho havia fet en Balfur amb l’alabarda per davant. Però la força del comandant havia conegut millors dies i els no-morts van aguantar la càrrega fent que en Merendär perdés l’equilibri i es colpegés contra el terra amb violència. En Magnòlius i l’Aerlian es van afanyar a cobrir al comandant i un raig de llum seguit d’una descàrrega elèctrica van solcar l’aire. El raig va acabar amb la criatura que intentava agafar al comandant i la descàrrega va ser conjurada amb tal potència que va rebotar contra dos cadàvers deixant-los momentàniament desorientats i greument ferits.

– Amunt comandant! Avui no serà el dia en que ens unirem als difunts –. Aquesta vegada el nan va carregar amb l’escut aixecat colpejant a un altre d’aquells sacs de carn pútrida que es va esclafar el cap contra el mur. En Merendär es va aixecar i va llançar un atac que gairebé va segar en dos el cadàver que avançava cap a en Balfur. Va ser un bon atac, ben executat i de força considerable però no va poder enganyar al nan que va reflexionar interiorment: “Fa una setmana l’hagués partit en dues meitats amb el mateix cop. Ha perdut la convicció i aquesta s’ha endut part de la seva força”. Mentrestant l’Aerlian l’Absolut s’havia situat a la seva alçada i va atacar a un dels no-morts. Mentre aixecava l’espasa va murmurar una pregària i la fulla de bronze va brillar amb una llum intensa. Quan aquesta va impactar contra el seu enemic hi va haver un petit centelleig de llum que va enviar al cadàver de retorn al seu descans etern. El grup es va desfer amb facilitat dels morts vivents restants. La llança d’en Balfur havia quedat inservible i les marques d’òxid de l’alabarda del comandant eren cada vegada més profundes.

– Hem d’afanyar-nos a trobar la Calavera i sortir d’aquí. Possiblement en Garl ja hagi descobert que el seu company és mort i ens estarà buscant –. Va comentar el nan mentre en Wilbern recollia la seva daga. En Grievius va obrir la porta de fusta del passadís i van entrar a un distribuïdor on naixia un sistema de passadissos de sostre de volta sustentat per un sistema d’arcs. La ramificació que s’estenia cap al sud estava parcialment inundada pel que van continuar direcció nord. Tots aquells passadissos eren plens de tombes d’homes i dones de civilitzacions perdudes en el temps. Finalment el passadís girava cap a l’oest i acabava en un cul de sac, en una petita sala amb més tombes i una palanca metàl·lica. L’Aerlian va tibar d’ella i altra vegada el so del mecanisme que havien activat els va arribar des de la llunyania. La vibració de les rodes dentades en moviment va propiciar l’enfonsament d’una part del sostre per on una quantitat immensa d’aigua va començar a entrar a la sala on eren els aventurers.

– Aquest túnels es deuen estendre per sota del riu del bosc –. En Grievius s’ho havia temut al observar que als passadissos la presència d’aigua era molt més intensa arribant a regalimar antre les juntes en alguns punts dels murs com si aquests ploressin.

– Ràpid, tornem allí on hem trobat la porta metàl·lica abans no sigui massa tard per a nosaltres –. Però quan en Magnòlius va acabar de dir aquestes paraules l’altre part del sostre va cedir i l’aigua els va començar a arrossegar amb força a través dels corredors de tornada al distribuïdor. En Wilbern menut i àgil no va tenir dificultats per a nadar en direcció a la porta per on havien vingut. La major part de l’aigua se l’empassava el passadís parcialment inundat i alineat amb el passadís per on havien anat a trobar la palanca. El mitjà va veure com en Grievius sortia del corrent en el moment precís i s’unia a ell. En Balfur va arribar rodolant sobre si mateix com un barril muntanya avall i va xocar contra la paret entre la porta i el corredor que s’inundava cada vegada més. Entre els dos van agafar al nan i el van ajudar a passar. En Merendär va sortir de l'aigua just a temps per que aquesta no l’arrossegués. L’Aerlian no va tenir tanta sort. Degut al pes de la seva armadura i malgrat els seus esforços va veure com la porta passava de llarg i era engolit pel passadís. Es va colpejar amb força contra la paret del fons mentre cada vegada el nivell de l’aigua era més elevat. Va intentar nedar amb totes les seves forces contra corrent però una i altra vegada s’estampava contra el mur. Necessitava alleugerir el seu pes pel que va deixar anar l’espasa de bronze que es va enfonsar. Va ajudar-se de les juntes del mur per vèncer el corrent i després d’un esforç titànic va arribar a la porta exhaust. En Grievius la va tancar desviant tota l’aigua cap al passadís. Van donar un parell de minuts a l’Aerlian perquè recuperés l’alè i es van dirigir de tornada al punt on es trobava la porta metàl·lica. Els perns restants s’havien retirat.

