El Guardià del Bosc (part I)

Els sis companys van menjar l’estofat en silenci. Només se sentia el soroll de les culleres de fusta contra el bol i el so de les goles afamades deglutint els trossos de carn de conill. El gnom es mirava aquell espectacle entre divertit i curiós. El primer en parlar va ser en Balfur amb restes d’estofat encara sobre la seva barba.

– Has dit que ens esperaves. Com sabies que vindríem aquí? Ni tan sols sabem on estem de fet. A quina zona de Stirland representa hem anat a parar?

– Stirland? – Va dir el Gnom amb ulls sorpresos. – No, no. Esteu al nord, molt al nord, als boscos que llinden amb les terres a l’altra banda de la serralada de l’Espina del Món. Per quin nom ho coneixeu els humans...mmmmm, crec que en dieu Lurkwood. L’últim bosc abans d’aventurar-se més enllà de la cartografia de qualsevol dels vostres mapes –. El gnom es va deixar caure sobre un tamboret de fusta i va creuar les cames.

– Però això no respon a la pregunta d’en Balfur, com sabies que vindríem? – Va inquirir en Magnòlius.

– Bé, no sabia que serieu vosaltres però fa temps que esperava que algú aparegués en aquest bosc. Algun foraster, potser més d’un. Però abans de confiar-vos més coses sobre aquestes terres necessito saber que sou qui esperava. Com heu arribat aquí? Que busqueu?

– No ha sigut un viatge voluntari. Viatjàvem per Stirland quan un home amb una màgia poderosa que es fa dir l’Arximag ens va traslladar a una masmorra en la que ens vam trobar atrapats i obligats a combatre contra esquelets que cobraven vida –. Tant sols el pensament del que havien viscut va fer que en Magnòlius s’encongís a la cadira mentre parlava.

– L’Arximag dieu? – El gnom no dissimulava la seva sorpresa davant les paraules dels aventurers. – No pot ser... l’Arximag és una bona persona. Sempre ha ajudat als habitants d’aquestes terres. Per quin motiu voldria tancar-vos en una masmorra?

Els companys es van mirar entre ells tenint un debat en silenci. Podien confiar en el gnom? Era prudent explicar-li a aquella criatura el motiu del seu viatge? Semblava que si volien obtenir respostes abans les haurien de donar. L’Aerlian va fer un gest d’assentiment en silenci i en veure que ningú s’oposava en Magnòlius va prosseguir:

– Perquè ens vam negar a recuperar les Calaveres de la Disformitat tal i com ell volia. A més a més es va assabentar de que vam destruir la Calavera Daurada cosa que no el va fer somriure massa.

– No pot ser! L’Arximag cercant les Calaveres... I com vau escapar d’allí?

– La pedra de llum! – Va dir en Wilbern amb entusiasme. – Vam trobar una pedra que brillava a l’interior d’una font i al intentar agafar-la ens va portar aquí.

– La vostra història no deixa de sorprendre’m. Aquesta pedra de la que parles és la Gema de Garrond. Un artefacte màgic que s’apareix als aventurers en dificultats i els porta allí on més desitgen estar. Feia temps que no sentia d’algú que hagués topat amb ella. Llavors, què és el que més desitgeu?

Aleshores, gairebé al mateix temps el grup va comprendre perquè havien viatjat a aquells boscos. En Grievius el Jove va respondre en veu baixa, gairebé imperceptible:

– Destruir les Calaveres de la Disformitat –. Tots van assentir. La Gema de Garrond els devia d’haver portat allí on es trobava un d’aquells artefactes malignes. En Grievius va continuar amb veu més segura. – Ara ens toca a nosaltres obtenir respostes. Qui ets tu i què en saps de les Calaveres que cerquem?

