Quan la tènue llum màgica que emetia el portal es va
esvair amb el seu tancament el grup va quedar totalment a les fosques. En
Merendär es va afanyar a encendre una torxa i el grup va poder observar que es
trobava en una sala amb les parets de pedra adornades amb relleus. Un segon cop
d’ull va revelar que aquells relleus eren en realitat esquelets humans adherits
a als murs.
– Sabia que no podíem confiar en l’Arximag.
No sé on som però més val que ens afanyem a trobar una sortida –. El comandant es va dirigir cap a una de les
dues portes que hi havia a la sala i la va empènyer. – Endavant, no hi ha temps
a perdre –. En Grievius anava segon seguit d’aprop per l’Aerlian. En Wilbern i
en Magnòlius anaven el centre i en Balfur a la rereguarda. Abans d’abandonar la
primera sala en Balfur va fer un grunyit de disgust. Dos esquelets es
desenganxaven del mur lentament.
– De pressa passeu –. El nan es va afanyar a tancar
la porta confiant en que aquelles criatures no els haguessin vist. Va comunicar
la situació a la resta del grup que es va moure amb rapidesa. Van córrer
a través del passadís on havien anat a parar intentant fer el menor soroll
possible. A l’altre extrem del passadís hi havia una porta. En Grievius havia
agafat el relleu passant davant del comandant que li havia cedit la torxa. Quan
l’arquer va obrir la porta una olor putrefacte els va colpejar la cara. La sala
quadrada tenia un desguàs al centre. Dins d’aquella habitació l’olor era encara
més intensa. Les cames del jove Grievius van perdre fermesa i si no s’hagués
recolzat contra el mur hauria caigut a terra. El paladí el va ajudar a creuar la
sala fins a una segona porta. Al obrir-la tots dos van respirar alleugerits.
Mentrestant en Magnòlius i en Wilbern creuaven amb dificultats, l’un tapant-se
la boca i el nas amb la túnica i l’altre
caminava mentre intentava controlar un mareig creixent. Finalment es van reunir
a l’altra banda de la sala amb els seus companys. En Merendär anava davant d’en
Balfur. Tenia un atac de tos i arcades quan de sobte va caure primer sobre els
seus genolls i després va quedar estès a terra. El nan, que observava com els esquelets entraven al passadís per l'altre extrem, va entrar dins la sala i va
tancar la porta. Les presses per socórrer al comandant van fer que aquesta no quedés ben ajustada deixant un rastre evident. En Balfur es va
carregar l’home a les espatlles i va avançar amb la tossuderia que caracteritza
a la seva raça. A mig camí en Merendär va deixar anar un raig de vòmit i sang.
– Aparteu, deixeu-li espai perquè respiri –. Va dir
el nan quan es va unir a la resta dels membres. El comandant va fer un gemec
quan el va deixar al terra. En Balfur va bloquejar l’entrada amb una de les
seves destrals. Així guanyarien temps per refer-se si aquells esquelets els
seguien el rastre.
– Que diantres és aquest lloc? –. En Grievius el
Jove era el menys habituat al perill per la seva edat però la resta estaven
tant sorpresos i tant inquiets com ell. De sobte una figura va començar a
moure’s a la paret. Lentament s’anava alliberant. En Wilbern va actuar amb uns
ràpids reflexes i li va llençar una daga que li va partir una costella. La
criatura, indiferent per l’atac del mitjà es va acabar alliberant. Aferrava una
espasa i es dirigia cap al grup. En Grievius va intentar disparar una fletxa
però degut als nervis i al mareig que encara no havia desaparegut la sageta se
li va partir al tensar l’arc ferint-li un dels dits. L’Aerlian es va encarar a
l’esquelet i murmurant unes paraules en veu baixa al seu déu va obrir la mà i
d’ella va sorgir un raig de llum que va impactar contra la caixa toràcica de la
criatura que va es va desplomar. En Balfur va esclafar la calavera amb la seva
robusta bota i la sala va quedar altra vegada en silenci. El comandant
començava a recuperar-se però encara se’l veia molt dèbil.