– Esteu llestos? –. Va preguntar en Balfur amb rostre seriós. – Si és com l’última vegada la Calavera estarà protegida així que aneu amb compte –. Va fer una última mirada al grup que va assentir i llavors va empènyer la porta que es va obrir amb un grinyol metàl·lic. Van caminar a través d’un passadís que conduïa a una mena de balcó interior. Uns cinc metres per sota seu s’estenia cambra de grans dimensions amb un gran arc de pedra que comunicava amb el Sanctum Sanctorum del temple. L’entrada estava custiodada per quatre éssers amb la pell pútrida plena d’ampolles i coberta de pus. Les seves túniques destenyides i desfilades els identificaven com els sacerdots del temple. Cadascun  duia una daga cerimonial amb una fulla que ben bé mesura dos pams. Els van sorprendre amb un atac des del nivell superior. Dues sagetes van volar directes als seus objectius i una descàrrega eléctrica va impactar al tercer sacerdot. En Wilbern va llançar una daga que es va clavar a l’estómac del que tenien més a prop i va veure com la fulla es desfeia. El quart sacerdot es va amargar al Sanctum. El mitjà va ser el primer en baixar i etzibar un cop amb l’espasa de fusta a un dels sacerdots. Aquest va intentar apunyalar a en Wilbern que el va esquivar fent una tombarella cap a un costat. L’Aerlian es va llançar a la batalla. Corria cap al seu objectiu amb les mans nues. En Wilbern li va passar l’espasa i el paladí la va agafar al vol al temps que murmurava unes paraules i enterrava la seva fulla a la cara d’un dels sacerdots. L’espasa es va partir i la llum sagrada va enviar aquell ésser a conèixer el seu creador. Després d’un descens accidentat en Merendär es va unir a la lluita mentre en Grievius i en Magnòlius els cobrien amb fletxes i sortilegis. Un dels sacerdots va ferir a l’Aerlian infligint-li un tall profund en una mà. En Balfur, que s’havia afanyat a socórrer al paladí el va despatxar amb un brutal cop d’escut que va partir la fusta amb un so sec.

– Per les barbes de Moradin! Ens estem quedant sense armes que fer servir –. El nan va deixar anar l’escut inservible i es va equipar l’altre que duia a l’esquena. Mentrestant en Merendär se les veia amb un dels sacerdots. Gairebé no hi havia rastre del comandant que havien vist lluitar amb ferocitat. Els seus moviments eren lents i poc definits. Mica en mica el seu adversari guanyava terreny. En veure aquesta escena el sacerdot que s’havia ocultat al cor del temple va sortir i amb la daga per damunt del seu cap es va abalançar contra el menut Wilbern. Aquest el va esquivar amb uns reflexes excel·lents i dues fletxes van a travessar la túnica de l’home que va trontollar. L’Aerlian va aprofitar per colpejar-lo amb la seva maça imbuïda de llum sagrada posant fi a la seva vida. Una incipient taca d’òxid va aparèixer al cap de l’arma del paladí. En Magnòlius va impactar amb un raig congelador a l’últim dels sacerdots i en Merendär a aprofitar que baixava la guàrdia per acabar amb ell. Els companys es van reagrupar i van passar sota el gran arc de pedra per entrar al Sanctum Sanctorum del temple.

