L’avançada de la guàrdia provincial de Stirland es
desplaçava tan ràpidament com podia en direcció oest. Els homes uniformats
caminaven en formació. El sol feia centellejar les puntes de les llances i els
elms dels soldats que custodiaven el carruatge on el seu comandant discutia la
situació amb els mercenaris que havien contractat.
– Segons els informes enviats pel Consell de Sabis
el rastre de les Calaveres de la Disformitat desapareix en aquestes terres. La
finalitat d’aquesta expedició és investigar i reunir informació sobre la seva
ubicació –. El comandant Merendär era un home d’edat avançada però es mantenia
tan àgil i destre com el millor dels seus soldats. La seva cabellera ja feia
uns anys que havia substituït el negre pel gris i el seu rostre s’havia endurit
amb cada batalla. En Merendär era conegut per ser un líder sever però just.
L’acompanyaven al carruatge un nan, un elf i dos homes.
– Si és cert el que he sentit sobre vosaltres la
vostra presència serà de gran valor, de debò vau destruir una de les Calaveres?
–. Va qüestionar el comandant .
– Hah! Ja ho crec que sí! La meva destral la va
esclafar trencant-la en tants bocins que ni tan sols l’elf, amb una vida de
dedicació, podria reparar-la. – En Balfur Rocanegra no era conegut precisament
per la seva modèstia. La seva barba negra era espessa i acabava en unes trenes
recollides cadascuna amb un anell daurat. El clan Rocanegra havia estat una de
les famílies més riques de la fortalesa Gröhl-Karaz, que s’estenia per sota de
les Muntanyes Fumejants. Els Rocanegra
eren una família modesta fins que un dels avantpassats d’en Balfur va descobrir
un jaciment d’ònix mentre excavava. El mineral, molt apreciat tant pels
constructors com pels orfebres nans, no va trigar en convertir-los en una de
les famílies amb més poder i influència de la fortalesa. Però això va ser temps
enrere, abans de la caiguda de Gröhl-Karaz i la dispersió dels Rocanegra. El
que va forçar tant al clan dels Rocanegra com a la resta de clans a abandonar
la seva llar és un misteri que només els nans de les Muntanyes Fumejants
coneixen i un secret que en Balfur no havia volgut revelar.
– Sí que vam destruir la Calavera de la Disformitat.
En aquell llavors no sabíem que era però el cas és que vam acabar amb la seva
màgia maligna –. Es va afanyar a afegir en Magnòlius. L’elf vestia una túnica
de tonalitats verdoses. Del cinturó penjaven incomptables bossetes de cuir on
hi duia tota mena d’ingredients per a realitzar els seus encanteris. Com que el
seu nom èlfic resultava pràcticament impronunciable per a la resta del grup
havien acordat dirigir-se a ell com a Magnòlius. El caràcter altiu propi de la
seva raça i l’afició per fer-se el set-ciències a la menor oportunitat van fer
que la tria del sobrenom de l’elf fos quasi evident. – Però no va ser tant
senzill com en Balfur us vol fer creure. Vam haver de lluitar contra tota
classe d’abominacions i vam perdre un company en el nostre intent d’alliberar
la província d’Ostermark de la influència maligna de l’artefacte.
Es referia a en Grievius l’Audaç. Tot i que el grup
el recordava més aviat amb el nom de Grievius l’Imprudent. Les seves males
idees li van costar la vida i va acabar consumit per la mateixa màgia que
desprenen les Calaveres de la Diformitat.
Quan en Magnòlius va fer referència a la pèrdua del
company el personatge que seia a la seva dreta es va moure inquiet. Era el
membre més jove del grup d’aventurers i també el més recent, que juntament amb
el paladí que l’acompanyava havien sol·licitat unir-se a l’expedició. L’elf, el
nan i el mitjà no s’haurien pogut negar encara que haguessin volgut doncs
aquell jove s’havia presentat com el fill d’en Grievius. Al conèixer les
notícies de la mort del seu pare va decidir unir-se al grup cegat per la
venjança i la voluntat d’honrar la memòria del difunt. En Balfur l’anomenava
Grievius el Jove i en Magnòlius desitjava que corregués millor sort que el seu
progenitor. D’això s’encarregava el paladí que l’acompanyava. Un home
experimentat en la lluita i dedicat al Culte a Pelor que vetllava per la seva seguretat.
El seu nom era Aerlian i per la seva Fe infranquejable el coneixien com a
Aerlian l’Absolut. Un home amb un posat tant seriós i concentrat que ben bé podia
competir amb el d’en Merendär.
Així doncs el comandant viatjava discutint els
detalls de l’expedició amb en Balfur, en Magnòlius, en Grievius el Jove i l’Aerlian
l’Absolut. El cinquè membre del grup d’aventurers contractats era en Wilbern
Ditsllargs. Un mitjà que li arribava a l’alçada de les espatlles a en Balfur. La
seva mida menuda era molt útil en aquelles situacions en que enviaven a en
Wilbern a explorar el terreny abans de que la resta del grup el seguís. També
ho era per la seva segona ocupació. El mitjà tenia debilitat per agafar coses
que no eren seves. Tenia una curiositat il·limitada i una mania per col·leccionar
tot tipus d’objectes: monedes de diferents mides i regions, llibres perduts,
artefactes varis i tot allò que els seus dit llargs i àgils poguessin arreplegar. Per la seva alçada, el seu caràcter social i
afable i la seva inquietud per descobrir el món ben bé podia confondre’s amb un
nen humà de cabell rinxolat i castany.