– No podem perdre més temps –. Va instar en
Magnòlius. – Si no ens movem els esquelets que ens seguien acabaran per
atrapar-nos.
– Tens raó. Tu, en Grievius i l’Aerlian continueu.
Jo em quedaré uns minuts amb en Balfur mentre es recupera el comandant i si tot
va bé vindré darrera vostre –. Va dir en Wilbern mentre recollia la daga que havia
llançat. L’elf va assentir, va posar la mà sobre el pom i el va fer girar.
Immediatament va notar una màgia estranya però la va rebutjar i va creuar la
porta que es va tancar de cop darrera seu. El jove arquer també va notar que
alguna cosa li recorria el cos al intentar obrir la porta però fos el que fos
ho va resistir i va entrar. El va seguir l’Aerlian i quan aquest va travessar el
llindar el comandant ja es posava dempeus. En Wilbern va fer una mirada a en
Balfur que va assentir amb el cap i el mitjà va creuar just a temps per sentir
com algú colpejava contra la porta bloquejada.
– Ens preocupava que no et recuperessis a temps.
Sents això a l’altra banda de la porta? Els esquelets ens deuen d’haver seguit.
Ens he comprat uns quants minuts bloquejant l’entrada però la destral no
resistirà massa més. Hem de continuar.
En Merendär no va dir res. Només va assentir
conforme a que entenia la situació i va allargar la mà fins a tocar el pom de
la porta per on la resta del grup havia passat. De cop alguna cosa es va ficar
dins del comandant. Una màgia es va apoderar d’ell obligant-lo a tenir visions
terribles dins del seu cap. L’home va caure de genolls a terra per segona
vegada presa del terror tremolant com una fulla. Mentre en Balfur el
reconfortava i intentava transmetre-li valor el mànec de la destral es
començava a estellar i les calaveres dels esquelets es podien veure a través
dels taulons que s’havien partit. Finalment
l’arma va cedir amb un espetec i la porta es va obrir. Com un veritable
hereu del clan Rocanegra el nan es va encarar contra el primer esquelet i li va
propinar un cop de destral que li va partir el braç on duia l’escut. La
criatura sense immutar-se va alçar l’espasa i va llançar un atac que en Balfur
va bloquejar amb la seva arma. Lluitava davant el llindar de la porta de manera
que tots dos esquelets no podien combatre alhora. El segon atac del nan va
descriure una mitja lluna a l’aire picant amb la part plana de la destral
contra les costelles del no-mort que es van trencar amb un so sord juntament
amb la columna. L’ésser es va desplomar mentre continuava realitzant moviments
erràtics des del terra. El segon esquelet avançava.
– De pressa comandant. Ha de creuar ara! –. En
Merendär va fer un esforç per tocar el pom de la porta resistint les imatges
macabres que intentaven obrir-se camí fins a la seva ment i va creuar a l’altra
banda. L’esquelet es dirigia cap a en Balfur amb l’escut aixecat. El nan va
esperar la seva oportunitat i quan la criatura va baixar l’escut per atacar amb
l’espasa la va envestir. El robust cos del Rocanegra va impactar amb violència
contra aquell sac d’ossos. L’espasa va rebotar contra la cota de plaques del
nan i l’esquelet es va estavellar contra la paret de pedra. La calavera es va partir i la pelvis va quedar destrossada. En Balfur el va rematar sense masses
dificultats. La destral que havia utilitzat per a bloquejar la porta havia
quedat inservible. El nan va fer una última mirada a la sala, va girar el pom i
va resistir la màgia maligna amb la facilitat característica de la seva raça. A
l’altra banda l’esperaven en Grievius, l’Aerlian, en Wilbern i en Merendär.
– On és en Magnòlius? –. Va preguntar en Balfur.
– No ho sabem. En Grievius va creuar immediatament
darrera seu i al arribar a aquesta sala ja era buida –. Es va afanyar a
respondre en Wilbern. – Cap de nosaltres l’ha vist d’ençà que va travessar el
llindar –. I d’aquesta manera, tot d’una, el grup havia quedat reduït a cinc
persones.