El que van veure no és fàcil de descriure. La llum de les torxes il·luminava la sala. Dos brasers cremaven a banda i banda d’un altar sobre el qual descansava la Calavera de Pedra. Darrera l’altar una criatura deforme d’un color rosat intens custodiava l’artefacte. Aquell ésser era com una massa de carn que s’aguantava sobre dos extremitats i de la que brollaven braços de diferents mides. No tenia cap, ni cara ni ulls. Al lloc on hi hauria el d’haver estat el pit hi havia mandíbules que llançaven mossegades a l’aire. En Grievius li va disparar una sageta directa a una d’aquelles grotesques boques. Quan la fletxa va impactar la criatura va començar a retorçar-se i a créixer. La seva pell es va enfosquir fins a obtenir la mateixa tonalitat de carn putrefacte que tenien els sacerdots. A altres zones la pell es va esquinçar com si aquell creixement l’hagués estirat massa i no hagués suportat tanta tensió deixant alguns òrgans al descobert. Diverses pústules es van anar formant arreu del cos d’aquella bèstia supurant sang i pus. Dos dels braços es van desenvolupar mentre que la resta van caure a terra on van restar immòbils. Un cap va anar prenent forma sobre les espatlles i de sobte una immensa boca es va obrir mostrant diverses fileres de dents afilades com ganivets. Finalment la criatura va obrir dos ulls menuts injectats en sang i va introduir una de les mans a l’interior del seu ventre obert. D’allí va treure una espasa descomunal amb la fulla rovellada coberta de bilis amb el mànec d’os. La bèstia que ben bé devia mesurar més de quatre metres al finalitzar la transformació es va dirigir cap als aventurers.

En Wilbern va ser el primer en reaccionar. Va llançar la daga que li quedava que es va clavar al costat de l’estómac de la criatura i es va fondre. L’elf va conjurar una descàrrega que va fer diana al pit d’aquella abominació que es va aturar una fracció de segon i va continuar avançant. El jove Grievius va disparar una fletxa que va desaparèixer engolida per les carns putrefactes. Aleshores en Balfur, veient que seria inútil envestir un ésser amb aquella mida, es va equipar la seva destral i va atacar amb determinació. La monstruositat el va apartar d’una manotada com si fos un mosquit. En Wilbern va aprofitar que la criatura estava distreta amb el nan per moure’s discretament fins a la seva esquena i executar un cop de gràcia. El mitjà va desembeinar les dues espases de ferro i va atacar calculant la posició dels òrgans vitals. Quan les fulles es van enfonsar a la seva carn va deixar escapar un profund lament i un raig de saliva corrosiva va rajar de la seva boca. L’ésser es va encarar a en Wilbern i el va atacar amb l’espasa. El mitjà es va apartar a temps per esquivar la trajectòria de l’arma però la bèstia li va clavar un cop de puny amb l’altre mà que el va enviar rodolant per terra. En Merendär es va interposar entre la criatura i en Wilbern i va enfonsar el cap de la seva alabarda a l’interior del seu ventre. Aquesta es va retorçar de dolor, va agafar al comandant amb una mà i el va alçar amb tal violència que el mànec de l’alabarda es va partir i la part superior va caure al terra. En veure que perdien la batalla en Grievius va canviar el seu objectiu. Va tensar l’arc i va executar el seu millor dispar amb la intenció de destruir la Calavera de Pedra. La fletxa va impactar contra l’artefacte i una petita esquerda va aparèixer a la superfície. Mentrestant l’Aerlian va intentar expulsar el mal que habitava en aquella bèstia del seu pla terrenal. Va murmurar les paraules pertinents al seu Déu i va tocar amb la mà nua el cos d’aquell ésser que es va sacsejar violentament mentre una llum divina obria ferides greus a la seva pell. Malgrat tot el paladí no va tenir força suficient per desterrar aquell dimoni. En Merendär que seguia atrapat es movia a tort i a dret amb els espasmes de la criatura. Un raig congelador es va projectar des de la mà d’en Magnòlius fins al pit de la bèstia. En aquest moment el comandant va aprofitar per clavar-li la meitat del mànec de l’alabarda que encara aferrava al canell en un intent desesperat d’alliberar-se però l’únic que va aconseguir va ser atraure novament la seva atenció. Aleshores tot va succeir molt de pressa. Els dits d’aquella abominació van estrènyer amb força a en Merendär que va deixar escapar un crit seguit d’un esput sanguinolent. L’Aerlian i en Wilbern van iniciar un seguit d’atacs amb la finalitat que es fixés novament en ells però la criatura es va introduir la part superior del comandant dins la boca i les seves mandíbules es van tancar amb força partint el seu cos en dos. La meitat inferior va caure al terra tacant les rajoles amb la sang d’un fill de Stirland mentre quatre fileres de dents trituraven la part superior del cos amb armadura inclosa. El temps va semblar aturar-se pels aventurers davant d’aquesta escena. A excepció d’un. La ira es va apoderar d’en Balfur que va rodar fins on havia caigut el que quedava de l’alabarda d’en Merendär. Amb moviments ràpids la va agafar i amb la força d’un colós impulsada pel desig de venjar la mort del seu company va segar de banda a banda el ventre d’aquell horror miserable que es va estremir obrint els ulls davant la sorpresa d’aquell atac i es va desplomar a terra amb un impacte que va sacsejar les columnes d’extrem a extrem. El sostre es va esquerdar i un raig d’aigua es va filtrar a través seu.