– Sóc el Guardià del Bosc. El meu nom real és molt llarg i complex però alguns m’anomenen simplement Garl –. El gnom va entornar els ulls pensatiu com si sospesés què els podia explicar a uns desconeguts i va prosseguir. – Sé moltes coses sobre artefactes màgics. Si d’alguna cosa podem presumir els gnoms és dels nostres coneixements i una vida de dedicació a l’estudi d’aquests objectes. Sobre les Calaveres que cerqueu n’hi ha una no massa lluny d’aquesta cabana, en un temple que porta temps abandonat. Si voleu demà us hi puc portar, ara és massa tard i vosaltres hauríeu de descansar.

Això no li van discutir pas. Estaven esgotats. Mentre el gnom parlava en Wilbern i la seva curiositat havien descobert un parell de barrils de fusta en un racó de la sala.

– Què hi ha aquí dins? – Va preguntar el mitjà.

– Vi. Un de molt bo amb aromes de fruits del bosc. El faig jo mateix, ajuda a escalfar-se quan arriba l’hivern.

– No et faria res si n’agaféssim una mica oi? – En Balfur s’havia aixecat i caminava cap a les botes. – Ens ajudaria a refer l’esperit i a començar amb energies renovades.

El gnom els va convidar a beure’n tant com volguessin i tots es van servir una copa generosa. Per primera vegada des de la destrucció de la Calavera Daurada el grup reia com si res enfosquís els seus cors. La segona copa va succeir a la primera i aviat el barril del gnom va ser buit. Aquest també va estar bevent com un company més i brindant pel seu èxit davant l’Arximag. En Balfur tenia el nas vermell com un pebrot i el jove Grievius, poc acostumat a seguir el ritme al nan, no va trigar massa en caure en rodó. Mica en mica les espelmes es van anar consumint i el foc va quedar reduït a brases mentre un a un els companys queien en un son profund i reparador.

El primer en despertar va ser en Merendär, amb prou feines va tastar el vi i va passar la nit en silenci i al marge de la gresca. La resta encara dormia però el gnom no era a la cabana. El comandant va despertar als seus companys:

–  Amunt, el gnom ha sortit pel que haurem de buscar el temple del que ens va parlar pel nostre compte. Ha deixat aquesta nota escrita sobre el barril buit. En ella explica que ha hagut de marxar a resoldre un conflicte al bosc que involucra a un bon amic seu, un tal Drendre. Ens indica que per trobar el temple hem d’anar en direcció nord-est durant unes dues hores i que el veurem fàcilment ja que no hi ha més edificis en aquella part del bosc.

Mentre el comandant parlava la resta del grup s’espolsava la son de sobre i es preparava per sortir. En Magnòlius repassava els ingredients de les bossetes de cuir que penjaven del seu cinturó mentre en Balfur s’ajustava la destral i l’escut a l’esquena. Aviat es van posar en marxa i la cabana va anar quedant enrere fins a convertir-se en un punt menut en el paisatge i desaparèixer. En Grievius el Jove s’orientava per la posició del sol. El camí els va guiar a una part del bosc on els arbres eren tan alts que tapaven el cel. Aquells arbres semblaven soldats, guardians que s’alçaven imponents des dels inicis dels temps. La humitat afavoria el creixement de molsa i líquens a totes les cares dels troncs. Entre això i la impossibilitat de veure la posició del sol el grup aviat es va perdre.

– Estàs segur que aquest és el camí? Ja fa més de dues hores que caminem. Segons les indicacions del gnom ja hauríem d’haver topat amb el temple –. L’Aerlian desconfiava de la ruta que seguien ara mateix.

– Potser ens hem desviat lleugerament. És difícil de saber. Aquesta part del bosc sembla molt antiga. Potser en Wilbern es podria enfilar a un dels arbres i indicar-nos la posició del sol.

Mentre contemplaven aquesta possibilitat van sentir un so sord i repetitiu que provenia d’uns metres d’on es trobaven. La vegetació no els deixava veure’n l’origen.

– Està bé, canvi de plans. Wilbern, ves cap aquella zona – Va dir en Balfur mentre senyalava el lloc d’on provenien els sons. – i fes una ullada a veure que hi ha. No corris cap risc, tant sols observa i torna a informar-nos. Prendrem una decisió una vegada sapiguem a què ens enfrontem.