* * *
Quan la porta es va tancar darrera de l’elf aquest
va quedar completament a les fosques. Va restar dempeus a l’espera de que en
qualsevol moment es tornaria a obrir i en Grievius el Jove entraria amb la
torxa il·luminant l’habitació. Va esperar dos, cinc, deu minuts però ni l’arquer
ni cap altre company va creuar el llindar. Va ser en aquest moment que, al
passar la mà per la paret que tenia darrera en Magnòlius es va adonar de que no
hi havia cap porta. Va murmurar unes paraules i de la seva mà va sorgir un arc
de descàrrega que va il·luminar momentàniament la sala. Estava envoltat per
quatre parets i cap d’elles tenia d’obertures. El següent arc va il·luminar la
sala durant poc més d’un segon. El temps suficient per veure que les parets
eren recobertes d’esquelets. El mag va notar com l’espurna del pànic naixia al
seu estómac. Va fer ús de tot l’autocontrol que tenia i va aconseguir dominar el
pànic. Es va moure sense separar-se del mur palpant les parets amb compte de no
despertar als esquelets. Finalment es va donar per vençut i va quedar quiet
envoltat per la foscor.
L’elf no tenia clar si havien passat uns segons o
uns minuts quan va sentir un soroll provinent de l’altra banda dels murs. Va
tractar d’orientar-se posant l’orella sobre les parets allí on no hi havia cap
esquelet. Finalment va donar amb la zona des d’on els sons se sentien més
nítids. En Magnòlius va passar la mà pel mur i va descobrir que a l’alçada del
seu cap les pedres ballaven una mica. Va rascar la superfície i una sorra fina
va caure als seus peus. De cop alguna cosa va colpejar des de l’altra banda de
l’habitació i dues de les pedres van cedir. L’elf es va haver d’apartar per
evitar que una d’elles li esclafés el peu. La llum provinent de l’obertura
el va cegar. Una silueta sostenia una torxa. A mesura que els ulls d’en
Magnòlius s’adaptaven a la llum que desprenia el foc la silueta es va anar
definint fins que finalment va reconèixer a l’Aerlian que li somreia des de
l’altra banda del mur.
– És aquí. L’he trobat –. Va informar el paladí. Al
seu cap es va unir el cap d’en Grievius el Jove. – Ara et traiem d’aquí –. Va
dir l’arquer i en Magnòlius va respirar alleugerit.
* * *
L’Aerlian es va adonar de seguida que alguna cosa
passava amb la paret de la sala que havien trobat. Una habitació rectangular de
grans dimensions i diverses columnes de pedra. Al centre de l'estança hi havia un
sarcòfag del mateix material. Al rascar aquell mur es van adonar de que les
pedres ballaven i la sorra es desprenia. Allí va ser on van trobar al mag
desaparegut. En Grievius l’estava ajudant a eixamplar el forat quan de sobte en
Wilbern va cridar demanant ajut. Els esquelets els estaven envoltant. Fora al
passadís en Balfur i en Merendär lluitaven colze amb colze contra aquelles
abominacions però tres d’aquelles criatures s’havien colat a la Sala del
Sarcòfag.
– Tenim problemes –. Va fer saber l’Aerlian a en
Magnòlius. – És una llarga història, t’hem estat buscant per tot arreu. Hem
d’anar a ajudar a en Wilbern a combatre aquest maleïts engendres però en un
obrir i tancar d’ulls tornarem a per tu –. I els dos humans van marxar
emportant-se la torxa i deixant a l’elf novament en la foscor. Llavors va
sentir com alguna cosa cruixia darrera seu. La llum i el so que havien fet al treure les
pedres havien cridat l’atenció dels esquelets que “dormien” a la
paret. Aleshores l’espurna va esdevenir flama i el foc del pànic es va escampar
per tot el cos del mag.