– No tenim temps a perdre –. L’Aerlian va reaccionar amb prestesa dirigint-se a l’altar i agafant la Calavera de Pedra. – Destruïm-la i busquem una sortida abans no s’inundi per complet el temple.

 La màgia protegia l’artefacte fent-lo extremadament resistent. Part del sostre va cedir i l’aigua va començar a caure en grans quantitats.

– Jo i en Magnòlius buscarem una sortida i us indicarem el camí. Mentrestant vosaltres intenteu destruir la Calavera –. Dit això en Grievius va sortir de la sala acompanyat per l’elf. En Balfur va colpejar l’artefacte amb la seva destral fent l’esquerda més profunda. Finalment després de més de cinc minuts colpejant-lo repetidament l’artefacte va esclatar amb una força que va enviar al paladí, al nan i al mitjà un parell de metres enrere. Van caure a l’aigua que ja els arribava per la cintura. Just en aquell moment en Magnòlius va aparèixer per sota l’arc de pedra.

– Hem trobat una obertura oculta al terra de la sala on ens hem enfrontat als sacerdots. Un dels cadàvers l’havia ocultat al desplomar-se a sobre seu. En Grievius ens espera allí.

Dit això tots es van afanyar a córrer a la cambra anterior. Tal i com havia dit el mag l’arquer els esperava. Quan els va veure arribar es va ajupir i va tibar d’una argolla de ferro que va obrir una petita trapa de fusta per on van saltar a un passadís inferior que ja es començava a inundar. Aquell passadís comunicava fins al que semblava ser un pou antic que ja ningú feia servir per on es filtrava la llum del sol. La fusta del cubell s’havia podrit feia temps però la cadena encara aguantava. Van pregar perquè malgrat les marques d’òxid la cadena suportés el seu pes i un a un es van anar enfilant fins a la sortida. El primer en sortir del temple va ser en Grievius.

– Nois! El bosc! El pou dóna al bosc –. L’arquer somreia alleugerit de respirar l’aire pur de l’exterior altra vegada. Aviat van ser a fora l’Aerlian, en Magnòlius i en Wilbern. Quan va arribar el torn del nan aquest va fer una última mirada enrere.

– Adéu comandant. Farem que la teva mort no sigui en va. M’encarregaré personalment de que el teu nom sigui recordat –. En Balfur es va ajustar la meitat de l’alabarda d’en Merendär a l’esquena i va iniciar l’ascens.

Quadern de viatge d'en Wilbern.
Mapa del temple de la Calavera de Pedra.