El mitjà es va moure amb agilitat sense fer cap mena de soroll. Semblava que llisqués sobre el terra. Va cobrir la distància en un obrir i tancar d’ulls i va treure el cap entre la vegetació. El que va veure el va deixar sense aler. Un gegant dormia estès a terra amb una panxa prominent apuntant al cel. Els sons que havien sentit eren els roncs d’aquella bèstia que jeia no massa lluny de les restes d’un esquelet de cavall. Tot semblava indicar que la criatura s’havia posat a dormir després de tenir un bon tiberi. Abans de donar mitja volta en Wilbern va advertir que el gegant aferrava un cofre de fusta de grans dimensions amb una de les mans. Va tornar on l’esperaven la resta dels aventurers i els va explicar el que havia vist.

– Podríem intentar fer-nos amb el cofre. Segur que trobem coses interessants a dins –. Els ulls d’en Wilbern brillaven d’emoció.

– Si aquesta bèstia es desperta ens matarà a tots –. Va sentenciar en Balfur. – Enfrontar-nos a un gegant no és una opció per a nosaltres.

– Estic d’acord –. Va coincidir l’Aerlian l’Absolut. – No crec que sigui prudent córrer aquest risc per un cofre que no sabem que conté. Més ens valdria posar-nos en marxa i retrobar el camí al temple.

– Mmmm, podria funcionar. Els gegants tenen un son molt profund. Podríem intentar agafar el seu cofre sense despertar-lo. Si alguna cosa surt malament i ens descobreix sortim corrents abans no s’adoni del que esta passant. Ens sembla bé a tots?

El grup va acceptar la proposta d’en Grievius. Intentarien fer-se amb el cofre però al mínim indici de que aquella criatura es despertava desistirien i marxarien per on havien vingut. En Wilbern va proposar un pla. Podien intentar substituir el cofre per l’esquelet de cavall. Així el gegant no notaria la seva absència. Era un pla arriscat però era el millor que tenien. Van acordar que en Merendär i l'Aerlian s’encarregarien d’agafar l’esquelet i portar-lo al costat del cofre. En Balfur i en Grievius farien servir la seva força per aixecar amb suavitat la mà del gegant. Aleshores venia la part complicada. En Wilbern i en Magnòlius agafarien ràpidament el cofre i mentre en perfecte coordinació el comandant i el paladí col·locarien les restes del cavall al seu lloc, moment en que els dos companys restants baixarien la mà de la criatura fins a deixar-la en la seva posició original.

Quan tothom va tenir clar el seu paper es van dirigir amb cautela cap a darrera dels arbusts. El nan era qui feia més soroll al moure’s però tal i com havia afirmat en Grievius els gegants tenien un son profund. El grup estava en tensió, gairebé contenint la respiració mentre en Merendär i l'Aerlian carregaven l’esquelet del cavall. Aviat van tenir-lo al lloc indicat i el pla es va executar amb rapidesa. En Balfur i en Grievius van alçar la mà del gegant i immediatament el mitjà i l’elf van retirar el cofre que va ser substituït per l’ossamenta de l’equí. Van tornar a deixar la mà de la criatura amb suavitat i es van afanyar endur-se el cofre d’allí.

Quan van estar a una bona distància d’on dormia la bèstia en Wilbern el va examinar. Semblava un cofre de fusta normal de grans dimensions. El que pel gegant era un cofre equivalia a un bagul per a qualsevol criatura de mida normal. Finalment el mitjà es va decidir a obrir-lo. Quan ho va fer de dins en va sortir una criatura verda d’orelles punxegudes armada amb una daga. En veure es aventures va engegar a córrer. En Grievius va intentar disparar-li una fletxa en una cama però va fallar.

 – De pressa Magnòlius! Llança-li un raig congelador per alentir-lo però no el matis, el volem viu per interrogar-lo –. El va instar en Balfur.