En Wilbern bloquejava la porta lluitant contra aquelles
carcasses sense vida una a una. Duia una espasa curta a cada mà i amb moviments
àgils i ràpids les apunyalava repetidament. En Grievius disparava des de
darrera i un dels seus dispars va encertar a una de les calaveres que va sortir
disparada cap enrere. Un dels esquelets va llançar una estocada a en Wilbern
que la va esquivar retrocedint amb una acrobàcia. El paladí es va interposar
entre l’esquelet i el mitjà i va tornar a murmurar les paraules que van
projectar un raig de llum divina de la seva mà. L’ésser es va desmuntar i va
restar inert.
Al passadís en Merendär lluitava amb la seva llança
amb una ferocitat impròpia de la seva edat. El comandant despatxava els esquelets
de dos en dos amb moviments amplis amb la seva arma que escombrava grans àrees.
Els ossos l’envoltaven. En Balfur estava satisfet d’haver-lo carregat quan el
comandant no estava travessant els seus millors moments doncs el seu ajut havia
estat determinant en la lluita contra els no-morts. Mentre el nan reduïa els
últims esquelets la resta del grup s’afanyava a rescatar a en Magnòlius de la
sala on l’havien trobat. Quan el van treure d’allí dins l’elf encara estava en
estat de xoc. A través del forat es van colar uns escarabats de la mida del
puny d’un home adult. En Grievius els va esclafar i es van donar pressa a
tornar a tapar la major part de l’obertura que havien practicat.
– Aquesta sala acaba en un cul de sac. Haurem de
tornar per on hem vingut –. Va sentenciar en Balfur que seguit d’en Merendär i
d’en Wilbern van començar a desfer el camí. Quan van haver marxat en Grievius
va mirar el sarcòfag, es va acostar i va intentar aixecar la làpida que el
cobria. Aquesta no es va moure.
– Ajuda'm Aerlian. Comprovem que no hi ha riqueses
enterrades sota aquest sarcòfag abans d’abandonar la sala.
– No crec que sigui una bona idea despertar més
morts. Ja has vist el que passa en aquest lloc. Sigui qui sigui qui reposa en
aquest sarcòfag no hauries de pertorbar el seu descans.
En Magnòlius que ja començava a recuperar-se no
estava d’acord amb el paladí.
– He passat per molt per renunciar a la possibilitat
de trobar un pergamí antic o un coneixement caigut en l’oblit. Deixeu-me pas,
jo partiré la pedra amb la força de la meva màgia –. L’elf va murmurar les
paraules arcanes i del palmell de la seva mà va sortir un llampec que va fer
trontollar la sala amb el seu tro. El llampec es va estavellar contra la làpida
de pedra i va rebotar de tornada enviant
varis metres enrere al mag i a l’arquer i deixant-los mig estabornits.
– Ja us ho he dit, la màgia que percebo en aquest
sarcòfag és sinistre. Afanyem-nos a enxampar a la resta –. Dit això el paladí
va fer servir la llum que emetia el palmell de la seva mà per guiar-los de
tornada.
En Merendär acabava amb un esquelet quan en Grievius
el Jove, l’Aerlian i en Magnòlius van arribar allí on eren. En Wilbern i en
Balfur havien trobat un passadís ocult a la sala anterior. Van avançar a través
d’aquell corredor fins anar a trobar una sala de dimensions semblants a la Sala
del Sarcòfag. Al centre una font emetia una llum blavosa i freda que il·luminava
tènuement l’estança. Dins de l’aigua i al centre de la font el grup va
descobrir que l’origen d’aquella llum sobrenatural provenia d’una gema. La sala
també acabava en un cul de sac.
– Aneu amb compte. No sabem quin tipus d’artefacte
pot ser aquest –. Però mentre en Merendär demanava precaució la curiositat del mitjà
el va empènyer a agafar aquella gema –. NO! – Va advertir el comandant però era
massa tard. La llum es va intensificar inundant l’habitació i durant uns segons
tots van quedar encegats. Quan la sala va recuperar la seva il·luminació altra
vegada en Wilbern ja no hi era.