En Wilbern viatjava a la rereguarda contemplant
distretament el paisatge que els envoltava quan de sobte el cel es va començar
a enfosquir. En poc minuts els soldats, inquiets, van haver d’encendre les
torxes però aquella foscor no era natural. Semblava empassar-se la llum que
desprenia el foc que em prou feines il·luminava els seus rostres. Tot
d’una les torxes es van apagar. Tothom es va aturar i l’expedició va quedar
sumida en una espessa obscuritat i en el silenci més absolut. Abans de que la
confusió inicial deixés pas al pànic aquella foscor es va començar a esvair. El
comandant es va afanyar a sortir del carruatge per descobrir que tots els seus
homes eren morts. Els únics que restaven amb vida eren en Merendär, el grup d’aventurers
contractats i un dels oficials de la guàrdia pàl·lid com un got de llet i
paralitzat per la visió dels cossos inerts dels seus companys. En aquest moment
ja tots havien sortit del carruatge i en Wilbern havia informat que a la
rereguarda no hi havia supervivents. L’Aerlian estudiava amb atenció el
paisatge que tenia davant i passava la mà fent moviments circulars com si volgués
tocar l’aire.
– Aquí hi ha alguna cosa, percebo una màgia molt
poderosa –. Amb prou feines havia acabat de pronunciar aquestes paraules que va
aparèixer una escletxa flotant davant del paladí. Com si algú hagués tallat
l’aire amb la seva espasa infligint-li una ferida negra. Aquella escletxa es va
eixamplar fins a esdevenir una mena de portal a través del qual es podia veure
el que semblava una sala il·luminada per les flames dels brasers. La visió de
la sala era borrosa, com si miressin a través d’un vel.
– Compte Balfur! Darrera teu –. Va advertir en
Grievius el Jove. Darrera d’en Balfur unes ombres prenien forma i s’aixecaven
de terra. Amb formes grotesques envoltaven els aventurers i els impedien la
fugida mentre mica en mica anaven tancant el cercle. Les espases travessaven
aquells éssers sense ferir-los. Aviat estaven tots set esquena contra
esquena. L’única via de fugida era entrar al portal i així ho van fer, un a un van saltar a través de la fissura
que es va tancar darrera seu deixant el paisatge net i en silenci, com si res
hagués passat de no ser pel carruatge abandonat i el centelleig que els últims
rajos de sol arrencaven als elms dels cadàvers que adornaven el bosc.
Quan el portal es va tancar darrera d’en Balfur
aquest va poder veure que davant dels seus companys s’alçava la figura d’un
home envoltat en una túnica negra i una caputxa d’on només sortia una barba grisa.
Aquell personatge aferrava un bastó tant alt com ell mateix.
– Us esperava –. Va dir amb una veu d’ultratomba. –
Sou els herois dels que tant he sentit a parlar. M'anomenen l'Arximag i sóc qui us va enviar l'informació sobre l'ubicació de la Calavera Daurada d'Ostermark. Si és cert el que diuen de
vosaltres crec que ens podríem ajudar mútuament –. En veure que el grup callava
i li llençava mirades d’hostilitat aquell home misteriós va prosseguir. – Vull
que m’ajudeu a localitzar les calaveres restants. La daurada que ja vau trobar juntament amb una calavera de fusta, la de pedra i la de plata. Si ho feu us recompensaré generosament. Amb or, poder, el
que desitgeu. Ja heu vist de que sóc capaç. Tan sols m’hauríeu d’ajudar a
recuperar les quatre calaveres. Els que vulguin marxar són lliures de fer-ho,
no retindré a ningú –. Va moure lleugerament la mà que tenia lliure i un altre
portal va esquinçar la sala materialitzant-se a un costat.
– No tindré tractes amb algú que posseeix una màgia
tan maligna –. L’Aerlian l’Absolut va ser el primer en travessar el portal. En
Wilbern i en Balfur el van seguir. Aquest últim no sense abans llençar amenaces
contra aquell personatge dient-li qui si se’l tornava a creuar li esclafaria el
cap amb la seva destral. En Merendär va dir que perdia el temps temptant al
comandant de la guàrdia de Stirland, una guàrdia honorable que mai cauria en la
corrupció a canvi de promeses buides. Lamentablement l’oficial no pensava el
mateix i no va trigar en caminar al costat de l’home de la túnica. El comandant
li va llençar una mirada plena de rancúnia i va travessar el portal. El penúltim en sortir va ser en Grievius el Jove que durant un moment s'havia sentit inclinat a acceptar la petició mogut per la curiositat.
– I tu? Veig que encara no has marxat amb els teus
companys. Veig que en l’interior del teu cor desitges el poder que et puc
oferir –. En Magnòlius se sentia realment temptat per la màgia que podria
aprendre si es quedava. Va haver de rumiar-s’ho durant una llarga estona abans
de dir:
– El vostre oferiment m’atrau. Però em resultaria
poc útil els coneixements que pugui adquirir si els meus companys acaben amb mi
com acabaran amb tu si te’ls tornes a creuar. Justament de la mateixa manera en
que van acabar amb una de les Calaveres de la Disformitat.
El rostre d’aquell individu es va encendre amb la
ira. Era evident que no coneixia les notícies de la destrucció d’una de les
calaveres. En Magnòlius es va dirigir cap al portal i el va travessar per anar
a parar no al exterior sinó a una segona sala on l’esperava la resta del grup.
El portal es va tancar i la veu del túnica negra va ressonar màgicament:
– Aquesta masmorra serà la vostra tomba.