El mag es va concentrar, va murmurar unes paraules en llenguatge arcà i un raig intens de llum blava va impactar contra el goblin. L’elf no va controlar la força de la seva màgia que de ben poc no va acabar amb la vida d’aquella miserable criatura. En Balfur i en Wilbern el van capturar i el van dur fins a la resta del grup. El goblin es mostrava poc inclinat a parlar amb el ells i finalment va ser l’Aerlian qui el va convèncer.

– Si ens dius el que saps et curarem i podràs marxar. Sinó passaràs a millor vida. Digue’ns, què feies dins d’aquest bagul?

El goblin va respondre en la seva llengua gutural i el grup no va entendre ni una paraula. Pel que semblava era incapaç de parlar la Llengua Comú però sí que els entenia. En Wilbern li va acostar una branca i li va dir que dibuixes a terra. Tampoc van tenir massa sort. El goblin dibuixava pitjor que un nen menut. Va esbossar el que semblava una figura d’orelles punxegudes i després una mena de pedra al seu costat i una mà cap a la pedra.

– Una pedra? Has trobat una pedra...uhmm. Brillava aquesta pedra pedra? – El va interrogar en Wilbern.

El goblin es va afanyar a exclamar un “Nyiiighhh!” i a dibuixar unes ratlles al voltant de la pedra. Podia ser que aquella criatura hagués topat amb la Gema de Garrond també?

– On és la pedra ara? – Va voler saber en Balfur i el goblin va dibuixar una figura estesa amb una panxa enorme i una fletxa que anava de la pedra a la panxa. – Doncs anem bé. Si el gegant s’ha cruspit la pedra més ens val donar-la per perduda. Com vas acabar tancat aquí dins? – Va dir el nan senyalant el bagul. El goblin va dibuixar tot de figures grans que el grup va interpretar com a ogres i unes fletxes que anaven del ogres al gegant i del gegant als ogres.

– Ho has fet molt bé. No crec que en traiem res més d’aquesta criatura. El curaré i que marxi –. L’Aerlian va murmurar una plegaria i la llum de la seva mà va cicatritzar les ferides del goblin. Tant bon punt aquestes es van tancar va engegar a córrer altra vegada.

– Espera Aerlian! Merda! No ens ha dit on eren els ogres –. Va exclamar en Grievius. Però en Magnòlius ja havia començat a murmurar les paraules que van projectar un segon raig d’energia que va tornar a encertar al goblin. El van tornar a dur on era la resta del grup però la criatura va començar a xisclar i a sacsejar-se. Sota el pànic de que els xiscles poguessin despertar el gegant en Grievius el Jove va posar fi a la vida del miserable tallant-li el coll.

Abans d’abandonar aquella zona del bosc van descobrir que al cofre hi havia una espasa de bronze, una espasa de fusta i algunes monedes d’or. En Grievius es va quedar amb l’espasa de bronze i en Wilbern amb la de fusta, van ocultar el cadàver del goblin dins del cofre i es van posar novament en marxa. En Merendär avançava com si li pesessin les espatlles i amb un humor taciturn. No duien massa temps caminant quan van descobrir un petit clar al bosc des d’on es veia perfectament el sol. Això els va servir per orientar-se novament i avançar en la direcció adequada. Finalment van arribar a una zona on començava un camí empedrat ple de molsa i líquens i desgastat pel pas del temps. Un esquelet clavat en un pal de fusta senyalava cap a la direcció on el camí s’endinsava i el cartell que duia penjat al voltant del coll deia “En Drendre senyala el camí”. El grup va saber de seguida que aquell esquelet es tractava de l’amic al que el gnom havia sortit a socórrer. No hi havia rastre del gnom. Potser no l’havia trobat i encara era voltant pel bosc.

– Aquí hi ha un rastre –. Va informar en Grievius. Unes petjades s’endinsaven en el bosc seguint un camí natural. Els companys van decidir separar-se en dos grups. El primer, format per en Wilbern, en Merendär i en Magnòlius seguirien el camí que portava al temple i explorarien els voltants cercant una entrada o la presència d’alguna amenaça. El segon grup format per en Grievius, en Balfur i l’Aerlian investigarien l’origen d’aquell rastre. Van acordar trobar-se en aquest mateix punt passada una hora per informar de la situació i prendre una decisió i d’aquesta manera el grup va començar a caminar en diferents direccions.