– No tenim elecció Merendär, no hi ha cap altra
sortida. Sigui on sigui que ha anat en Wilbern nosaltres anirem amb ell –. Dit
això en Magnòlius va agafar la pedra i amb un centelleig de llum també va
desaparèixer. El va seguir en Grievius i l’Aerlian. En contra de la seva
voluntat el comandant va fer el mateix i en Balfur va veure com la llum se
l’empassava. Era l’últim, els nans no senten massa devoció per la màgia ni pels
artefactes màgics però tampoc volia quedar-se en aquella sala sol per sempre.
Va allargar la mà i va sentir com el terra donava voltes mentre la llum s’ho
empassava tot.
Quan en Balfur va obrir els ulls es va trobar amb en
Wilbern i l’Aerlian. L’única llum provenia de la mà del paladí.
– On és la resta del grup? –. Va inquirir el nan
– No ho sabem. El primer en arribar vaig ser jo.
Després va aparèixer l’Aerlian i vaig pensar que quina sort perquè no hi veia
absolutament res. Tot i que més tard vaig lamentar veure on era. Ho reconeixes?
És la primera sala on ens va deixar el portal. I finalment vas aparèixer tu. De
la resta no en sabem res.
– Segurament l’artefacte els ha dut a un altre lloc
–. Va deduir l’Aerlian.
– Vols dir a una altra sala d’aquí? A l’exterior?
Sabia que alguna cosa no anava bé. Per això els Rocanegra no som amics de la
màgia.
– Només tenim una opció. Hem de tornar a la sala de
la font i tocar la gema –. Els ulls d’en Wilbern brillaven amb l’emoció.
Semblava que s’estava divertint. Aquests mitjans... el seu esperit aventurer
acabaria duent la seva raça a l’extinció.
– Doncs més val que ens afanyem. Correu! – Va instar
l’Aerlian al mateix moment que les parets cobraven vida i més esquelets en
sortien amb parsimònia. Els tres companys van córrer tant de pressa com van
poder. En Wilbern va tenir dificultats travessant la sala d’on sortia aquella
olor putrefacte però entre tots tres aviat es van trobar a l’altra banda. Van
continuar corrent fins arribar de nou a la cambra que contenia la font. El
mitjà es va parar davant la gema va dedicar el somriure d’un nen als seus
companys i va tocar la pedra. La llum va inundar l’habitació una vegada més
emportant-se l’alegre Wilbern a algun lloc desconegut.
– Ens veiem a l’altra banda Balfur –. Una segona
explosió de llum es va endur l’Aerlian deixant novament al nan sol.
– Odio aquests artefactes –. Va dir-se a si mateix i
sense pensar-s’ho tres vegades va posar la mà sobre la gema.
Aquesta vegada quan va obrir els ulls va reconèixer
la sala on estava com la sala on en Merendär havia recuperat forces. La
desesperació es va intentar apoderar del nan però la seva tossuderia era més
forta. Va córrer novament a través del passadís que havia descobert amb en
Wilbern, va envestir un esquelet amb l’espatlla apartant-lo a un costat i es va
parar esbufegant per tercera vegada davant de la font. Si no sortia d’allí en
aquest intent dubtava que tingués forces per continuar endavant. Aquesta vegada
va tancar els ulls quan agafava la gema, la llum se l’empassava i tot donava
voltes. Va notar com el terra deixava de moure’s i aleshores va obrir els ulls
lentament com si temés veure on es trobava. Quan els va tenir del tot oberts va
veure que es trobava a una cabana de fusta amb el sostre baix. Al foc hi havia
una olla d’on sortia una olor deliciosa a estofat. La resta dels seus companys
jeien a terra o en cadires mentre un gnom de somriure afable removia l’estofat amb
un cullerot i el servia en bols de fusta.
– Per què has trigat tant? – Va preguntar en Wilbern
i sense esperar a que arribés cap resposta va afegir. – El gnom ens estava
esperant.
Però en Balfur estava massa cansat per preguntar
res. Ja hi hauria temps per fer preguntes així que es va deixar caure a terra i
sense dir res va esperar que li servissin el seu bol.