*   *   *

En Wilbern va ser el primer en trobar les escales que baixaven a les criptes. Donaven al bosc, per la part de darrera del temple però l’entrada estava inundada. L’aigua arribava per la meitat de les escales que conduïen a la porta de ferro que permetia l’accés al recinte. La major part del temple es trobava sota terra. L’única construcció sobre rasant corresponia a una petita capella de planta circular. El grup es va dirigir cap allí. Les parets estaven plenes d’algun tipus d’escriptura antiga que segons en Magnòlius tenia un origen malèvol. Al centre de la capella hi havia unes pedres amb un gravat cadascuna d’elles. Els gravats s’unien en un dibuix sense sentit. Quan en Wilbern va tocar una de les pedres es va activar un mecanisme que va fer que aquesta girés noranta graus.

– Sembla que les pedres formen una mena de dibuix. Crec que si les posem en ordre passarà alguna cosa –. Dit això en Magnòlius va moure una altra de les pedres. Els va portar una estona unir-les en l’ordre adequat però quan ho van fer van sentir un soroll mecànic com si diverses rodes dentades s’haguessin posat en funcionament sota terra. El so d’unes cadenes, alguna cosa que cedia seguit d’una corrent d’aigua que avançava. Tots tres van sortir a l’exterior i es van dirigir a les escales per descobrir que el nivell d’aigua havia baixat fins a formar uns quants bassals davant la porta. Van descendir per comprovar que la porta es pogués obrir i així va ser. A l’altra banda van trobar una sala amb més restes d’aigua i humitat i unes palanques als dos extrems de la paret oposada que flanquejaven una segona porta. Van decidir tornar i informar a la resta del grup del que havien descobert.

*   *   *

Les petjades els van conduir a una mena de campament protegit per una rústica estacada de troncs mal tallats. En Grievius es va avançar i va informar que el campament era buit. Hi havia rastres de que s’havia lliurat una batalla en aquell campament per tot arreu però no van poder treure més informació. Qui havia acampat allí i què els havia atacat eren preguntes per a les quals no trobarien resposta. El grup va aprofitar per saquejar les poques coses de valor que hi quedaven. En Balfur va trobar algunes monedes d’or amagades en una de les tendes i algun tipus de poció que es va trencar quan va intentar agafar-la. En Grievius també va aconseguir unes quantes monedes d’or juntament amb una moneda d’origen desconegut que cap dels companys va saber identificar.

En veure que allí hi havia poc més a fer tots tres van decidir tornar al punt de reunió i esperar a que en Wilbern, en Magnòlius i en Merendär tornessin amb millors notícies sobre la seva expedició.

*   *   *

Es van posar al dia sobre els descobriments que havien fet en aquella última hora. Com que al campament no quedava res per fer i semblava que els pistes morien allí van decidir dirigir-se cap al temple i destruir la següent Calavera. En Balfur es va fixar en que al comandant li passava alguna cosa. Mentre caminaven en direcció a l’entrada que conduïa a les criptes li va preguntar:

– Va tot bé Merendär? Des de que hem arribat aquí que estàs una mica estrany –. El comandant va mirar a en Balfur. El nan va veure la mirada trista d’un home d’edat avançada en contrast amb la mirada desafiant i orgullosa que havia conegut els dies anteriors.

– Sóc el comandant de la Guàrdia de Stirland. La major part dels meus homes han mort i ara em veig atrapat en unes terres inhòspites lluny de casa en una aventura que sembla lluny d’arribar a la seva fi. Sense homes als que guiar el títol de comandant és tan sols això, un títol sense utilitat. Alguna cosa em diu que mai tornarem a casa. Mai tornaré a veure Stirland.

En Balfur el va voler animar però no va saber què contestar en aquell moment. I amb aquelles funestes paraules per part del comandant el grup iniciava el seu descens a les criptes.

Quadern de viatge d'en Wilbern.
Reproducció del dibuix goblin als boscos de Lurkwood.